12.04.2023 - 19:50
La sequera és una de les preocupacions més greus que tenim avui. Les reserves d’aigua han arribat al 26%, un punt tan baix que fa témer el pitjor, si hem de fer cas dels meteoròlegs, que no veuen clar el futur immediat de les pluges. De fet, som a mitjan abril i encara no ho hem notat, en un mes on els xàfecs ja haurien d’haver tret el cap. Ara com ara, gairebé sis milions de ciutadans de 224 municipis –els que s’abasteixen del sistema Ter-Llobregat i de l’aqüífer del Fluvià-Muga– tenen decretada l’excepcionalitat per sequera. A la fase més greu, la d’emergència, s’hi arriba quan les reserves als embassaments són al voltant del 16%. Si hi arribem, les restriccions inclouran la prohibició d’omplir piscines, reduccions en el consum d’aigua per a usos industrials i recreatius i, fins i tot, la supressió del reg agrícola. I també en l’ús d’aigua potable a les llars.
La situació, doncs, encara no és extrema, però ens hi acostem. Falten tan sols uns deu punts percentuals de baixada en els pantans. Habitualment, quan parlem de l’aigua, pensem ràpidament en l’agricultura i la de l’aixeta de casa. I amb raó, perquè la despesa de la primera representa un 72% del total d’aigua consumida a Catalunya, seguida de la d’ús domèstic, d’un 18%. El 10% restant, a grans trets, es pot adjudicar a la indústria. Doncs bé, han estat els empresaris industrials els qui van fer un manifest, que ara té encara més vigència, una vegada la cimera per l’aigua ha acabat en un no res, com tantes altres coses amb els partits en desacord i en què prioritzen les eleccions municipals al desastre col·lectiu que tenim al damunt. El motiu principal del desacord van ser les sancions que el govern vol imposar als municipis.
L’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà, l’Associació d’Empreses de Ripollet, la CECOT, Cerdanyola Empresarial, CIESC, la Federació Empresarial del Gran Penedès, Sant Cugat Empresarial, la Unió Empresarial de l’Anoia i la Unió Empresarial Intersectorial van fer públic un manifest, fa un parell de setmanes, en què mostren la preocupació perquè el govern de la Generalitat ha aprovat un decret llei de sequera sense establir inversions per a actuacions d’emergència per a fer més resilient l’abastament. Aquest decret, formulat unilateralment pel govern, se centra a regular les sancions als ajuntaments que incompleixin les dotacions, però no recull ni una sola inversió que millori o reverteixi la situació. El decret proposat, en lloc d’aportar solucions, recull sancions.
Per aquest motiu, els representants empresarials exigeixen al govern que actuï davant l’emergència hídrica, i que ho faci des del diàleg i tenint en compte els agents que li poden aportar coneixement expert. Les entitats recomanen un pacte per l’aigua que, des de la concertació, doni solucions a problemes que, lluny d’una aproximació política, requereixen coneixement tècnic, amplitud de mires i, sobretot, responsabilitat amb els ciutadans.
Recorden que el context és d’extrema gravetat i en situacions de crisi com aquesta s’han d’activar inversions d’emergència i començar a treballar en solucions estructurals que redueixin la vulnerabilitat del sistema. Però el curtterminisme dominant en l’actuació política ha fet que, en el passat, una vegada ha plogut s’han paralitzat les inversions, que són absolutament indispensables per a dotar de robustesa el sistema de subministrament d’aigua a les conques internes de Catalunya. “Això no pot tornar a passar”, exigeixen.
I plasmen un fet molt habitual entre les nostres autoritats. Si fem memòria, recordarem que la sequera que hi va haver els anys 2007 i 2008 va propiciar una sèrie d’inversions fonamentals per a incrementar la disponibilitat de recursos hídrics. Malauradament, les inversions per a incrementar la resiliència hídrica es van aturar després de la inauguració de la dessalinitzadora del Prat, l’any 2009. D’ençà de llavors, han passat catorze anys sense inversions per a incrementar la producció d’aigua, tot i que el canvi climàtic no ha deixat d’alertar-nos de la vulnerabilitat d’aquest recurs. Catorze anys en què, a més de sequera hidrològica, hem tingut la sequera d’inversions en les infrastructures del cicle de l’aigua.
