Sergi Belbel: “Cal posar el català de moda”

Entrevistar Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és terapèutic. Surts de la conversa amb l’ànim renovat i combatiu. No sembla conformar-se amb res. Havíem de parlar de la seva darrera novel·la, Acte de fe, i en parlem, però també de més coses. Ens aturem amb la qüestió de la identitat, la protagonista de les seves dues novel·les. Ens explica la preocupació que sent per com la cultura catalana i la llengua perden prestigi i atracció. Recorda com ell, fill de pares castellans, va fer la tria per a pertànyer a aquesta cultura i creu que ens hem d’esforçar tots plegats per aturar aquesta dinàmica que considera fruit d’una manipulació intencionada per a crear desprestigi.

Quan parlem de la novel·la ens aturem en una frase: “Hi ha coses de la sang que el cos no coneix”, i em diu una altra frase que no m’ha parat de fer pensar: “D’alguna manera, la genètica és la nostra tragèdia.” Deixem-ho ací, l’entrevista ja ho desenvolupa. Inevitablement, parlem dels seus projectes, de la seva trajectòria, de les seves preocupacions, entre les quals hi ha la necessitat que Barcelona tingui un teatre municipal i en fa una proposta. També de com es menysté el vessant internacional del teatre català. Ell n’és un dels grans protagonistes, però sembla que això no compti. Escriurà més novel·les? Segur que sí. De moment, entre molts projectes, ara prepara l’estrena de Dones de ràdio.

—Es va publicar al setembre, però és que ara tinc la sensació com si l’hagués publicada fa dos anys. No sé com explicar-ho, no sóc un novel·lista, diguéssim, tradicional, però ja n’he fet dues. La primera va ser una mica perquè va sonar a la flauta, perquè a la pandèmia em vaig quedar sense feina, llavors venia a l’estudi i tot era estrany. I de cop vaig dir, ho intentarem, i em vaig presentar al premi Sant Jordi amb pseudònim. Vaig pensar que ningú se n’assabentaria i que quan es digués el premi, que pensava que no guanyaria, al cap d’uns quants mesos trucaria a l’editora, Esther Pujol, que feia anys m’havia dit que havia d’intentar de fer novel·la i li havia dit que no ho faria mai.

—Però vau guanyar el premi Sant Jordi.
—La sorpresa va ser guanyar-lo. Va ser un estímul en el sentit que últimament treballo molt més com a director escènic que no pas com a autor.

—Ara heu fet la segona novel·la, Acte de fe.
—De seguida l’editor, en Josep Lluch, em va dir, això no pot quedar aquí, has de continuar, i com que tenia una idea en un calaix per a fer una sèrie de tele que finalment no va sortir, vaig pensar que seria un material bo per a una novel·la molt diferent de la primera. La diferència fonamental entre Acte de fe i Morir-ne disset és que hi ha més reflexió sobre la mateixa forma literària de la novel·la.

—Va ser difícil d’entrar en aquesta temàtica de la Inquisició, de la persecució dels jueus?
—Sí que ho va ser, d’aquest tema no en sabia gairebé res. Però vaig començar a llegir. Quan estudies la Inquisició veus que l’origen està molt vinculat a la caça de jueus. La Inquisició té moltes línies, però és un sistema d’extermini. Crec que això, els nazis, segles més tard, gairebé ho copien. Fins i tot hi ha documentació que algun cervell nazi s’havia emmirallat bastant en la Inquisició espanyola, que l’havien estudiada. Quan em van fer l’encàrrec de la sèrie, acabava de venir de Sevilla, on hi ha els orígens de la Inquisició, de quan els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, van anar-hi, i jo havia anat al castell de San Jorge, perquè un amic meu hi feia un espectacle de poesia.

—Algú diria que això és el destí, no?
—No hi crec, però sí que va ser un atzar bonic. Acabava de veure una exposició sobre les masmorres de la Inquisició del castell de San Jorge. Entres allà dins, a la vora del Guadalquivir i veus aquelles reixes i dius, Mare de Déu!, la gent que devia estar en aquestes masmorres lligada a les cadenes, era terrible. Se’t dispara una mica l’imaginari de la vida de les persones que patien tot allò. Mentre investigava em va agafar angoixa de pensar que no podria parlar-ne. Llavors la sorpresa va ser que vaig veure un noi jove, és a dir, vaig visualitzar el personatge del Manuel, i ja tot va ser com estirar un fil.

—Això, creativament, us havia passat mai?
—Gairebé sempre em passa.

