14.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.06.2024 - 20:52
És un dia feiner de principi de juny. Després d’un mes de maig de pluja abundant, sembla que el juny dóna pas al sol i la calor. Feia dies que els arrossaires de l’Empordà, com Josep, Pep, Pericay, esperaven aquest moment.
Dimecres passat, per fi, després de dies d’incertesa, van poder sembrar les primeres llavors d’arròs de la temporada. Han començat un mes més tard per dos motius: primer, per les restriccions d’aigua que s’imposava al sector agrícola per la sequera i, ara, per l’excés d’humitat als camps després d’uns quants dies seguits de pluja. “Fa una setmana no es podia trepitjar el camp de com estava de negat d’aigua. Era tot fang”, diu Pericay mentre ens acompanya a visitar un dels camps d’arrossos. Aquest és entre Riumors i Castelló d’Empúries (Alt Empordà), però en té més a Pals (Baix Empordà) i Bellcaire d’Empordà (Baix Empordà). Quan el visitem són quarts d’una del migdia, i encara té molta feina a fer: en tan sols un dia ha d’aconseguir de sembrar quaranta hectàrees de conreu. Una tasca que farà a contrarellotge si vol recol·lectar l’arròs entre setembre i octubre, l’època habitual. Per aconseguir-ho, ha hagut de llogar més maquinària (una màquina sembradora i una preparadora) i contractar treballadors temporals. En total, són quatre treballadors que aquests dies han de sembrar dues-centes vint hectàrees (sumant tots els seus camps d’arròs). Una vegada sembrat, calcula que d’ací a uns trenta dies les llavors ja hauran germinat i arrelat prou per a poder inundar el camp.
Les primeres setmanes i les últimes, moments clau
L’oratge i les restriccions d’aigua per sequera també han dificultat de trobar les llavors d’arròs adequades. Ara, han sembrat unes llavors d’arròs rodó, que té un cicle curt de maduració, per adaptar-se al poc temps que tenen fins a recol·lectar-lo. Segons que explica Pericay, en tan sols cent trenta dies aquestes llavors completaran el cicle biològic i es podran collir. Les llavors de cicle llarg, en canvi, en triguen cent quaranta-cinc. “Com més llarg és el cicle, més problemes pots tenir en la maduració. Després és quan surten arrossos immadurs i grans de mala qualitat.”
Pericay resumeix el cicle de l’arròs en quatre fases, que duren entre cinc mesos i sis: naixement, fillonament, espigació i maduració. Els moments clau són les primeres setmanes i les últimes del cultiu: Pericay explica que, si aquests primers dies fa massa calor, s’eixugarà la sembra i no germinarà. “Ara el camp és ideal, perquè encara conserva la humitat d’aquests dies de pluja. S’hauria de mantenir així una setmana perquè ara vénen dies que la planta ha de néixer per si sola. Si aquesta calor dura gaire més… s’eixugarà i malament.” Així i tot, creu que no passarà: “Hauria de fer molta calor i molta tramuntanada.”
Una vegada superada aquesta primera setmana, el moment més crític pot ser la maduració, entre setembre i octubre. “Si tenim una tardor com l’any passat, suau, relativament temperada i amb bona lluminositat, podrem compensar aquesta sembra tardana. Si, en canvi, tenim una tardor meteorològicament, complicada amb pluja i fred, pot ser que es compliqui.”
“No havia viscut mai una situació igual”
Pep Pericay, nascut a Pals i fill de família arrossaire, va estudiar enginyeria agrònoma i va començar a treballar als camps d’arròs just quan va acabar el grau, a principi dels anys noranta. D’ençà d’aleshores, ha viscut situacions diverses, com ara la sequera del 2008 que, tal com diu, no va ser ni de bon tros tan crítica com aquesta, opinió que comparteix Josep Colls, soci de Pericay, que fa sis dècades que treballa d’arrossaire. “No havia viscut mai una situació igual”, explica. Ens el trobem al restaurant dels Oliverons del Far d’Empordà (Alt Empordà), on s’han trobat a quarts de dues amb tots els treballadors per dinar. Faran una pausa d’una hora per descansar i agafar forces per continuar sembrant tota la tarda.
