02.04.2023 - 21:40
Quan VilaWeb em va proposar de col·laborar en aquesta secció, vaig trigar bastant de temps –de fet, anys– a dir que sí. D’una banda, ja fa anys que hi col·laboro amb articles sobre llengua i, pel que fa a dir com ho veig sobre qüestions lingüístiques, crec que ja tinc prou espai. D’una altra banda, sempre he pensat que la meva opinió fora de l’àmbit de la diversitat lingüística era directament prescindible.
Reconec que, com a lectora, m’interessen molt els articles d’opinió, però, igual que les tertúlies de ràdio m’agraden, però no em veig participant-hi, en general gaudeixo molt més com a receptora que com a emissora. El mateix gust per a conèixer l’opinió dels altres pot actuar com a inhibidor a l’hora d’exposar la meva. Si ells ja ho fan tan bé, què hi podria afegir, jo?
Em temo molt que la proximitat de la jubilació (i el pànic de jubilar-me) han fet que, de cop i volta, em posi a fer coses que no havia fet mai, o que havia fet rarament. Les col·laboracions a la ràdio, per exemple, o un llibre que sortirà l’any que ve i que no té res a veure amb tot el que he fet fins ara. Aquests Mails Oberts són una altra de les experiències inèdites per mi.
Un cop m’hi vaig posar, em vaig adonar que, més que exposar l’opinió, el que era difícil era trobar temes sobre els quals opinar. No fa gaire vaig fer una crida a Twitter demanant sobre què voldrien (voldríeu) que escrivís, i em van arribar moltes propostes que miro de correspondre a la meva manera, més que res perquè difícilment podria parlar de manera fonamentada de qüestions que, o bé no m’afecten, o bé no n’he reflexionat gaire. I aquí és on entra un element imprescindible i que està clarament relacionat amb el respecte pel lector: la sinceritat.
Sempre he dit que la sinceritat és el meu pitjor defecte. Si fos una virtut, seria capaç de mesurar-la, de controlar-la d’alguna manera. I no. Prefereixo callar que dir una cosa que no penso. I si mai ho dic, em sento molt malament. I no parlo de mentir. Mentir és una possibilitat meravellosa que ens ofereix el llenguatge, és el fonament de la imaginació, de la narrativa. Parlo de no expressar allò que creus realment. De no donar la cara per algú que és en hores baixes o que és tractat injustament. De deixar passar conductes reprovables. De contemporitzar quan et trobes amb conductes o opinions destructives. De deixar sol algú a qui ha tocat el rebre injustament. De silenciar la teva opinió quan no és la majoritària.
M’he trobat moltes vegades –moltes– que el que jo pensava sobre qüestions lingüístiques no era precisament majoritari. I no és fàcil exposar el teu pensament quan va contra el corrent dominant. La intolerància tan freqüent a Twitter ja mostra que no és fàcil. Però parlo també d’abans de Twitter. Parlo, per exemple, del discurs sobre el futur de la llengua. O de la funció de les llengües de la immigració. O de la llengua de l’ensenyament al nostre país. O de la funció de l’anglès com a única llengua del coneixement. I també, és clar, del gènere gramatical. A banda de la meva incapacitat congènita de dir coses que no penso hi ha també un altre aspecte que va sortir en els temes que em proposaven per a aquests articles: el desig d’agradar.
Jo no vull agradar ningú. Alerta: sóc estrambòtica però humana. Jo també volia agradar, caure bé i totes aquestes coses, però la naturalesa no m’havia dotat per a això. Des de molt petita vaig entendre que no tinc una entrada fàcil, que ningú no m’esperava i que tampoc no s’esperava res de mi. Atès que, fes el que fes, això no canviaria, era molt més fàcil ser qui sóc i, si més no, estalviar-me els sacrificis i contradiccions que implica voler agradar. Jo podia haver estat carn de bullying i el cas és que rarament m’hi vaig trobar i, quan va ser així, vaig plantar cara.
La paradoxa, gairebé com sempre, és que ser un mateix juga a favor teu. Aquests articles m’han permès de compartir experiències amb gent que, si no fos perquè n’he parlat, no me les haurien explicat mai. També he tingut converses sobre qüestions que rarament havia tingut amb ningú fora de les persones més pròximes. I han servit per a mantenir o revifar el contacte amb coneguts que veig poc. Al final, doncs, l’experiència ha estat molt més gratificant que no em podia imaginar i això que encara penso que el que jo opini de la majoria de coses no és precisament rellevant.
