28.05.2024 - 21:40
El comerç d’armes és un dels negocis corporatius més lucratius del món. No només ha creat un sistema econòmic en creixement constant, sinó que ha normalitzat la guerra i les respostes de seguretat a totes les crisis socials. A Espanya, figures polítiques tan rellevants com el rei Joan Carles I, Felipe González i José María Aznar han estat implicades en aquest sector, i han utilitzat les seves influències i contactes per obrir mercats a diverses parts del món.
La pandèmia va ser tractada com una qüestió de seguretat, amb l’exèrcit participant en tasques logístiques i de control social. Els recursos destinats a la salut van ser desviats cap a operacions militars, que van demostrar la seva ineficàcia. Aquesta resposta militaritzada s’ha aplicat també en altres àmbits, com les polítiques migratòries i el canvi climàtic. La securitització considera totes les crisis socials, humanes o ambientals amenaces de seguretat, i afavoreix solucions militars. Utilitzen la por com a eix vertebrador, impulsen la demanda d’armes i legitimen l’existència d’un negoci armamentístic poderós.
El 13 de març de 1987, el consell de ministres encapçalat per Felipe González va declarar secretes les actes de la Junta Interministerial per al Comerç i Control del Material de Defensa i Tecnologies de Doble Ús (JIMDDU), emparant-se en la llei de secrets oficials de la dictadura franquista. Aquesta mesura es va prendre després que el govern espanyol permetés l’enviament a Xile de tot tipus d’armament. Entre el 1980 i el 1987, Xile, sota la dictadura de Pinochet, segons l’investigador Vicenç Fisas, va rebre armament espanyol per un valor de més de 30.000 milions de pessetes. El 22 de desembre de 1986, el ministre d’Afers Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez, va justificar els negocis militars amb la dictadura xilena i va afirmar que, tradicionalment, ni a Espanya ni en cap altre país no es considerava si un règim era democràtic o no per a autoritzar-hi la venda d’armes.
El 2008, l’ex-president del govern espanyol José María Aznar va negociar un contracte com a comissionista amb l’empresa espanyola Einsa, que ja proveïa armament a Veneçuela. La companyia volia que Aznar obrís mercat també a la Líbia de Muammar al-Gaddafi i a Algèria. Miguel Blesa, ex-president de Caja Madrid i amic de la infància d’Aznar, va actuar com a intermediari. Segons els correus electrònics revelats per Infolibre, Aznar va utilitzar la seva influència i part del seu equip a la fundació FAES, subvencionada amb fons públics, per ajudar Einsa a expandir-se als Estats Units. En aquests correus, el responsable de la companyia armamentística, Pedro Rodríguez Pla, esmentava la implicació d’Aznar i del seu gendre, Alejandro Agag.
El 2008, mentre Aznar negociava amb Einsa, la companyia ja venia armament a Veneçuela, malgrat les crítiques del Partit Popular a Hugo Chávez durant l’etapa de Zapatero. Quan els populars van arribar al poder, les relacions amb Veneçuela es van suavitzar, fins al punt que Chávez va qualificar el ministre de Defensa, Pedro Morenés, de “gran amic”.
El rei emèrit Joan Carles I ha estat implicat en diversos escàndols relacionats amb el comerç d’armes. Durant el seu regnat, es van signar múltiples acords d’armament amb països de l’Orient Mitjà i Àfrica del Nord. La seva amistat amb líders d’aquestes regions va facilitar la signatura de contractes milionaris.
Segons revela el periodista Carlos Enrique Bayo al diari Público, quan era príncep, Joan Carles de Borbó, designat hereu per Franco, ja estava obsessionat amb acumular una gran fortuna. Per aconseguir-ho, va promocionar el seu millor amic, Manuel Prado i Colón de Carvajal, per enriquir-se a qualsevol preu. Un cop coronat, Joan Carles I va nomenar Prado senador i ambaixador especial. També el va fer administrador solidari al 50% dels seus negocis, incloent-hi la venda d’armes. En una visita a Riad el 1977, va negociar la creació d’Alkantara Iberian Exports, una empresa conjunta hispano-saudita per a canalitzar el comerç entre els dos països, amb Adnan Khashoggi com a delegat saudita.
Alkantara va ser registrada a Londres el 1978 per evitar el control fiscal. Borja Prado Eulate, fill de Manuel Prado, va treballar a l’empresa des del 1980 fins al 1988. La llei de secrets oficials encara avui impedeix obtenir documents sobre aquests contractes.
El 1982, Alkantara es va registrar a Xipre per operar fora del control del govern saudita i espanyol. En 1989, l’INI va decidir dissoldre Alkantara a causa de l’escàndol del cas Iran-Contra, també conegut com a Irangate. Abans de ser encausat, Khashoggi va passar els negocis a Abdul Rahman El Assir, que va continuar venent armes a països com el Marroc i Egipte.
Entre el 2019 i el 2023, quatre de les cinc fàbriques d’armes més grans d’Espanya han rebut més de 15 milions d’euros en ajudes públiques. La indústria militar espanyola, que inclou 400 empreses i genera 36.000 llocs de treball directes, depèn en gran part de les exportacions, tot i que també té el Ministeri de Defensa com a client.
Tres empreses espanyoles es troben entre les 25 entitats amb les subvencions més altes del FED. Com a exemple, Indra ha rebut un total de 60,78 milions d’euros, GMV Aerospace and Defence S.A.U., 12,40 milions d’euros, i Navantia, 11,60 milions d’euros. Cal ressenyar que Indra i GMV Aerospace and Defence han estat acusades de corrupció i frau.
Segons el Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), Espanya és el vuitè exportador mundial de material de defensa. En el primer semestre del 2022, Espanya va exportar material de defensa per valor de 1.293,1 milions d’euros. La majoria de les exportacions es dirigeixen a països de l’OTAN i la UE, tot i que també van a països com l’Aràbia Saudita, Singapur i Malàisia. Les principals categories d’exportació són aeronaus i vaixells de guerra.
El sector armamentístic mundial està dominat per empreses dels Estats Units, que representen el 51% de les exportacions mundials, seguides per Alemanya, amb el 19%. Quan va començar la guerra a Gaza, després dels atemptats d’Hamàs, la cotització de les empreses multinacionals d’armes als Estats Units i Europa es va disparar un 15% de mitjana. La continuïtat de la invasió i els bombardejos sobre la població civil han fet que grans companyies d’armament assolissin màxims històrics en la seva revalorització.
Aquest negoci implica no només grans corporacions, sinó també els lobbies de les armes i les elits polítiques. El negoci de la guerra va més enllà de les armes i el sector de defensa, incloent-hi logística, transport, aliments, serveis d’interpretació o seguretat privada. Les guerres de cobdícia, basades en el poder i els recursos com el petroli, coltan, diamants, també són part del negoci. Els beneficis econòmics són part de la guerra, i les guerres es produeixen per tenir beneficis. Els senyors de la guerra ho observen tot des de la seva segura torre de guaita i van comptant els diners, tot és negoci. Les bosses dels cadàvers, les benes dels monyons dels xiquets, les cames ortopèdiques, fins i tot, els mocadors que eixuguen les llàgrimes de les mares. Maleïdes les guerres, i maleïts siguin els senyors de les guerres.
