23.07.2019 - 21:50
El candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, no va aconseguir de ser investit ahir. No és estrany, vist com havia insultat i menystingut aquells que pràcticament li regalaven el seu vot. Algunes de les intervencions del dirigent del PSOE, de fet, van ser tan excessives que passaran a la història de la infàmia parlamentària. Demanar a Podem que pacte amb Vox, Ciutadans i PP amb l’argument que els quatre junts tenen la majoria suficient, no és que siga insultant sinó que és una provocació en tota la regla. I burlar-se després de Gabriel Rufián, demanant-li si ha après res de la repressió, és cruel i indigne, impropi d’un demòcrata.
No puc respondre per Rufián ni per ningú. Però puc respondre a la pregunta del candidat a president d’Espanya. Perquè sé ben bé què he après.
Primera: he après que Espanya pot ser derrotada. Ho va ser el Primer d’Octubre, de manera estrepitosa. Hi va haver urnes, hi va haver paperetes, hi va haver col·legis electorals, hi va haver votants, malgrat el CNI, la policia, l’Íbex 35 i els quintacolumnistes. I no ho van poder impedir, com tampoc no van poder impedir que la gent defensés la democràcia de l’atac dels uniformats, despullant el règim davant les càmeres de tot el món. Si avui la república només és una proclamació del parlament no és pas perquè Espanya la derrotés en cap moment sinó per la incompareixença del govern de Catalunya. En aquest procés, de moment, Espanya només acumula derrotes: va ser derrotada el Primer d’Octubre, i el dia 3, el 27 d’octubre i després el 21 de desembre, cosa que va ensorrar el seu pla. I ha eixit derrotada de totes les eleccions que hi ha hagut des d’aleshores. Va ser derrotada a Bèlgica, a Escòcia, a Suïssa i a Alemanya, amb una sentència demolidora en aquest cas. Són, si de cas, els errors del nostre camp, que li han permès respirar i mantenir-se viva.
Segona: he après que Espanya és irreformable i no pot presentar cap projecte alternatiu a la independència o la submissió. Sap greu per la gent noble i honrada, com Jaume Asens, que encara insisteix que hi ha una altra Espanya possible. Però no existeix. Alguns van pensar que la independència es feia contra el PP, contra el residu directe del franquisme, però també es feia, i això es veu amb més claredat cada dia, contra un Partit Socialista que, en aquesta qüestió, no se separa ni un mil·límetre del seu antagonista. A Madrid, amb l’excepció de Podem, i encara no sempre, ni entenen el problema ni el volen solucionar. Només pensen en la submissió i la derrota. Tan obsessivament que, fins i tot, quan Esquerra Republicana es mostra disposada a fer el que siga per a salvar l’expedient personal, Sánchez reacciona fent-li copets al cul (pam, pam, has après res?) en compte de reaccionar fent política. No hi ha res a fer, és o independència o submissió. I la submissió no serà.
Tercera: he après que preferisc mil vegades un país sense bons polítics que uns polítics excel·lents que no tinguen país. I que me’n fie molt més. I ho dic amb el respecte més gran per ells i tot allò que han fet de positiu i els costos que els ha representat. Però en aquests anys hem vist molt clarament com el millor de la nostra societat esclatava des del carrer, passat per damunt de la classe política. I hem vist també com la classe política, el partidisme més malaltís, ens posava dins una cova de la qual només ara comencem a entendre que hem d’eixir ràpidament. Un consell, doncs, senyor Sánchez: no us cregueu necessàriament que el que veieu i us diuen a Madrid és el que sent i pensa la societat catalana. O un dia us sorprendreu.
I quarta: he après que en aquest combat ens pegueu molt durament, i ens feu molt de mal, però també acuseu, i de quina manera, els nostres cops, com si fóssem en un bell i èpic combat de boxa. Heu fet tres eleccions en quatre anys, que fàcilment podrien ser-ne quatre, dues investidures fallides, que fàcilment podrien ser-ne tres, una moció de censura, més d’un any de govern provisional i més d’un any sense pressupost. Les clavegueres del poder s’han obert i la pudor ho impregna tot. Per intentar dominar-nos, heu trinxat la democràcia, en una jugada que pot acabar qualsevol dia amb els vostres ossos a la presó –o què creieu que pensen tots aquests de la banda i el pla, ara que han après que un jutge pot saltar qualsevol regla i limitació? Potser no sereu mai president del govern, senyor Sánchez; com a mínim, no pas elegit amb els vots de la població. I si fósseu prudent, més us valdria d’anar pensant que podríeu seguir perfectament el camí de Mariano Rajoy, aquell home totpoderós que va impulsar el 155 però que va acabar tancat en un restaurant durant hores i més hores, bevent-se la caiguda, després d’haver-se quedat, gràcies precisament al 155, sense cap xarxa que la pogués aturar.
Que si hem après res, pregunteu, senyor Sánchez? No ho sabeu prou.
