28.11.2019 - 21:50
Ningú decideix ser artista. Engego així de categòrica. Em penso que és una cosa que se’t va decidint per dins tota sola. No et lleves un dia i dius ‘seré artista‘. Més aviat diria que passa al revés, que un dia algú t’ho diu, no per definir-te, no per fer-te’n adonar, sinó com de passada, donant-ho per fet, per després dir-te una altra cosa, la que realment et vol dir, i llavors t’adones, o més aviat et comences a adonar, perquè és un procés lent i difuminat, amb anades i vingudes, alts i baixos, així que només et comences a adonar no que ets artista sinó que hi ha gent que considera que ho ets. Convé aclarir això d’entrada perquè partir de la idea que ser artista és una decisió externa que té dues opcions, el sí i el no, em sembla un error; no em posaré esotèrica i diré que és una cosa que se t’imposa, però ser artista ha de quedar clar que no es tria del tot, que hi ha una part important que surt de dins, que és una de les vocacions més autèntiques que hi pot haver. No es comença a ser artista de fora cap endins.
Un artista és un emprenedor. Segueixo pontificant. I encara diria més: el primer emprenedor segur que va ser un artista. Em faig creus que no es parli més dels artistes quan es parla d’emprenedoria, trobo que no hi ha gent que s’escalfi més el cap per reinventar-se que un artista, per reinventar-se o per, encara més difícil, mantenir-se, mantenir-se en tots els sentits, no solament l’econòmic.
Però què és un artista?, direu. Concreto: un escriptor, un pintor, un escultor, un músic, algú que dedica una part important del seu temps a crear i pretén viure més o menys del que crea. Aquí hi hauria d’haver un munt de matisos que no m’hi cabrien, i ja imagino segons quins artistes arrufant el nas i dient que no creen per guanyar-se la vida i que si tomba i que si gira. Faig un salt de paràgraf i mentre saltem us imagineu que tots aquests matisos hi són.
Continua costant la paraula artista o ja ens hi anem avesant? La mica de reserves, o de modèstia, que ens pugui quedar quan ja anem pel quart paràgraf, convé desar-la en un calaix… tancat amb clau. Ar-tis-ta. Algú que fa art, que escriu, que pinta, que compon, que esculpeix, és un artista. Això és així des de fa segles, cal fer servir la paraula artista amb més entusiasme, perquè no és fàcil ser-ho. Ser artista és decidir viure del teu art, viure en tots els sentits, no pensem només en els diners, vol dir que la teva raó de viure passi pel que crees, i que tota la teva energia busqui que puguis continuar creant amb totes les facilitats que aconsegueixis trobar, facilitats que per anar bé no haurien de pervertir el teu art. És difícil, l’equilibri.
Ser artista és ser un heroi. Ser artista és no caminar mai sobre un terra pla; de vegades fa pujada, o baixada, o és ple de sots, o es belluga, o està enfangat, o hi ha una catifa vermella preciosa i tot de gent que t’aplaudeix; cada dia és diferent. La vida de l’artista no és monòtona ni en el bon sentit ni en el mal sentit, pren-t’ho com et sembli. I la seva creativitat sol ser doble: no solament crea el que vol crear escrivint, pintant, esculpint, component, sinó que també ha de ser creatiu per vendre el que crea.
He dit vendre? Ah, no, els artistes no es venen. Mentida. Tothom es ven encara que no hi hagi calés pel mig. Els artistes també, fins i tot els que no es volen vendre, els que no s’han posat preu, els que no es valoren. Tots són al mercat. Vendre i mercat en un article sobre artistes, no anem bé. Doncs sí que hi anem. Ara mateix ser artista és fer tots els papers de l’auca: crees, sí, però també fas d’empresari, poc o molt, i negocies, i fas factures i reclames pagaments. I si no fas res de tot això, és que has fet una cosa també molt emprenedora, molt d’artista, molt d’heroi que es busca la vida per poder continuar creant: t’has buscat una feina que et garanteixi els ingressos i la tranquil·litat que necessites per al teu art. Això també és ser artista.
I ja m’he descomptat de quantes vegades he escrit artista aquí. La intenció és doble: per una banda, treure la pols a la paraula i que prengui tot el cos que tenia i que ara ha de tornar a tenir, que s’infli amb entusiasme, perquè ser artista no és una decisió que es pren sinó que se’t pren però quan ho descobreixes i te’n fas conscient no s’hi valen les modèsties ni les mitges tintes; i per l’altra, recol·locar l’artista dins del món real, no en aquella mena de lloc entre privilegiat i marginat on se’l posa quan parlem de guanyar-nos la vida i de coses serioses. Un artista no pot ser més seriós, no hi ha manera més seriosa de guanyar-se la vida que amb l’art, amb el teu art, amb el que surt de tu i només pots crear tu. Posem-lo al centre, fixem-nos-hi, vegem què en podem aprendre, de la seva manera de fer i de bellugar-se, de com aprofita el que té i el que no té s’ho inventa, de com treu profit dels contratemps i assaboreix les oportunitats. No sé per què no ens hi fixem més, en els artistes, no sé per què no omplim les aules d’artistes que expliquin com s’ho fan per poder ser-ho, per guanyar-se la vida amb el seu art.
I hauré de tornar a dir, per acabar, que la vida no ens la guanyem només amb pessetes, que quan parlo de guanyar-se la vida amb l’art parlo també de donar sentit a això que se’ns dóna en néixer, de trobar un equilibri entre el dins i el fora que et permeti viure mínimament satisfet amb el que fas, que puguis sortir del llit sentint que la vida t’espera. Els artistes surten del llit cada dia per crear dues vegades, crear el seu art i crear la manera de mantenir-lo, no se m’acut res que pugui tenir més sentit.
