Em penso que he trobat una de les primeres imatges llegides que em van impactar de petita. És un llibre que devia llegir a dotze anys i que gràcies a l’assaig Las incursoras d’Ana Garralón (Las Afueras, 2024) he tornat a llegir. És obra d’una grandíssima autora sueca, mereixedora del premi Andersen el 1974 (el Nobel de la literatura infantil i juvenil), que va començar escrivint emmarcada en un realisme idealitzat, efecte de la Segona Guerra Mundial, i que poc després va encaminar-se cap a un realisme crític, perquè amagar les imperfeccions del món als infants no porta enlloc i es paga car. Parlo de Maria Gripe (1923-2007) i La filla de l’espantall (1963; traduït de l’alemany per Carme Serrallonga i publicat per Cruïlla, 1984).

La Loel·la té dotze anys, viu en una cabana al bosc amb els seus germans bessons, molt petits, i subsisteixen com poden, amb l’ajuda d’una tieta que ve de tant en tant a dur-los menjar. La novel·la comença amb la noia en plena boscúria buscant bolets morta de fred, els dits garratibats, el cistell gairebé buit. De seguida veus tota la responsabilitat que carrega i tota l’autonomia que defensa amb dents i ungles. La Loel·la no accepta l’ajuda de ningú i renuncia a la seva infantesa per tenir cura dels dos petits. Davant de la cabana, hi ha col·locat un espantaocells, a qui diu Papà Pellerí (el títol original de la novel·la és Pappa Pellerins Dotter), que la protegeix no dels ocells sinó dels estranys que gosen acostar-se a casa seva per qüestionar-li la seva manera de sobreviure i tenir cura dels seus. 

Amb aquesta novel·la, Gripe assoleix un dels seus cims literaris. “És sens dubte”, com escriu Beatriz Vera Poseck, “un dels llibres on amb més precisió i qualitat explora el món emocional dels infants, i aconsegueix transmetre al lector tota la potència commovedora dels sentiments”. La seva obra més coneguda és potser Elvis Karlsson (1972), que li serveix, com diu Ana Garralón, per desmuntar la vida familiar: “L’Elvis, de sis anys, qüestiona l’ordre familiar amb una mare que hauria preferit tenir una nena i un pare que no està satisfet amb ell, perquè somia que el seu fill serà un gran esportista. El sentiment de soledat i incomunicació el porta a tenir amics –reals i imaginaris– amb qui intenta portar millor la seva vida. Gripe escriu amb un llenguatge senzill la història d’un nen no desitjat.” Dos anys més tard, publicarà L’abric verd, una altra novel·la amb els rols familiars tradicionals canviats on la mare és una dona treballadora, ambiciosa i freda.

La mare de la Loel·la no és ambiciosa ni freda, però no hi és, se n’ha hagut d’anar per guanyar diners per mantenir els fills. El pare de la Loel·la no és el mateix que el dels bessons, i l’espantall plantat davant de la cabana a qui la noia canvia de roba en funció del temps que fa és el que més s’acosta a una figura paterna. La situació és insostenible, ens queda clar des de l’inici, amb el cistell buit de bolets i els dits glaçats de la noia, i aviat arriba el gran canvi que és el pinyol de la novel·la: la mare se’n va un any a treballar a Amèrica i mentrestant els nens els cuidarà una amiga de la mare i la Loel·la anirà a parar a un centre de menors a la ciutat. No cal dir que ella d’entrada s’hi oposa i fa tot el possible per evitar-ho, però la major part de la novel·la passa a ciutat, amb una noia de camp que hi arriba ben desubicada i tancada en si mateixa i amb el pas dels dies va descobrint que no ho ha de fer tota sola. I m’aturo aquí perquè per descomptat que heu de llegir Maria Gripe. 

Vaig per fi a la primera imatge llegida que em va impactar. Abans de rellegir la novel·la, no recordava exactament què era el que m’havia sacsejat de La filla de l’espantall; venia de llegir l’assaig de Garralón i retrobar-me allà amb aquest títol de Maria Gripe i de seguida vaig anar-ne a buscar un exemplar a la biblioteca perquè dissortadament el meu no el conservo. Volia tornar-hi per recordar i reviure aquella lectura, però temia que passés el que de vegades passa quan tornes a lectures del passat més remot, que el llibre em decebés, i temia encara més no aconseguir detectar què m’havia seduït d’aquella lectura. 

Però des del cistell buit de bolets, vaig tornar als meus dotze anys amb els dotze anys de la Loel·la i no vaig haver d’esperar gaires pàgines per viure, per reviure, l’escena que em va colpir. El rebost de la cabana torna a estar buit, al bosc no hi queda cap bolet, els petits tenen gana i ella decideix acostar-se al poble d’amagat. La Loel·la s’escola al pati del darrere de la carnisseria i la fleca del poble per regirar-ne els cubells de la brossa. 

Ho llegeixo amb quaranta-vuit anys i en torno a tenir dotze: llegir el 1988 que una noia de la meva edat busca menjar a les escombraries! A partir d’aquí, vaig tornar a devorar la novel·la i alhora vaig prendre consciència del gran clàssic que vaig tenir a les mans fa trenta-sis anys. Va ser una lectura de l’escola, on també ens van fer llegir Madeleine L’Engle, Judith Kerr, Christine Nöstlinger, Susie Morgenstern, Àngels Garriga, M. Dolors Alibés, M. Lluïsa Solà… Amb Ana Garralón i el seu assaig Las incursoras he començat a posar ordre a les meves lectures i a prendre consciència de gènere en dos sentits del terme: ser dona i escriure literatura infantil i juvenil, i sento que és el més lluminós que m’ha passat en l’últim any!