Sergi Belbel: “Que et diguin xarnego és una crueltat”

Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és un dels noms més importants del teatre català. Llicenciat en filologia romànica i francesa a la UAB, ha estat professor de l‘Institut del Teatre i director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, del 2006 al 2013. Dramaturg, director teatral i traductor, les seves obres s’han estrenat en una quarantena de països i ha rebut diversos premis, entre els quals destaca el premi Nacional, l’any 2000. Ara acaba de debutar en la narrativa amb la novel·la Morir-ne disset, amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi, i que acaben de publicar Proa i Òmnium Cultural, protagonitzada per Ernest Calvo, autor d’un seguit d’assassinats entre el 23F i els jocs de Barcelona 92.

—El llibre s’anuncia com “el descobriment d’un novel·lista”. Afegiu una faceta més a la vostra carrera teatral?
—Autor teatral, director, traductor… i ara novel·lista. Potser ho podríem matar tot dient-ne escriptor. La nit dels premis de Sant Llúcia volia demanar perdó per l’intrusisme, però em va venir al cap el meu amic i mestre Josep Maria Benet i Jornet, que es va morir al principi de la pandèmia, que deia que els autors teatrals som escriptors. Shakespeare és un dels pares de la literatura, dramàtica o no. Constructors d’universos amb paraules.

—D’on surt, el llibre?
—Va sortir precisament de la pandèmia. Però tot comença fa quatre anys, quan l’editora Ester Pujol em va citar per proposar-me que escrivís una novel·la. Aleshores li vaig dir que amb l’activitat que tenia m’era impossible. No sabia que l’any 2020 tancarien els teatres i s’aturaria tot. Que fins i tot no passarien cotxes pel carrer! Se m’ha obert un camí interessant per a la madura o vellesa.

—Us he de dir que m’ha semblat un monòleg molt teatral.
—Les fronteres dels gèneres són molt difuses. Com que és un llibre en primera persona, en què dono la veu al protagonista, és especialment teatral; ell filtra els diàlegs dels altres personatges.

—Tractant-se d’un protagonista que comparteix edat, geografia i orígens amb vós, fins a quin punt heu aprofitat la vostra vida per crear-lo?
—L’autoficció és un exercici que molts autors teatrals fa temps que apliquen i que mai no he volgut fer servir en el teatre. Per una qüestió de pudor. A Sergio Blanco, per exemple, que és un gran amic meu i li he dirigit una obra, li dic sempre que em faria horror pensar una obra que comenci dient: “Hola, sóc Sergi Belbel.” Per què m’hauria d’interessar? Sols m’hi he acostat una mica amb Forasters, que no era la meva història, però sí que hi havia elements que s’hi acostaven perillosament. En teatre, m’interessa més la història del desconegut, del meu veí, de la senyora del forn, que no pas la meva. Tinc dos fills, visc a Barcelona, no tinc cap maldecap… Sóc molt poc interessant! Durant la pandèmia, mentre estava aquí tancat, vaig pensar que potser sí que en narrativa podria fer servir l’autoficció… I va ser un no parar!

—Us heu amagat darrere una història que el jurat ha definit com a “lúdico-criminal”.
—L’autoficció parteix de la biografia, però canvio noms, geografies… Tal com em deia Sergio Blanco, l’autoficció consisteix en el fet que l’espectador (o el lector) no sàpiga on és la frontera entre realitat i ficció. Jo, com que no sabia que guanyaria el premi Sant Jordi, el vaig escriure amb la inconsciència més absoluta! Com que el vaig escriure per ocupar el forat de la pandèmia, no sabia que series aquí assegut amb el llibre. Va ser un cop vaig guanyar el premi que em va venir la consciència i l’editor em va avisar que no canviés res.

—Us vau espantar?
—M’havien premiat amb això i no ho podia tocar. Calia ser un valent i fins i tot vaig haver de trucar algú per dir-li que s’ho llegís i disculpar-me. M’havien dit que allò que costava més d’acceptar era la línia fina entre la veritat i la mentida de cada vivència. No volia que s’ho trobessin!

—Ernest Calvo, fill de la immigració del sud de l’estat espanyol, adopta d’una manera visceral la cultura catalana.
—S’integra en els perdedors, s’escindeix d’una família dividida i marcada per la guerra. Quan dono tanta importància a allò que anomeno “la puta guerra civil”, vull destacar com la seva família té la desintegració dins. Han passat molts anys, però les ferides hi són. Per tant, el seu desig d’acostar-se a l’altre també és perquè veu que, tot i que han perdut, no tenen la ferida interna que tenen ells.

—Idealitza la família del seu amic Jordi Ferrater, catalans de classe treballadora.
—Sap que els Ferrater no són perfectes, però no tenen el drama a l’interior. Un polvorí marcat per la pertinença a bàndols oposats. Això ho vaig viure molt malament, perquè són coses que veus, però no pots explicar. Veia que els uns no es parlaven amb els altres i no ho entenia. És que s’odiaven! Quan un nen viu això, ho viu d’una manera monstruosa. I tot això que encara vivim ve de la guerra.