—Us imagineu els personatges abans que res?
—És com si el personatge em portés la història. A vegades, si començo per temàtiques, tinc aquesta sensació d’angoixa de què et parlava. Però llavors apareix algú molt concret, encara que no tingui nom i cognom. En aquest cas, va ser un estudiant de divuit anys, que em va fer venir de gust pensar en un personatge que és a la universitat, que a través l’estudi de la teologia té un cert nivell intel·lectual i que és dins una maquinària que el sobrepassa. La paraula fe per mi és bàsica perquè entrava aquest món a partir de la fe, però el contacte amb l’horror l’hi fa perdre d’alguna manera. Ho volia vincular a aquesta primera persecució de jueus, i per això vaig fer que aquest noi fos d’una família de jueus conversos i que fos de la primera generació que no ho sap. Hi havia una quantitat gran de cristians que venien de jueus conversos sense saber-ho. M’interessava aquest tema de la identitat, tu et penses que ets fill de catòlics, però en realitat la teva àvia era jueva.

—Heu posat molt d’èmfasi en això de la identitat, heu volgut fugir de l’etiqueta de novel·la històrica.
—Totalment.

—Però la primera novel·la també era sobre la identitat.
—També, gairebé inconscientment, sense una voluntat que ho fos. És el punt en què totes dues novel·les es troben i segurament connecten amb dèries personals, amb la meva història. A través d’aquest tema de la identitat i de la seva pèrdua, dels orígens ocults, que hem de tapar i haver de ser allò que no ets i demostrar-ho… D’alguna manera és el fil de tota la història.

—Escriure aquesta novel·la us ha remogut qüestions personals, més que la primera?
—Sempre es remouen coses, el que passa és que quan sóc immers en un procés creatiu no en sóc gaire conscient. Arriba un dia que quan la novel·la és publicada te la rellegeixes i a vegades descobreixes coses que tu mateix no has vist mentre la feies.

—Aturem-nos en una frase: “Hi ha coses de la sang que el cos no coneix.” La recordeu?
—Sí, sí. Aquesta és espontània absolutament. I és posada en dos moments, en dos personatges diferents.

—És important?
—Molt important.

—Podeu explicar-la una mica?
—No sabem què és la realitat, però sabem que no s’hi accedeix només a través de la ment, a través del pensament conscient. És a dir, d’alguna manera la genètica és la nostra tragèdia. A vegades, als alumnes, per fer-los entendre les diferències entre tragèdia i drama em refereixo a la genètica. Tu no has triat el color dels teus ulls, no has triat el color de la teva pell, allò que no tries és tràgic. Sempre faig servir aquesta explicació.

—Caram!
—Per tant, sempre dic, en to divertit, que si vols fer una història tràgica, parla dels teus pares, si vols fer una història dramàtica, parla dels teus xicots, perquè són els que tries tu. En una família coexisteixen el drama i la tragèdia perquè com que tu ets fill de qui ets, això no ho pots canviar, però després tu tries camins, abandones la teva família i fas tries que són dramàtiques. Cada vegada que hi ha una tria, deixes la tragèdia. Per tant, és en aquest sentit que dic que la sang sap coses que la ment desconeix. Tenim un lligam atàvic, això ho veus quan es mor una mare. Hi ha sentiments de pèrdua que a vegades no passen pel cap. Tu pots tenir molt mala relació amb la teva mare i en la seva mort tenir un daltabaix terrorífic.

—El vostre cas, el conflicte d’identitat com el viviu ara?
—Ara entrem en qüestions una mica més prosaiques. La meva família no era catalana, ni el pare ni la mare, i jo em sento molt català. Per tant, aquí ara entrem en el tema de la catalanitat. I veig com ha canviat tot això.

—Com?
—Jo als anys setanta tenia necessitat de formar part de la col·lectivitat en què vivia i que tenia una cultura que no era la meva. Ningú no em va dir: has de fer això. Vaig ser jo qui va fer aquesta tria de voler integrar-me i, és clar, quan ara veig tothom parlant en castellà… L’any setanta, quan encara Franco era viu, per mi el teatre, el català i la cultura catalana tenien un prestigi. Ara veig que l’han perdut, ara està de moda dir coses en castellà. “Vamos!” Jo dic, ostres, “vamos”? Haurien de dir “som-hi”, però no, si dius “som-hi”, ets una tieta catalana, saps? No trobaràs un nen de cinc anys, de deu o de quinze, al pati dient “Som-hi!”, diuen “Vamos!”. Dir “vamos” està bé i dir “som-hi” és carrincló, antic, està passat de moda. Si us plau, posem-nos tots d’acord i fem que dir “som-hi” estigui bé.

