Ser mare mamífera i oblidar-ho tot

Una de les coses que ningú m’havia explicat de la maternitat era que perdies el cap. Autodiagnòstic: pèrdua accelerada de la capacitat de pensar. Qui diu pensar, diu recordar noms, associar esdeveniments, trobar analogies, dades, símbols. Una nebulosa s’instal·la al cervell, un fum blanc amb regust de gominola no et deixa desenvolupar eficaçment cap idea gaire complexa. I qui vol idees complexes? Es queden encallades en el circuit cerebral, i no s’endinsen, com abans, pels tubs neurals fins als confins indeterminats. Al principi, la sensació desconcerta. Com era, allò? No em surt la paraula. Et deixes les claus al pany, bosses oblidades als bancs de la plaça, cites perdudes, repetició de la mateixa anècdota tres vegades en una conversa. Creus que, definitivament, has perdut el cap. El modus operandi pre-embaràs, quan podies resseguir el fil d’un pensament, i donar-hi voltes i voltes, i potser allò era neuròtic, sí, però ara tens un bàlsam escampat pel cap que t’aboca sempre al blanc o al negre. Fos a blanc total. Una droga tendra que et buida i et condueix a l’amnèsia. Què collons m’està passant? Ningú m’havia dit que patiria una alteració semblant. Hi ha informacions importants sobre fenòmens que ocorren als éssers gestants que no transcendeixen. És molt fort. Ni vivint quaranta anys t’arriben a les orelles. Ni te les expliquen mares o veïnes. Potser youtubers i instagramers, sí. Ni la cultura popular, ni la ciència, que tampoc hi ha dedicat gaires recursos, ja sabem dels biaixos sexistes de la recerca.

Perdre el cap és una cosa prou important per a haver-la sabut. Perquè això, per a provar de tornar a escriure, no deu ser gaire bo. Una mare que ha de tornar a escriure perquè és la seva feina i el cap no li respon com abans. Quin drama. Des que ho experimento, i va començar durant l’embaràs, ho comento sovint amb les amigues i conegudes que ja han passat per aquí. L’últim cop, divendres, durant l’esmorzar de la tercera jornada “Parlen les dones” organitzada pel Departament de Cultura, en parlàvem amb les col·legues entre minicroissant i minicroissant. Totes em deien que sí, que això és un fet, que és així, i, fins i tot, a les veteranes, se’ls il·luminava la cara. Que benvinguda, diuen, que ja t’hi acostumaràs.

Però per què no s’explica a les escoles o al batxillerat? Per què no m’ho havíeu dit, gent de la societat?  Ni tan sols als cursos pre-part? I somriuen perquè amb aquesta complicitat et donen accés a un secret que no hauria de ser-ho, a una societat privada, a la que, malauradament, només hi ets quan has parit. El fenomen es veu que té un nom: “momnesia” o “mommy brain”, en anglès. Diuen que afecta un 80% de dones embarassades i que es deu a la contracció de substància grisa en zones del cervell. Aquests canvis poden durar fins a sis anys després del part i no només es veuen en mares biològiques, sinó també en les que no són biològiques. Així que, efectivament, la cosa sembla que va per a llarg, m’hi hauré d’acostumar. Ens hi haurem d’habituar, vaja, tots plegats.

Això de perdre capacitat racional a la societat dels homes no els agrada gaire. No fa de bon dir. Però tu comences a intuir que aquesta circumstància que t’ha tocat viure deu tenir efectes favorables, superpoders mamífers que, és clar, tampoc no t’han explicat. Comences a apreciar que la disminució del còrtex prefrontal que et feia analitzar-ho tot compulsivament i et dotava d’una habilitat de càlcul humana, potser massa i tot, t’ha deixat un estat més plàcid, potser fins i tot generós. Ara ets una persona pràctica. I això, per als que escriuen, té avantatges. Desenvolupes un pensament integrador. Imatges, sensacions, sons. Toleres les interrupcions, les presses, focalitzes millor que mai. És un estat arrelat en una consciència podríem dir més corporal. Som mamíferes i no ho sabíem, amigues periodistes o escriptores. Diuen els acadèmics Bridget Callaghan, Clare McCormack i Jodi Pawluski en un article prou recent, del 2023, de la BBC, que fins ara s’havien ignorat les enormes facultats que les dones guanyen en aquest període. Segurament, a la meitat de la gent de la societat aquest fenomen no li interessava gaire. I a moltes dones, atrapades com estem en la lògica masculina, tampoc.

Però sí, senyores i senyors, la maternitat et canvia el cervell i podria ser que, d’això, en sortís alguna cosa interessant. Passar per una segona adolescència és una experiència psicotròpica més que entranyable, que pot tenir conseqüències. Poc en sabíem, de les finestres neuroplàstiques. Dels canvis hormonals que et preparen per a una nova cognició. La capacitat de percebre les necessitats del nadó et porta a saber llegir millor les necessitats dels altres? Tampoc s’ha explicat que, com a mamíferes que som, no som les mateixes de nit que de dia. I de dia veus la vida clara i de nit t’assalten les pors, dels depredadors de la selva, una tristesa desconeguda, por de no despertar-te, la sensació que no pots escriure ni una sola línia sense sentit. Si la maternitat és un nou període de desenvolupament, què pot aportar a la nostra feina? A la nostra escriptura?

En ple postpart, no sé si una mamífera en ple exercici de maternar com jo serà capaç d’escriure una columna com aquesta quinzenalment, i què guanyaran o què perdran aquestes línies després de l’esdeveniment. Torno a les columnes, a enllaçar idees, amb un nou cap que pensa diferent. Amigues i amics, som mamíferes i no ho sabíem, i ho volia compartir.