Ser com la Blanca Serra

El cos menut, els cabells fins, la veu prima, els gestos pausats: pot ser que la primera impressió, en topar amb ella, sigui de fragilitat. Avui, que els anys viscuts s’acumulen també sota la pell translúcida, pot ser fins i tot que aquesta sensació guanyi encara més espai en una primera impressió. Fins que et clava els ulls. Penetrants, punyents, tan intensos que de vegades cremen.

Perquè dins dels ulls de la Blanca Serra hi ha tanta força concentrada que sembla impossible.

Però que és.

Ella i la seva germana, la historiadora Eva Serra, formaven una unitat mútuament complementària de pensament i d’acció política, ampliada, de seguida que l’edat li ho va permetre, amb el germà petit, l’impressor Josep de Calassanç Serra, en Cala. I la Blanca els enyora, i nosaltres també. I la seva petjada és fonda, i roman: personalment, entre els qui vam tenir la sort de conèixer-los, i col·lectivament, pels camins que ens van ajudar a desbrossar.

Gent serena i ferma i honesta i compromesa amb la llibertat del seu poble, vet-ho aquí. Que ho escric perquè és així, i que si sona grandiloqüent hi afegeixo una petició: traieu-hi, en llegir-ho, tot rastre de pompa, perquè aquí no n’hi ha. Gens ni mica ni gota: mai no els ha calgut, a cap dels tres, amanir-se la figura amb impostures.

El novembre passat, la Blanca Serra va comparèixer davant dels mitjans de comunicació al costat dels advocats d’Irídia i dels representants d’Òmnium Cultural. Duia un patracol de fulls a les mans i, amb aquella seva determinació, va explicar el què: que presentava denúncia per les tortures que, l’any 1977, la seva germana i ella havien patit a la comissaria que la policia espanyola té (encara, sí, encara) a la Via Laietana de Barcelona. “Tortura és quan tu penses que et pots morir, que pots deixar d’existir i que, a més, et mors sol”, explicava. Perquè en això insistien aquells policies torturadors: que ningú no es recordava d’elles, allà tancades. I ho deien i els cobrien el cap amb una bossa, i amb les porres els colpejaven les plantes dels peus. L’ofec i el dolor que fins aleshores no sabien que existien i les coses que costen tant d’explicar. L’abús, les vexacions. Al llibre Torturades, de la Gemma Pasqual, hi queda recollit el testimoni. Tan necessari, això: que en quedi constància.

“Notes perfectament que els molesta moltíssim que siguis català i, sobretot, que siguis catalana”, va explicitar la Blanca Serra en aquella conferència de premsa. I va presentar la denúncia. Per això que dèiem: perquè en quedi constància. Que s’expliqui, que se’n parli, que es mostri i es conegui aquesta realitat inclement. Perquè la denúncia és important per si mateixa: més enllà del recorregut que pugui tenir pels canals judicials, o no, hi ha el fet, l’existència de la denúncia, l’exposició pública dels actes de tortura, dels assalts a la dignitat humana que són perpetrats pels cossos policíacs espanyols dins (i sota l’empara) de les seves dependències oficials.

Però no és dels torturadors, aquesta foscor incrustada a les estructures de l’estat espanyol, que vull parlar, aquí, sinó d’ella, de la Blanca, de la seva integritat, de la seva tenacitat, d’aquesta determinació invicta.

Ara fa cosa d’una setmana s’ha sabut que la “fiscalia de memòria democràtica” ha acceptat d’investigar les tortures denunciades per la Blanca Serra. I el cas és important per si mateix, perquè per primera vegada s’obren diligències per una qüestió d’aquesta mena (diguem-ho més exactament: perquè per primera vegada, finalment, aquesta lluita d’anys ha forçat l’estat espanyol a haver de fer aquest moviment); perquè situa els fets (les tortures perpetrades dins dels murs de la casa del terror que és la comissaria de Via Laietana) un cop mort el dictador Franco i engegada la modeliquíssima transissión; perquè aquest cop no serveix l’excusa de l’exoneració dels policies per l’aplicació (a ells sempre els l’apliquen) de l’amnistia del 77, donat que aquella llei abastava fets fins el 15 de desembre de 1976; perquè en tornem a parlar… i per la manera com en parla ella, la Blanca Serra. Que, no debades, té la perspectiva de la formació clàssica (ha estat professora de grec i llatí) i de la llarga experiència política (va ser membre de Front i fundadora del PSAN i després del PSAN-Provisional, i ha treballat amb l’MDT i amb l’ANC i amb la CUP i amb el Consell de la República…), i no es deixa enlluernar per pampallugues. Quan s’ha sabut que s’obrien aquestes diligències, els mitjans han tornat a cercar la veu de la Blanca Serra, i ella, amb aplom característic els ha respost: “Hi he pensat moltíssim, si presentava la denúncia o no. No tinc gaires esperances que prosperi, que aboqui a una idea de justícia, però penso que, per la meva germana, per mi i per tota la gent que ha passat per Via Laietana, val la pena que se’n parli.”

A les germanes Serra, les van detenir l’any 1977 i l’any 1980 i l’any 1981 i l’any 1982. Amb acusacions formals diverses, des de la primera “propaganda il·legal” a la darrera “apologia de la rebel·lió” (per dur, a una manifestació contra la LOAPA, una pancarta amb la paraula independència). Van conèixer la tortura física i psicològica, la presó. I avui, ara, des dels seus vuitanta-tants anys, la Blanca mostra a tothom qui s’hi vulgui fixar que la por existeix, és clar, i que ella l’ha sentida cruament, però que mai no ha permès que dominés la seva vida, que la torcés del seu camí. I aquesta és la clau.