I, a més del drama ecològic, això també afecta directament l’economia. Les restriccions d’aigua afecten empreses que hauran d’aturar l’activitat. Explotacions agrícoles que hauran de deixar de regar. Municipis amb una activitat turística potent que hauran de conviure amb les restriccions d’aigua. És evident que la disponibilitat d’aigua compromet l’activitat econòmica, la creació de llocs de feina i la producció d’aliments.
Demano a Oriol Alba, secretari general de la CECOT, per què és precisament la indústria qui alça la veu i publica el manifest. La resposta l’ha de pensar molt poc. “Moltes empreses industrials depenen de l’aigua en els seus processos de producció. Vet aquí el primer motiu. El segon és conseqüència directa del primer. Si hi ha menys aigua, el seu preu s’encarirà. I ja fa massa temps que augmenta el preu dels productes bàsics, perquè ara s’hi afegeixi també l’aigua.” En definitiva, que és necessària per a la producció i per a mantenir la competitivitat.
Em comenta que moltes empreses, les més grans, ja fa temps que hi treballen i hi apliquen solucions, però n’hi ha moltes que han quedat enrere. Per això, la preocupació és enorme i les empreses han decidit de fer aquest manifest. I hi ha un fet addicional. Alba em diu, que, si van mal dades, “la indústria serà la primera a rebre”. “Per això, tal com han fet moltes empreses, el govern hauria d’haver estat previsor, perquè ningú pot dir que això que passa sigui cap sorpresa. El clima fa temps que ens avisa i no s’ha fet res.”
I té raó. Però, per què no s’ha actuat si la sequera actual era més que previsible? Per manca de diners? És molt probable que darrere ens tornem a trobar la mare de gairebé tots els mals que sofrim a Catalunya: els diners que aportem a l’estat espanyol i no tornen. Amb més diners, potser s’hauria actuat d’una altra manera. Aquest és el gran problema del país i encara costa massa de veure-ho i conscienciar-ne molta gent. I la derivada directa és la manca d’inversions.
Però no ens enganyem. En aquest cas, si bé el rerefons de la qüestió és aquest, també hi ha una part de deixadesa de les nostres autoritats. Aquests dies, ens hem assabentat de fets que sembla impossible que siguin certs. Hem sabut que Catalunya va perdre gairebé un 24% de l’aigua potable el 2022, majoritàriament, a causa de fuites. L’any passat, es van perdre uns 134.300 milions de litres (134 hectòmetres cúbics) segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua. Amb aquesta aigua es podria omplir gairebé tot el pantà de Sau i Catalunya tindria ara el doble de reserves. Insisteixo, com és possible? En el fons, suposo, els qui han de decidir pensen que ja plourà, llavors en deixarem de parlar i… fins que arribi un altre episodi de sequera.
Hi ha exemples que són de fer passar vergonya. De segur que us heu assabentat que hi ha una fuita a Badalona que malbarata 180.000 litres d’aigua cada dia, d’ençà de fa quinze anys! El batlle ha instat l’empresa concessionària a solucionar “tan aviat com es pugui” el problema en una canonada del barri del Canyet. I Aigües Ter Llobregat ha anuncia que la reparació podria començar el 2025! El problema és que hi ha una fuita en algun lloc d’un conducte que va de Cardedeu fins a Trinitat. I, és clar, vés a saber on és. Segons la patronal d’empreses que gestionen els serveis d’aigua a Catalunya, només un 0,3% de les infrastructures són noves. És urgent invertir-hi, perquè a l’estiu la pressió de les aixetes es podria reduir. Però, dic jo, no és massa tard per a això, si no plou?
Com diu Oriol Alba, “si aquesta manca de previsió hagués tingut lloc en una empresa, ja s’haurien pres decisions dràstiques amb els responsables. És molt fàcil posar sancions al sector privat, mentre al públic no hi ha cap mena d’exigència, i les seves negligències, en definitiva, ens afecten a tots”. Poca cosa més a afegir-hi. El problema el tenim ara i el futur, molt complicat. A curt termini, no cal explicar-ho. I a mitjà termini, també, perquè això encara no s’ha posat en mans dels qui en saben, que són els tècnics, tal com exigeix el manifest.
