30.06.2024 - 21:40
Cada estiu, els peladors s’endinsen en els boscs de sureres de la serra d’Espadà per obtenir el suro que després baixen les mules i que arriba fins a les poques fàbriques que encara s’hi dediquen. És una feina tradicional de la zona i que es desenvolupa de manera artesanal i sostenible, amb una rotació en els arbres d’uns quinze anys. Però enguany la sequera ha obligat la Conselleria de Medi Ambient a cancel·lar les llicències per a l’extracció de suro. La manca de pluja ha fet que les sureres es debiliten i no produesquen prou saba. Això fa que el suro estiga més agafat al tronc i siga molt difícil d’extraure. Però aquest no és l’únic motiu de la decisió.
“El que ha passat aquest hivern és que moltes de les plantes de la nostra part, com ara les sureres, no han pogut fer la fotosíntesi suficient per poder mantenir els teixits i la dinàmica de la vida diària. El suro es produeix perquè són excedents de minerals i de fotosíntesi que la planta va gestionant i va dipositant en la coberta exterior. Això enguany no ho ha pogut fer en condicions. Si se’ls lleva el suro, es deixen les sureres sense protecció enfront dels incendis, enfront dels insectes i plagues, i amb un dèficit perquè han patit durant l’hivern. No tenen prou força ni prou carbohidrats acumulats per a poder suportar continuar vivint, llavors el risc de col·lapse d’aquests arbres és molt gran”, explica Patricio García-Fayos, investigador del CSIC i expert en desertització.
Així, la prohibició de la campanya d’extracció de suro d’enguany és una mesura de precaució per a evitar deixar malmesos els arbres davant una situació d’incertesa. “Si continua la sequera, aquests arbres estan condemnats a morir”, afig.
La importància del suro a la serra d’Espadà
La serra d’Espadà va ser declarada parc natural l’any 1998 per la seua gran biodiversitat. “Sobretot es volia protegir el bosc de sureres, perquè és una illa a tot el País Valencià. N’hi ha en uns altres llocs, com ara la serra Calderona, però ací és on hi ha l’extensió més gran de sureres de tot el territori, entre 5.000 i 7.000 hectàrees”, diu Víctor Bayona, president de la Societat d’Amics de la Serra d’Espadà (SASE). Explica que sempre n’hi havia hagudes, però que a final del segle XIX, a causa de la plaga de la fil·loxera, es van substituir els cultius de vinya per sureres. “És un arbre que disminueix la vulnerabilitat enfront dels incendis, i després té usos i aprofitaments. En el cas de la serra d’Espadà, és el tap de suro, sobretot a Eslida i Soneixa, que és on tenim les últimes fàbriques i trituradores. És un ecosistema molt important i amb molt de valor, tant natural com econòmic”, apunta.
No obstant això, s’ha reduït dràsticament el nombre de fàbriques que es dediquen a la producció de taps de suro. Adolfo Miravet és el gerent d’Espadán Corks, una de les poques empreses que encara sobreviu a Soneixa (Alt Palància), amb dotze treballadors fixos. És la quarta generació familiar que manté la tradició i diu que les sureres van sobreviure la guerra del 1936-1939 gràcies al sector de la fabricació de taps. “Si no, totes haurien estat tallades per a fer-ne carbó. Les sureres que hi ha deuen la vida als taps de suro.”
Explica que pràcticament la meitat de les sureres de la serra pertanyen a les seues finques. Cada any, una vintena d’operaris pelen de manera artesanal, amb destrals, entre 150 hectàrees i 200. Això són entre 75.000 sureres i 100.000, aproximadament. Després, quan el suro arriba a la fàbrica, es classifica, es bull, se’n fan els taps, es desodoritzen i els oloren un per un per tenir-ho tot controlat i no deixar els aromes que no agraden als vins.
Per culpa de la cancel·lació de la campanya, aquests peladors, que solen ser agricultors que han après l’ofici dels seus pares i que fan la temporada, no tindran feina aquest estiu. Miravet apunta que aquesta pèrdua de mà d’obra especialitzada en un ofici que com més va té menys relleu generacional s’ha convertit en un problema afegit. A més, uns dos-cents propietaris de finques que en cedeixen l’explotació també deixaran d’ingressar aquests diners. En total, calcula que l’impacte a tota la serra pot ser de mig milió d’euros.
