Ser o fer-ho? La força gravitacional de la identitat

Parteixo d’una evidència: tothom desitja una identitat, tothom vol ser comptat en alguna congregació, gremi, agrupament o corporació. I com que l’ésser humà no sols viu de significants sinó també de continguts que donin sentit a la vida de cadascú, tothom cerca la identitat, que no és cap essència sinó una finalitat. D’una altra manera no seria un objecte de desig. Però per força ho ha de ser, perquè l’ésser humà és intrínsecament social i l’instint de pertinença és la base de la persona. Encara més, els humans ho som per imitació, ço és, per identificació, com ja remarcà el primer psicòleg, Aristòtil. Durant segles i mil·lennis la identitat s’heretava de la família i la comunitat i solia conservar-se relativament inalterable tota la vida. La majoria de la gent vivia ancorada al territori, en una classe o estament, en una religió i uns costums que es repetien de generació en generació i, és clar, en un idioma sovint marcat per trets locals. Abans de la revolució industrial, ningú no es feia qüestió de la identitat, perquè ningú no se’n fa de les coses evidents.

La recerca d’identitat començà quan per primera vegada a la història es trencà el sentit espontani de pertinença; quan, per dir-ho en els termes clàssics de Ferdinand Tönnies, la comunitat es transformà en societat i aparegué l’individu desarrelat, relacionat amb els altres d’una manera cada vegada més anònima i abstracta. De les obligacions inviolables que imposava el costum es passà a les obligacions contractuals, útils per a escapolir-se’n amb l’ajuda dels advocats, professió que adquirí protagonisme a l’època moderna. No fou per casualitat que la identitat esdevingués un problema filosòfic en aquesta època.

L’atac postmodern a la identitat com a expressió d’essencialisme filosòfic, és a dir, en nom d’un nominalisme que la titlla d’il·lusòria, és una manifestació residual, epigònica, de la demolició moderna del sentit de pertinença. Del sentit que havia estat i en alguns indrets continua essent el ciment de la societat. Tant se val que, obedients a la doctrina del construccionisme social –la creença que tota diferència és una creació artificial sotmesa a paràmetres col·lectius–, alguns de la identitat en diguin “processos d’identificació”, pensant-se dir alguna cosa diferent. Amb la metàfora industrial de “procés”, de producció metòdicament calculada, es pensen que neden i guarden la roba. Ara, quin és el producte d’un “procés d’identificació” sinó la identitat? Tant se val, perquè amb aquesta terminologia encara es posa més en evidència el sentit teleològic de la identitat: la condició d’objecte de desig.

Però si la identitat serveix arreu per a cimentar els grups humans, en el context polític català és en canvi l’objecte a demolir o, dit en termes postmoderns, a desconstruir. D’ençà del segle XVIII, en què a Europa comença el “procés” de desidentificació amb l’abolició de les estabilitats de llarga durada, l’estat castellà cerca de “racionalitzar” el territori i no troba cap més fórmula que destruir la identitat catalana. Per a crear la identitat espanyola calen els decrets de Nova Planta, prohibir la llengua a les escoles, als sermons religiosos, als diaris i a les comunicacions; és a dir, a tots els àmbits de reproducció social de la identitat. I quan no n’hi ha hagut prou amb això, l’estat s’ha empescat el lerrouxisme, ha captat l’alta burgesia mitjançant la corrupció, ha encoratjat la immigració massiva, ha esbudellat el PSC, ha inventat Ciutadans i ha promogut els comuns quan calia. I no recula ni tan sols davant l’extrem de Vox, resum i compendi de la identitat espanyola en estat pur.

L’estat no ha variat mai el seu full de ruta. Els catalans, en canvi, s’han deixat entabanar per un pretès pragmatisme que els duu a existir com a simples estadants d’un territori que tanmateix rep el nom d’un gentilici. Si Catalunya (la Catalania esmentada per primera vegada el 1114 al Liber Maiolichinus) designava el territori dels catalans, ja fa temps que la designació s’ha invertit i ara és el territori que atorga la condició de català. De ser l’idioma que conformava la comunitat i la sostenia fins en l’exili, s’ha passat a acceptar que sigui el perímetre d’una jurisdicció, subjecte a imposicions administratives, que defineixi la societat. Així és com la catalanitat ha esdevingut la confluència aleatòria d’individus moguts per l’interès personal i enllaçats per relacions instrumentals dels uns amb els altres.