—Tot això us trasbalsa…
—Ara no hi ha cap mena de voluntat de pertànyer a una cultura. Sortosament, som bastants els qui intentem fer teatre català. T’he de dir que és un dels sectors de la cultura catalana en què crec que hi ha més salut. Som moltíssims els autors que fem teatre català i que l’exportem arreu del món. La gent no sap que les nostres obres es veuen fins i tot a països asiàtics, a l’Amèrica Llatina, i que tothom sap que som autors catalans. Veure el rebuig social d’aquesta cultura de determinat sector molt ampli de la nova immigració a mi em fa mal, em fa molt mal. Benet i Jornet té una obra que es diu Salamandra, que és poc coneguda, que tracta aquest tema, i quan la feia era l’any 2003 i jo li deia que era un exagerat. I era un visionari. Aquesta obra s’hauria de tornar a fer. Parla de la mort de la cultura catalana. Quan jo era jove venia d’una cultura i em volia integrar en una altra. Anava a casa dels meus amics catalans i veia una passió i un amor per allò que havia escrit Espriu o pel Cavall Fort, que era sagrat, pels Pastorets, evidentment. Però ara hi ha hagut una certa intel·lectualitat entre cometes que ha considerat tot aquesta tradició carrinclona, antiga i que no valia la pena. Recordo una frase de Peter Handke que deia que totes les tradicions són precioses.

—Poseu un exemple d’una cosa que es pugui fer per canviar-ho.
—Portar els nanos al teatre i fer un teatre combatiu i que parli d’ells.

—Parlàveu que la gent no sap que el teatre català és internacional. Concretament, vós heu tingut una trajectòria internacional que ara és poc coneguda.
—He estrenat a la Comédie-Française. Recordo el Benet i Jornet, que deia que el dia que un autor català estrenés a la Comédie… I ja som dos, perquè darrere meu va venir la Lluïsa Cunillé, és a dir que a la Comedié, que és un temple diguéssim de la cultura europea, hi estrenaven autors catalans. Hi vaig fer Després de la pluja i va ser un reconeixement molt fort. Però això, aquí, no compta.

—Què voleu dir?
—No és una queixa, va venir TV3 a filmar o sigui que sí que hi havia un reconeixement, però és una cosa més social, no sé com explicar-ho No retrec res, no parlo de quan algú et fa una mala crítica, en això no hi entro mai. Em sembla que el crític té tot el dret del món de dir que ets una merda. Això que vull explicar és una cosa social, de la poca consideració que té una persona que es dedica a la cultura, sigui de l’àmbit que sigui.

—Abans heu dit que el teatre català existeix. Quan entrevistava Julià Guillamon vam parlar de com del disseny o l’art se’n treu l’etiqueta de català. En l’àmbit del teatre això no passa?
—Amb aquesta etiqueta del teatre català que té prestigi podem posar una llista de noms i ens sortiran quinze autors i autores que estrenem fora del nostre país. Això passa una mica malgrat tot. És perquè ens estimem molt el teatre i ens estimem la nostra llengua i una colla tenim aquesta fortuna. També perquè l’àmbit teatral és petit i no hi ha una indústria darrere que busqui només un benefici econòmic. El teatre és un espai de llibertat relativament barat. Hi ha persones com el Guillem Clua, com Josep Maria Miró, com Lluïsa Cunillé, com Pau Miró, com Cristina Clemente, com Jordi Galceran, evidentment. Hi ha una obra que es diu Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet, que la fan a tot el món, perquè parla de la pèrdua de la il·lusió, parla del Pare Noel, parla de coses molt nostres, però que també són universals, però les parlem des del nostre punt de vista i amb la nostra llengua petita. Abans m’has preguntat què podem fer per canviar tota aquesta situació? Doncs posar-nos de moda. O sigui, posar el català de moda. Feu el favor, institucions, de posar el català de moda. Que un nen al pati triï parlar en català perquè és guai. Ara he dit un barbarisme, no?

—…
—Doncs mira, no els prohibim, integrem-los. O sigui, no abandonem la nostra llengua. Algú deia, és que parlar català és antipàtic. Això és un tòpic com una casa de pagès. Algú t’ha fet creure que és antipàtic o algú té la necessitat de fer-t’ho creure. M’explico? I tu compres aquest discurs. Doncs fem alguna cosa per fer veure a  aquestes persones que pensen que parlar català és antipàtic, o de burgesos, que no és així. Ostres, jo tinc quantitat d’amics, com per exemple la Cristina Clemente, sense anar més lluny, que és catalana i els seus pares eren obrers. Tot plegat és una manipulació. Hi ha algú a qui interessa dir que el català és de burgesos. Però si ja no existeix, la burgesia! Però si jo visc al barri més burgès de Barcelona i no hi ha ni un català, tots els meus veïns són això que en diuen ara expats, que la meitat són antipàtics, mals veïns, interès zero, no pel català sinó per res.