—Per tant, la cultura catalana li esdevé un refugi.
—De fet, volia convertir aquesta assumpció de la cultura catalana en una psicopatia. És més papista que el papa. Ell, que ha après el català, no pot entendre que els catalans mateixos el parlin malament i el massacrin.

—S’emmiralla en la figura d’Àngel Guimerà, que vivia els drames de la seva família en carn pròpia i no tenia el català com a llengua materna, però va ser l’autor més internacional de la literatura catalana.
—Gràcies al Modernisme, Guimerà arriba a dalt de tot, però no al cim, atès que li falta un esglaó: el premi Nobel. No hi va arribar per no tenir un estat al darrere i per l’estretor de mires de l’època. Ell mateix es va espantar quan una part de la societat se li va girar en contra després de La festa del blat, en què feia servir com a protagonista un anarquista que ha comès un atemptat. Va ser una frenada de cultura petita en el context d’universalitat cap a on anava.

—Parlem de l’àmbit cronològic del llibre. Ernest Calvo comença a aplicar justícia arran del cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i acaba amb els Jocs Olímpics de Barcelona.
—És el període que a mi m’ha agradat explicar. Té uns antecedents als setanta, però la psicopatia la desenvolupa els anys vuitanta, quan ha arribat la democràcia fent-nos creure que les coses van cap a una banda, quan en realitat van cap a l’altra. L’any 1992, ell frena, queda en el mig camí del no-res i es converteix en un professor gris. També l’aturo perquè és quan jo començo l’activitat.

—De fet, els Jocs Olímpics els viu a la presó.
—Sí, perquè ha ajudat uns independentistes a corregir uns textos! És un moment en què Barcelona se situa al mapa del món, però hi ha una societat que no ha acabat d’esclatar, d’assolir els seus objectius, tal com s’ha vist ara amb el procés dels darrers anys.

—La novel·la és el retrat d’una època marcada per fets com ara l’emergència de les drogues.
—Recordo molt clarament l’arribada de l’heroïna i tenia amics que hi van caure. Va marcar molt la nostra joventut, a final dels setanta i els vuitanta. No entro en l’època de la SIDA, que va ser un moment clau, especialment al teatre. Seria matèria d’una altra novel·la, però va marcar un canvi de mentalitat a la societat i un canvi de model en la ficció: es torna a la monogàmia i a les històries d’un noi que coneix una noia. Els vuitanta, per contra, són de destrucció total.

—Vincular el protagonista als vostres records us ha permès de fer homenatges i evocar els vostres mestres, com ara Benet i Jornet.
—A vegades confons l’admiració cap al mestre amb allò que vols projectar. Però la figura del mestre és fonamental. Tant el bo com el dolent. Al llibre hi ha molts professors perquè és la història de l’educació del protagonista. Una novel·la de creixement.

—El protagonista assassina aquells que creu que “fan nosa al món”. De fet, entre més motius, el mou la venjança contra els abusadors.
—El bullying és un dels motors del llibre. Considera atroç que els poderosos agredeixin algú altre per la seva condició sexual, per la seva condició física, per qualsevol motiu. Ho troba tan immoral que el porta a “morir”, com diu ell, uns quants d’aquests abusadors. Hi ha coses que he acabat entenent al cap dels anys, perquè quan ho vius no n’ets conscient.

—Al llibre es veu la petjada del classisme, per exemple, que veu a l’escola.
—Que et diguin xarnego té una dosi de crueltat molt alta. El suposat xarnego s’ha hagut d’esforçar a aprendre una llengua i rep el menyspreu, precisament, dels qui, tenint-lo de llengua materna, maltracten el català.

—És impossible de tenir empatia amb el protagonista, però hi ha el risc d’acabar-lo entenent en els seus crims.
—Parla del distanciament de Brecht, que d’alguna manera és allò que s’aplica a la novel·la. No el pots entendre, perquè tu no ets un assassí i no mates ningú, però l’acabes comprenent. No volia fer de cap manera un Raskòlnikov que construís una gran discussió moral per haver matat la usurera, sinó més aviat algú a prop del protagonista de La taronja mecànica, sense l’element canalla. O l’Annibal Lecter, que és un home culte i lletraferit.

—El jurat el va emparentar amb l’humor de la Colla de Sabadell. Com a terrassenc, què en penseu?
—Em va encantar! Era un terrassenc molt renegat, que anava molt a la Faràndula de Sabadell, i m’encanta Francesc Trabal. És un autor que encara no té el reconeixement que es mereix.

—Podem dir, tal com va fer el jurat, que heu escrit un roman à clef?
—No l’escrivia com un roman à clef, en què el lector pogués desxifrar de qui parlo, però és obvi que hi saldo deutes. És un joc per a mi mateix. Però, si algú s’entreté a veure de qui parlo, no passa res. Els qui em coneixen riuran encara més, perquè hi veuran les meves obsessions. Els primers lectors em diuen que riuen molt. De fet, una de les membres del jurat em va dir que l’havien premiat perquè els havia fets riure.

—Parlem en una setmana en què començat una guerra a Europa, sortint d’una pandèmia… Toca una mica d’humor?
—Si no fem servir el sentit de l’humor, matem-nos. O morim-nos!