D’aquí ve l’apatia davant aquest valor últim de les societats: saber què són, d’on vénen i cap on van. Dit d’una altra manera: sentir el compromís amb els qui ja no hi són i amb els qui encara no han arribat. Una comunitat es desintegra quan les generacions que l’encarnen ja no són la baula temporal entre el passat i el futur. Quan s’esfuma el compromís, sols resta la dimensió espacial en la pura sincronia. Llavors ve que es considera català tothom que es trobi en el territori administratiu, sense tenir en compte cap altre factor de pertinença ni de solidaritat en el temps. Alguns en diuen combatre l’essencialisme, però no és res més que desnonar la identitat.

L’aparent negació de la identitat entre membres de les minories oprimides s’explica per la feblesa. La identitat, com l’energia, no desapareix, però es degrada. O es transforma. La desidentificació és el pol negatiu d’una identificació diferent; l’abandó d’una identitat en benefici d’una altra. Mitjançant les maniobres esmentades, a Catalunya la identitat espanyola (castellana) ha acabat arrelant i hi creix a costa de la catalana. L’estratègia d’aquest “essencialisme” consisteix a naturalitzar el “bilingüisme” que escombra el català de la vida social i esventrar la catalanitat, buidant-la de contingut i privant-la de qualsevol criteri d’integració social, cultural o política. El resultat és que el país es troba en un estadi molt avançat de la “Nova Planta”. I l’efecte més visible de la suplantació potser és el ressorgiment del famós pragmatisme català, que no és sinó l’adaptabilitat del feble a les condicions que li imposa el fort.

En aquest reflex de supervivència rau el perill més greu per a la identitat. Quan l’adaptació esdevé prioritària a la vida cultural i política, i l’energia social es concentra a emmotllar-se a les condicions externes, la creativitat decau i la societat esdevé un reflex inferior d’allò que generen unes altres societats. Catalunya, que va tenir un moment força creatiu durant les primeres dècades del segle XX, ha esdevingut una societat imitativa. La llengua d’ús, “el català d’ara”, ja no és la matriu de la paraula viva de Maragall sinó una pàl·lida transcripció de la dicció castellana i de vegades de l’anglesa. La decadència no està en el purisme, suposadament hostil a l’evolució, sinó en l’evolució ex-cèntrica de la matriu de l’idioma, la que, com sabia Maragall, rau en el llenguatge popular abans de rebre formalització acadèmica. Avui, el llenguatge popular és en gairebé tots els registres, fins i tot als mitjans de comunicació, el resultat d’adoptar i adaptar l’argot castellà en l’expressió quotidiana. La llengua pot semblar que encara viu mentre és vampiritzada, però mentre li xuclen l’element vital, va convertint-se en un espectre flonjo d’ella mateixa i una rèplica d’aquella altra que l’extenua.

Fins i tot els qui maldiuen de la identitat la necessiten. Quan algú és capaç d’afirmar que és “l’independentista més independentista que mai hi hagi hagut”, l’afirmació no sols convida a l’escarni per l’ús extravagant del superlatiu, sinó sobretot pel recurs a l’essencialisme en el cas d’un polític que teòricament el rebutja fins al punt de renunciar a la identitat lingüística en nom de la comunitat de parlants. Perquè ser independentista no és cap atribut. No és ni tan sols un estat civil, titulació o professió. Entès com a tret o condició d’una persona, resulta absurd. L’independentisme sols té sentit com a descripció d’una pràctica política. Pràctica, doncs, i no “pragmatisme”. El problema per als qui en fan bandera rau en el fet que el pragmatisme no és cap essència sinó una disposició. No és patrimoni de cap partit ni distingeix un programa d’un altre, sinó que és un mètode per a avaluar la veracitat de qualsevol programa o teoria en termes de la seva eficàcia. El pragmatisme es mesura no pas per l’adaptabilitat a les condicions externes, sinó per la capacitat d’arribar als objectius proposats sense empantanegar-se en doctrines o ideologies. Pragmàticament parlant, hom no pot ser el més independentista de la història si no ha dut el país a la independència o com a mínim ha mort en l’intent, car el camí és adobat amb la sang de molts que ja l’havien transitat abans que nosaltres.