Un sector tradicional, en risc
Miravet ens explica que el sector de la fabricació de taps de suro natural està en decadència i que costa molt competir amb el monopoli que té Portugal. Per a diferenciar-se en el mercat, a Espadán Corks han optat pel segell ecològic, i compten amb la denominació d’origen del parc natural de la serra d’Espadà. Amb tot, lamenta la manca de suport local i assenyala que cellers del territori compren els taps fora.
“No hem tingut l’èxit que esperàvem. Tot és lluitar per veure quina diferència podem fer per aconseguir un cèntim més, perquè, si no, hem de passar pel preu de Portugal i costa molt. En la diferenciació podem guanyar aquests cèntims, que són els que ens alimenten, perquè no podem competir amb una economia d’escala com la portuguesa. Crec que només tenim dos cellers pròxims que gasten els nostres taps. La resta ho compren tot a Portugal, a l’empresa que governa el preu del suro. Molta biodiversitat, paisatge i territori, i després els bodeguers no valoren els boscs d’ací. En lloc de donar suport al món rural, donen diners al més ric de Portugal”, diu.
Encara tenen estoc per a resistir la temporada, i espera de poder comprar suro a bon preu i de qualitat a uns altres productors, tot i que explica que no serà de la mateixa qualitat que el de la serra d’Espadà. Però haurà d’esperar fins al setembre, que és quan acaba la campanya d’extracció. “Si n’aconseguim, no caldrà fer res. Si no, haurem de fer un ERTO i ja veurem com passem l’any”, diu. També espera que la pluja ajude a recuperar els arbres per a la campanya de l’any que ve.
Com que el sector de la fabricació de taps va a la baixa, SASE hi ha cercat alternatives perquè es continue tenint cura del bosc de surera. Així, fa dos anys va nàixer Cor de Suro, una associació que imparteix tallers de confecció d’artesania amb suro, productes que després venen a les fires de la zona. Així, pretenen de reinventar i mantenir vius els usos d’aquest recurs natural tan típic de la serra d’Espadà.
Els estralls de la sequera
Els experts assenyalen el canvi climàtic com la causa principal de la sequera extrema, perquè ha agreujat la irregularitat de la pluja. Carles Arnal, doctor en biologia per la Universitat de València i membre d’Acció Ecologista-Agró, explica que el clima mediterrani, característicament, té un període de sequera estiuenc que és més o menys elevat, segons l’àrea. “En el nostre cas, són uns quants mesos de dèficit hídric en ple estiu. Això és una característica que ha marcat la vegetació des de fa mil·lennis, i ací ja ha suportat aquestes oscil·lacions de l’estiu càlid i sec”, diu.
Però afig que no solament és la sequera estiuenca, sinó que hi ha una irregularitat interanual que varia molt d’un any a un altre, especialment respecte de la pluja. “Les temperatures tenen una corba molt fàcil de predir, molt característica, que potser es pot alterar amb el canvi climàtic, però fins ara tenia un màxim al juliol i a l’agost. Però les precipitacions són molt irregulars, i fins ara el màxim era a la tardor i el mínim a l’estiu. Això també pot canviar amb el canvi climàtic”, apunta.
Aquesta manca d’aigua ha deixat imatges de muntanyes marrons i seques, amb molta vegetació danyada. “Les plantes respiren i creixen, i no han pogut fer-ho amb normalitat. Això ha fet que, per exemple, els roures hagen tret les fulles més menudes i més tard del que és habitual perquè no hi havia aigua per fer-les créixer. En canvi, molts pins i, fins i tot, carrasques, han col·lapsat. No hi havia prou aigua i s’han assecat”, explica García-Fayos.
Una de les conseqüències més greus de la sequera és el risc d’incendi. Per això Arnal considera prudent de cancel·lar la campanya de l’extracció del suro a la serra d’Espadà, perquè la corfa protegeix l’arbre i fa que després puga rebrotar.