—Però s’apropien tots els pisos…
—Poden pagar el lloguer que no pot pagar ningú, perquè tenen sous de cinc mil i sis mil euros. En aquesta escala n’hi ha un. És l’única persona que no saluda. No es vol integrar. Si generem una ciutat perquè hi vingui a viure gent així no anem bé. S’ha de regular el lloguer, sí, però, hem de fer alguna cosa més perquè no hi hagi especulació d’aquesta mena i poder fer que la gent d’aquí tingui els privilegis que tenen uns altres que vénen de fora. És que els sous que tenim són una merda. M’explico? Vull dir que molt a part del problema també és aquesta. No hi podem competir. Per tant, aquesta pèrdua progressiva de la cultura, de la llengua, ens hauríem de posar tots a rumiar què podríem fer. I sobretot combatre aquests tòpics.

—Tornant al teatre, us va coincidir la publicació d’Acte de fe i el Hamlet, devia ser un moment molt fort.
—Sí, em va coincidir la novel·la, el Hamlet i dirigir una obra del Galceran, Turisme rural. Tres coses alhora i a vegades hi ha sis mesos que no faig res. Va com va. El cas del Hamlet és un projecte molt vinculat a un actor, l’Enric Cambray.

—I tindrà més vida?
—Sí, té molta més vida, a més n’hem fet dues parts i en teoria n’ha de tenir cinc. Crec que d’aquí a dos anys farem la tercera. I espero no morir-me perquè la voldria publicar quan arribi a la cinquena. És un projecte vital que tenim l’Enric i jo i que no volem acabar mai. Vam començar amb una mà al davant i una mà al darrere perquè el vaig produir jo. Vaig produir el primer Hamlet amb els diners del premi Sant Jordi, si no, s’hauria quedat en un calaix, segurament. Després de presentar el Hamlet.01, que la cosa va sortir, a gent li va interessar i vam fer el Hamlet.02 i ara ens constituirem en empresa, amb la Roser Soler. Estem molt contents.

—I ara que teniu seixanta anys tot és més complicat i tot hauria de ser més fàcil?
—No, no és més fàcil, visc aquí, has de lluitar. El teatre té una cosa molt bèstia, el teatre català en particular, has de començar de nou.

—Una pregunta que sempre m’inquieta. Per què a tot arreu hi ha obres de teatre que duren mesos i mesos, i aquí, quan una obra funciona i el boca-orella la faria imparable, ja la treuen d’escena?
—Això és un disbarat. Hi ha molts teatres, però ens en falten. Falten teatres, sobretot de format mitjà, que no existeixen, perquè de gran format, en tenim. Però falten teatres com la Villarroel, sales d’un format de tres-cents, quatre-cents espectadors. Aquest és el dèficit de la ciutat de Barcelona. Falta un teatre amb dues sales. Una sala de quatre-cents i una de dos-cents. Seria ideal perquè aquella obra que transcendeix, la passes a la sala de quatre-cents i l’hi deixes. I a la de dos-cents vas provant, vas buscant, vas fent, perquè el teatre s’ha de fer. Totes les ciutats europees, menys Barcelona, tenen un teatre municipal. On és el teatre de l’Ajuntament de Barcelona? Com és que l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut mai la voluntat de tenir un teatre associat a la marca Barcelona? Doncs mira, per mi el model de la Sala Beckett es podria exportar a quatre o cinc barris de la ciutat i ja tens el teatre municipal de Barcelona. Un espai de dues-centes places al Poble Nou, un espai de tres-centes places a Gràcia, un espai de tres-centes cinquanta a l’Eixample, un a Sarrià i un altre a Horta, fas una xarxa i ja tens el teatre municipal de Barcelona.

—Per acabar, voldria demanar-vos per Ventura Pons.
—Ventura Pons creia en nosaltres, creia en el talent català i ho va demostrar. Era increïble! Em va fer tres obres: Carícies, Morir i Foraster. La majoria de les seves pel·lícules són basades en històries de creadors catalans. Però qui és el seu relleu? Aquest és un altre problema de la nostra cultura, que com que tenim pànic de la tradició, no deixem relleus darrere nostre, sembla que hi hagi forats negres.

—Parleu-me dels joves…
—Per exemple, m’encanta en Miquel Mas Fiol, que acaba de fer una cosa que es diu Els Miserables al Tantarantana. Em semblava meravellós i li vaig anar a donar suport. Als del teatre Maldà, els adoro, fan Observin a aquests fills de puta, l’autor és Adrián Perea, que és madrileny i ha fet una obra en català, això és importantíssim i té vint-i-vuit anys. Jo intento fer allò que el Benet i Jornet va fer amb mi. Passar el relleu i intentar que la gent jove es connecti, com baules d’una cadena. Independentment del resultat, de si agrada més o menys.