Al camí entre el Mas Gallinera (on tenen els camps d’arròs) i el Far d’Empordà, el paisatge és compost bàsicament de cultius d’hivern, com ara la civada, que ja és ben seca i marronosa. Pericay ens explica per què: per la pèssima perspectiva de pluja i per les fortes restriccions de l’ús d’aigua de regadiu que hi havia a la zona, que fins fa pocs dies era en fase d’emergència 2 perquè depèn de l’embassament de Darnius-Boadella i l’aqüífer Fluvià-Muga, un dels que han patit una situació més crítica de tot el Principat. Ara, tan sols fa una setmana es va aixecar la fase d’emergència i van entrar en la d’excepcionalitat. Això els permet de cultivar la mateixa superfície de camps que l’any passat, una cosa impensable fa poc més d’un mes. Així i tot, Pericay alerta que la sequera d’enguany no és una situació nova. “Fa tres anys que tenim sequera. Com que les perspectives de reg eren pèssimes, els pagesos van optar per fer cultius d’hivern.” Per sort, aquestes darreres setmanes ha plogut i els cultius s’ha pogut readaptar.
Pericay i Colls culpen directament les administracions i el govern d’haver arribat en aquesta situació. “Hi ha hagut uns altres períodes de la història en què no ha plogut. Hi ha períodes de sequera, sí. Però el problema, aquest cop, ha estat que les administracions i el govern no s’hi han sabut adaptar. No han volgut adaptar-s’hi. No tenen la voluntat política de fer-ho. Fa vint-i-cinc anys que es parla de canvi climàtic!”, exclamen.
A favor del transvasament de l’Ebre
Així doncs, Pericay lamenta la poca visió política i denuncia l’abandonament del sector per part de les administracions. Diu que, mentre el sector agrícola rep fortes restriccions d’aigua que repercuteixen directament a la seva activitat, la poca aigua que hi ha s’ha de subministrar a l’ATL, l’ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat, que abasta tots els municipis de les demarcacions de Girona i Barcelona. Alhora, denuncia que la llei del Ter s’ha vulnerat sistemàticament. Una llei que va ser aprovada el maig del 1959 i que va marcar l’inici del transvasament a Barcelona. Concretament, estableix que, del cabal que porti el Ter, un metre cúbic per segon s’ha de destinar al proveïment de Girona, Salt, Sarrià de Ter i la Costa Brava centre. A més, el riu ha de portar sempre almenys tres metres cúbics al seu pas per Girona, i s’han de preservar 150 hm³ l’any per als regants del baix Ter. Si es garanteixen aquestes tres condicions, llavors es podran transvasar vuit metres cúbics per segon, a tot estirar, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Per tant, critica que actualment tota l’aigua del Ter vagi a Barcelona i, en canvi, no es dugui a terme el transvasament de l’Ebre, on, segons ell, “els sobra aigua”. “A la gent de l’Ebre se’ls ha de compensar amb infrastructures i amb tota una sèrie de demandes que se’ls ha d’aprovar. Però amb un any com aquest, no pot ser que les conques no estiguin interconnectades. Aquest és el gran problema estructural que tenim. Sovint s’utilitza aquesta paraula, transvasament, però en realitat és un equilibri entre conques.”
Alhora, lamenta que en trenta anys no s’hagi dotat el país d’infrastructures per a gestionar l’aigua i declara que tenir-ne a casa i als cultius és bàsic per al país. “Amb aquestes previsions, a la llarga ens haurem d’adaptar a una altra tipologia de ramaderia i agricultura. Però el problema és que som dins de zones inundables, zones que fan una funció molt important perquè eviten que el mar entri a l’interior i que tenen una gran connotació mediambiental del conreu per les seves espècies i la seva biodiversitat.” Si aquests conreus es perden, les conseqüències poden ser més greus.
Dels anys cinquanta a ara, les zones d’arrossars a l’Empordà s’han reduït considerablement: si bé abans n’hi havia moltíssima superfície, ara tan sols en resta una petita zona de l’Alt Empordà entre Castelló d’Empúries i Riumors (molt a prop dels Aiguamolls), la zona del centre, situada entre Bellcaire d’Empordà i l’Escala (Alt Empordà), i la zona de Pals. En aquesta situació política i climàtica, Pericay es mostra pessimista amb el futur dels arrossaires. “Si tot això d’aquí no es manté políticament perquè els interessa que l’aigua arribi a tot arreu menys als conreus, ja podem plegar.”
