Ser feliç o ser normal

El títol del llibre és formidable: Per què ser feliç quan podries ser normal?  i el contingut no decep ni hi desentona. Són les memòries de l’escriptora Jeanette Winterson (Manchester, 1959) que ha traduït Dolors Udina i acaba de treure Periscopi. Publicat el 2011, el llibre és de fet més que unes memòries. És la catarsi d’una escriptora de classe obrera que, convertida en autora d’èxit a Londres, controvertida i acusada d’arrogant per la premsa (“no era arrogància sinó política”), molt traduïda i premiada, travessa una crisi existencial i quan se’n surt, com de l’addicció a una droga dura, afronta els propis orígens. Creant una mena de memòria novel·lada: “Preferiria continuar llegint-me a mi mateixa com a ficció més que com a realitat.” El resultat és lluminós i veritable.

Lesbiana, autora de novel·les de referència d’aquesta perspectiva, la Winterson d’aquest llibre memorable és sobretot una filla de la Manchester esbocinada i avui maquillada per les crisis des que va deixar de ser la gran capital del tèxtil i motor d’Anglaterra. No tenim encara traduïda la seva primera obra, Oranges are not the only fruit (1985), on amb gens de dissimulació dels seus orígens obrers novel·la els inicis (un altre origen cabdal) de la seva homosexualitat. Poques obres hi havia llavors a la Gran Bretanya (i en altres llocs) tan directes de l’amor i el sexe entre dones, com si no existís de cap de les maneres. La llei contra la sodomia es referia a l’homosexualitat masculina i no va ser derogada fins… el 1967. L’aparició del llibre de Winterson fou un esclat. També per la personalitat de l’autora, explosiva, radical, contradictòria, d’escriptura de ressons bíblics en les frases i d’una narrativa esqueixada que superposa capes de sentit sense avisar, en un zàping poètic. Winterson va sacsejar el paisatge literari. Quan la BBC va fer una adaptació d’Oranges al cap de poc, va ser una sèrie igual de pionera i de tant d’èxit com el llibre. Al cap dels anys de tot allò, l’autora torna als orígens de Manchester i de la seva sexualitat de manera encara més directa, a Per què ser feliç quan podries ser normal?

És la rèplica de la seva mare, adoptiva, quan la noia Jeanette li diu que s’ha enamorat d’una companya de l’institut i que amb ella és feliç. Per què ser feliç quan podries ser normal? Una pregunta que continua ressonant per a tantes persones d’orientacions sexuals tan diverses que avui ha donat una terminologia igual de diversa que s’engloba en una sigla de cada vegada més lletres. 

Winterson explica com va ser per a ella, noia de classe obrera i sense un cèntim. És una lectura que sobresalta alhora que et fa somriure i fins esclatar en una riallada, a parts gairebé iguals. No és l’únic punt fort. Personalment m’ha interessat molt ara (ja coneixia el llibre, i ara hi he tornat) la transfusió de sang i d’identitat que significa el lloc on neixes, Manchester en el seu cas. “Em van dir que la meva mare biològica era una noieta pèl-roja dels telers de Lancashire que em va parir als disset anys, així de fàcil.” A les sis setmanes, és traslladada a Accrington adoptada pel matrimoni Winterson, una parella en què la mare, una episcopal doctrinària, exerceix un domini cruel i el pare no hi pinta res. 

Escriu l’autora: “On neixes –en quin context neixes, el lloc, la història del lloc, com aquesta història connecta amb la teva– marca qui ets, diguin el que diguin els experts en globalització” i conclou:  “El camp va ser obligat a entrar a la ciutat, així és la història de la industrialització, i té un aire de desesperació, d’excitació, de brutalitat i de poesia, i tot això és dins meu.” 

Manchester va inspirar els Temps difícils de Dickens, Engels i Marx hi van treballar plegats, s’hi gesta el feminisme sufragista del Sindicat Social i Polític de les Dones, s’hi fa el primer Congrés Sindical el 1868: “El seu propòsit era el canvi, no parlar del canvi.” Més d’un segle després, quan l’autora finalment venç les dificultats i ingressa a la Universitat d’Oxford, el primer que li recorda el tutor és que ella hi és “el nostre experiment de classe obrera” i una companya “l’experiment negre”. Les úniques.

Calidoscopi que roda i roda i t’ensenya colors i escenes de gran llibertat expressiva i narrativa, el llibre es va configurant així com un cant d’amor als orígens indestriables, el social, el familiar i el sexual. I als orígens de l’escriptura, la lectura, en la biblioteca pública (un dels pocs èxits laboristes que l’autora celebra),  amb una bibliotecària excel·lent que observa i acompanya de bon grat el mètode de la noia autodidacta: llegir tota la literatura anglesa, de la A a la Z. Sensacional!

Quan ja està llegida una mestra la podrà ajudar a entrar a la universitat. Com a “quota obrera”. Una condició social que per despit la portarà a votar la Thatcher i el seu individualisme ferotge… També ho explica. I més coses, moltes més, que Winterson conta amb desimboltura i perspicàcia,  punyent i descarada, traient el fetge per la boca. Un encert.