Per què els joves se senten sols? Quina culpa en tenen les xarxes socials?

“M’he sentit molt sol durant força temps i objectivament no ho estava. Tenia amics, tenia parella… però em sentia sol. Tenia la sensació que la vida dels altres girava i funcionava i la meva no acabava de funcionar.” Genís Vives és un jove que explica la complexitat de la solitud, que ha viscut en pròpia pell. És un sentiment subjectiu, que es pot sentir tota la vida, de manera esporàdica o crònica. I no té a veure amb el nombre de persones que t’envolten, sinó amb la possibilitat que tinguis de connectar-hi.

A Mònica Carola li van diagnosticar anorèxia a quinze anys. Explica que se sentia sola, i això feia que s’avergonyís i es decebés a si mateixa: “Em sentia com una bestiola estranya. Tenia gent al voltant, però em sentia molt i molt sola, i em culpava per estar en aquesta situació”, recorda. Li van donar l’alta fa menys d’un mes, després de dos anys en tractament.

El seu testimoni forma part d’Erèmia, soledats compartides en el món rural, un documentari en què diversos testimonis de disset anys a vuitanta-sis comparteixen com han viscut la soledat per demostrar que no hi ha una única manera de viure-la. Ha estat elaborat conjuntament entre el CAP i l’Ajuntament de la Vall d’en Bas, i la productora Càmeres i Acció. “Imagina’t que has de traslladar un bloc de pedres tu sol. La motxilla pesarà molt. Però si traslladeu aquestes pedres entre uns quants, pesarà menys. Doncs la soledat és igual”, explica Laura Teixidor, referent de benestar emocional comunitari del CAP de la Vall d’en Bas.

La primera enquesta europea sobre la solitud, The EU Loneliness Survey, mostra que el 2022 el 13% dels enquestats, pel cap baix, se sentien sols de manera constant. A més, detalla que el sentiment de solitud decreix amb l’edat, la renda i el nivell educatiu. Sobre això, l’estudi apunta la pandèmia de la covid-19 com a causa de l’augment de la soledat entre la població més jove. Constata que el nombre de gent entre 18 anys i 25 que se sent sola va duplicar-se entre el 2016 i el 2020, i, en canvi, l’augment entre els més grans de 65 anys va ser molt menor. Així doncs, la solitud té un component generacional?

Per què els joves se senten sols?

Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista, diu que com més va més dificultats tenen els joves per a poder formar part de la societat, perquè se’n senten marginats. “Les condicions materials també afecten: si no tens temps lliure, només treballes, també et pots sentir sol. Quan pitjor he estat és quan cobrava quatre-cents euros; quan he començat a tenir un sou més o menys decent, la veritat és que he estat millor”, explica Genís Vives.

A més, ser jove implica d’adaptar-se a molts canvis: “Sovint, els joves necessiten un guia per a introduir-se a la vida adulta, i no sempre en tenen. A més, potser s’adonen que no poden assolir l’ideal que s’havien marcat”, diu Funes. També assenyala l’individualisme instaurat a la societat com un factor determinant: “Al Japó existeix el Ministeri de la Soledat. Però en lloc d’això, el que caldria és un Ministeri de la Comunitat. Això passa perquè vivim en una societat hiperindividualista i hiperegoista, que no considera que res tingui a veure amb la comunitat. Els joves són fills d’aquesta societat instal·lada en la idea que no hi ha variable comunitària, i per això s’acaba renunciant a la dimensió social.” Vives ho resumeix així: “Com que tothom se centra en si mateix, no hi ha ningú que pensi en nosaltres.”

A banda, Vives creu que sovint es dóna massa pes a la parella, i per això, quan la perdem, ens sentim sols: “Si necessites algú perquè t’acompanyi al metge, o si vols trucar a algú, ho faràs normalment amb la parella. Llavors, quan et falta, és probable que et sentis sol.”

Solitud i xarxes socials, un binomi indestriable?

Les xarxes socials han esdevingut una part fonamental de la cultura adolescent. Segons les dades publicades per l’Institut d’Estatística espanyol (INE), el 98% dels joves entre setze anys i vint-i-quatre van fer servir diàriament internet el 2022. Les formes tradicionals de relacionar-se han estat substituïdes en bona part per les comunitats digitals. Així, aquest paper protagonista fa qüestionar la connexió que poden tenir les xarxes socials amb el sentiment de solitud.

L’estudi europeu Social Media Use and Loneliness confirma la relació entre aquests dos conceptes, tot i que subratlla que l’un no sempre és causa de l’altre. S’explica que els qui se senten sols cauen més fàcilment en l’ús compulsiu de xarxes socials, que, aleshores, poden augmentar el sentiment de solitud. En tot cas, depèn de diversos factors, com ara l’edat, les disposicions psicològiques i l’ús concret de les pantalles que té cada usuari.

Segons Funes, hi ha gent que no tindria determinades relacions si no fos per les xarxes socials, i això també cal valorar-ho positivament. “Les abraçades virtuals també són abraçades.” Però matisa que cal entendre els límits, perquè el sentiment de solitud pot aparèixer quan construeixes el teu món social únicament al voltant de les xarxes: “No pot ser que per sentir-te bé només depenguis de les reaccions i interaccions de les xarxes socials. Cal tenir amics dins del món digital i fora, has d’anar-ho alternant.”

Un punt de vista que comparteix Teixidor: “Les xarxes són fetes perquè t’hi enganxis; són addictives i, alhora, també són una manera de trobar coses en comú amb els altres. Per això, si te les treuen, pots sentir-te exclòs. Si més enllà de les xarxes socials no es tenen vincles profunds, poden aparèixer els problemes de soledat.” També parla d’un canvi de model familiar que pot agreujar aquest sentiment de solitud: “Abans les famílies eren més extenses, es feien més activitats de barri, al carrer. Ara, amb les pantalles, tens gent al costat i ni tan sols la veus.”

Per la seva banda, Vives creu que tenir coneguts digitals no vol dir tenir amics: “Hi ha dies en què no veus els amics, però com que heu parlat per WhatsApp o n’has vist algun vídeo a Instagram, penses que no estàs tan sol; però no és la realitat.”

Els sentiments, com ara la soledat, allò que pensem i allò que passa al nostre cos estan interrelacionats. Per això, si no gestionem la soledat de manera positiva pot acabar repercutint en la salut física. “Hi ha gent que es troba neguitosa o es troba malament i no sap per què, fins que temps després descobreixen que tot venia d’un sentiment de soledat que no havia sabut gestionar”, diu Teixidor.

En tot cas, recórrer a ajuda –professional, d’amics o familiars– és el primer pas per a sortir-se’n. “Sempre hi ha llum al final del túnel, sempre hi ha algú que aposta per tu en algun moment de la vida”, diu Carola. Vives afegeix que, a ell, deixar d’idealitzar les vides o les relacions de la resta de persones el va ajudar a superar aquell sentiment de solitud: “Per a ser feliç i sentir-te acompanyat, no necessites ni tenir un grup d’amics molt gran ni tenir una parella.” Per això, ara entén la cura i l’estima als seus amics i familiars com una forma d’activisme.