05.12.2019 - 21:50
Hi ha hagut gent que s’ha sentit tan i tan ofesa pel retrat del pinxo de la porra de l’altre dia que m’han acusat de trumpista i tot. Supremacista, racista, xenòfob i… trumpista. M’agradaria que m’ho diguessin a la cara, però no pas per fer-los-la nova, que jo de tendències brimàries no en tinc gota, sinó per saber com sona. Perquè és un insult de risc. Vull dir que si pronuncies ‘trumpista’, amb U, passes per un provincià barretinaire, i això per a la pseudoprogrepijoesquerra que ara mateix el gasta és un pecat imperdonable; ara, si el dius com el credo del multiculti acomplexat (el que sap que T-Casual és molt més guai que T-10, on vas a parar) indica que s’ha de pronunciar ‘trampista’, llavors ja es veu que perd tota l’efectivitat. Perquè si algú t’etziba ‘trampista’ a la cara, per més bona voluntat i mala llet que hi posi, serà difícil que no se t’escapi el riure (fins i tot si ignora que el mot ja existeix i tot).
En fi, el cert és que tanta noblesa ofesa ha coincidit en el temps amb aquesta recomanació que ha fet pública (ben oportunament, tot s’ha de dir) la Plataforma per la Llengua. La copio pels que no ho veuen bé pel telèfon: ‘Recorda que, durant les mobilitzacions, els teus drets lingüístics es mantenen vigents. A Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears tens dret a: 1. Parlar sempre en català amb qualsevol membre de l’administració, inclosos tots els cossos de policia. 2. Continuar parlant en català encara que els cossos policials o judicials se t’adrecin en castellà o et demanin de canviar de llengua. 3. En les relacions amb els Mossos d’Esquadra i les policies locals, exigir que se t’adrecin en català. 4. Declarar en català i negar-te a signar la declaració si no recull el que has dit en la teva llengua. 5. Exigir al teu advocat d’ofici o privat que et defensi oralment o per escrit en català.’ I espera’t, que ve la traca final: ‘I si et porten a un tribunal de Madrid, pots mantenir-te ferm en l’ús de la teva llengua perquè se’t garanteixin els drets de defensa.’ Què, ja està? Heu arribat fins aquí? Voleu respirar un moment? Una pausa i ens el tornem a llegir? Va, us dono mig minut.
Res més lluny de les meves intencions que blasmar la Plataforma per la Llengua, una entitat de la qual no solament sóc soci sinó que, si mai em truquen del CEO per a la famosa enquesta dels ens que et mereixen més confiança, la posaré a dalt de tot sense dubtar. Per això, se m’acudeixen tres possibles raons per explicar que s’hagin pres la molèstia de confegir aquest semi-decàleg (i aquí aprofito per a una breu dissertació col·lateral: ara que s’estila rebentar tot el que fa ferum de tradició, proposo una campanya per l’estil d’aquesta per fer fora del diccionari un mot tan catòlicament patriarcal com decàleg, del llatí decalogus, ‘els deu manaments (de la llei de Déu)’. O, si no, com a mínim incorporar-hi pentàleg, que és el que em calia a mi sis ratlles més amunt. On s’és vist que només pugui fer manaments nostrossinyor? Fi de la dissertació). Les tres hipòtesis serien aquestes:
—la irònica: la PpL adreça aquest recordatori als presos dels Lledoners i el Puig de les Basses, o als diputats cupaires que s’estrenen al parlament de Madrid, perquè donin més bon exemple del que han donat fins ara, ja sigui al judici o a l’hemicicle, i demostrin a la ciutadania cada dia més escarmentada que la desobediència va de debò;
—l’heroica: ja saben que aplicar-lo és pura ciència-ficció, però es tracta d’engrescar la gent i que no decaigui. Sempre hi ha qui té fusta de valent, o qui creu en les consignes. I en qualsevol cas, es tracta de fer caliu. Si fins i tot la declaració d’independència era una catxa, per què algú no s’hauria de creure que un guàrdia urbà de Barcelona et dirà ‘Sí, dispensi, m’havia passat momentàniament per alt la meva condició de servidor del ciutadà’?
—la crítica: en realitat es tracta d’un cartell de denúncia, per fer evidents, pel mètode de la falsa ingenuïtat, les aberrants limitacions i incompliments de la legalitat que es donen en els àmbits judicial i policial.
Jo em decanto sense reserves per la tercera. Com a filòleg campestre que sóc, en el sentit que faig treball de camp permanent, puc assegurar i asseguro això que segueix, en relació amb aquest repòquer de drets:
1. És l’únic punt diguem realista. Com a contribuent, o fins i tot com a digne convidat a les interioritats d’un furgó de la Brimo, pots fer servir exclusivament la llengua catalana quan et relacionis amb qualsevol representant o treballador de l’administració. Una altra cosa és que això et pugui perjudicar, que tu i jo ja sabem que sí.
2. La primera part és certa, encara que només la practiquin un de cada 82.000 catalans. De la segona només se’n coneixen mitja dotzena de casos en la història del país (els trobareu al final, als comentaris dels lectors: seran els més indignats). Cosa gens estranya, sabent com li va anar a l’històric dirigent d’ERC Jordi Carbonell, víctima d’unes pallisses assassines als calabossos de Via Laietana justament per aquest motiu. Ja sé que allò eren els anys setanta, però veient el que hem vist últimament per aquestes manifestacions de déu, per a alguns agents de l’ordre (de l’ordre, diu) sembla que encara hi siguem.
3. Ha ha ha! Si ni tan sols som capaços de demanar-l’hi siusplauperfavort al cambrer, pots comptar a un representant armat de la llei (de la llei, diu).
4. Passopalabra al punt següent.
5. Sortim del foc per caure a les brases. Ja vaig explicar aquí no fa gaire que ni l’advocat, ni el procurador, ni el jutge consideren el català una llengua digna de ressonar a les insignes parets dels edificis on s’imparteix justícia (justícia, diu). Per no ser digna, no ho és ni tan sols de figurar en les nobilíssimes factures amb què et recorden que l’administració de justícia és un dret, sí, però que alguns dels que l’administren, a més de supremacistes lingüístics, són uns rapinyaires.
