25.12.2016 - 22:00
El tió m’ha cagat el flamant volum de la nova gramàtica de l’Institut. Ara mateix en fa ben poques hores, o sigui que entendreu que no hagi pogut fer-hi gaire més que sospesar-la (dos quilos i trenta grams de llibre, que déu n’hi do) i amidar-la (XLII+1.446 pàgines de 17,5 d’ample per 24,5 d’alçada i un llom de 6 centímetres). I, després de llegir-ne pròleg i prefaci, reviure la mena de polèmica amb què n’ha estat saludada la publicació.
No em tinc per un purità tampoc de la llengua. Quan algú em demanava, ja comença a fer anys, si una determinada paraula o expressió “es podia dir”, recordo que em sortia de respondre que si no se li havia esmicolat la llengua a la boca senyal que sí; que, comptat i debatut, tot es pot dir i tota una altra cosa és si es considera correcte o és pertinent fer-ho en un context determinat. Però, malgrat aquelles meves sortides d’abans, en aquest moment d’ara el plantejament que fa la nova gramàtica, més descriptiu que no explícitament normatiu, gairebé em fa por. I miro d’explicar per què.
Tinc la impressió que, més enllà d’unes determinades cledes, la llengua ja no aixeca entre nosaltres les passions que aixecava. Ho diré amb aquest exemple potser més ximple que simple: quan jo era petit baixàvem a deixar les cartes al busson i la bassura a l’acera, i ens sabíem els apellidos d’amics i coneguts. Després, diria que va ser a finals dels anys setanta, vam aprendre a dir bústia, escombraries, vorera i cognoms i com qui diu d’un dia per l’altre vam substituir els barbarismes i els vam deixar en un racó polsós de la memòria. I ho vam fer tan bé que si ara ho expliques a un jove no s’acaba de creure aquells castellanismes. Bé: voleu dir que avui seríem capaços de repetir aquesta mena de lífting lingüístic i amb l’eficàcia amb què el vam fer? Em sembla que no.
Avui el relaxament que observem en tants àmbits també afecta la llengua. I això podria ser un símptoma de desproblematització i de positiva despreocupació col·lectiva, si no fos que l’ús de la llengua tendeix a ser d’una mediocritat alarmant. Si bé és cert que, d’una banda, la presència en els mitjans de comunicació i a l’escola donen al català una força inimaginable quatre dècades enrere, no ho és menys que la nostra continua sent una llengua subsidiària i no prou prestigiada. El contacte amb estudiants universitaris (de graus de Comunicació, per arrodonir-ho) em permetria fer-ne un complet treball de camp no gaire tranquil·litzador.
La desorientació, o potser és desinterès, té tanta intensitat que he tingut la impressió que, en concret, l’anunci de la supressió dels diacrítics era rebut així: en comptes d’esforçar-te per anar tu cap a la normativa només cal esperar que la normativa vingui cap a tu. Imagineu-vos, doncs, què passarà amb les aparents modificacions de la normativa que els mitjans han destacat de la nova gramàtica… Perquè aquesta és l’altra variable incontrolable i inevitable que hi intervé: la simplificació que els mitjans fan de la discussió diguem-ne filològica, com si busquessin de convertir-la en una polèmica espectacle més. (No em sé estar de deplorar la lectura banal, si no mal intencionada, que es va fer de l’anomenat manifest del Cercle Vallcorba: el vaig signar, entre d’altres motius perquè no anava contra l’Institut, i és en canvi perquè es volia fer veure que l’atacava que se’n va parlar.)
Diu Teresa Cabré, gairebé per cloure les seves paraules preliminars, que aquesta gramàtica proposa “una nova manera de llegir la norma que requereix dels usuaris una certa destresa interpretativa”. Aquesta és la qüestió clau i el principal punt feble del llançament públic, certament indiscriminat, que n’ha fet l’Institut. Em dol, però no estic gaire segur que aquesta destresa es pugui donar avui per descomptada. Ni tan sols entre molts professionals de la llengua.
