“Senyor Fuster, senyor Fuster, anem a dinar!”

“Plovia. Això sí, segur: plovia. Anava dalt d’un taxi i per la finestreta va dir ‘Senyor Fuster, senyor Fuster! Anem a dinar!’ Dic, home, espere’s, que avise els pares. I això va ser: ens n’anàrem a dinar i vam començar una conversa que va durar molts anys.”

Concisament i clarament explicava Joan Fuster la trobada amb Josep Pla, l’any 1959, un episodi de transcendència cultural i política que ja forma part de la nostra mitologia (i ara que anava a escriure “literària” m’adono que sí però que més, que també “nacional”, i ho deixo així perquè consti tot en acta). Cal tenir present que la manera plàstica com ens ha quedat pintat aquell mític encontre (l’empordanès moll com un ànec, la música de Vivaldi, etcètera), i com probablement hi romandrà, segueix la narració amanida a la manera de Pla, és a dir, inventant-se fets i mots i tant com calgui per aconseguir copsar l’inabastable, l’atmosfera, per tal d’ajustar al màxim la descripció a la realitat.

La qüestió, però, certa i comprovable, és que es van trobar, que ja sabien l’un de l’altre però que es van trobar aquell dia de febrer perquè Pla va considerar que en el seu camí des del golf Pèrsic fins a Llofriu era lògic fer una parada a Sueca. La qüestió és que, des d’aquell moment (mític, plàstic), això, van “començar una conversa que va durar molts anys”.

Dues personalitats tan diferents i una connexió tan franca, tan fructífera. Fuster mateix explicava el xoc, la dialèctica que va establir amb l’escriptor del nord. A la darrera conferència que va pronunciar (a Bellreguard, en la inauguració d’una exposició… sobre Josep Pla), hi va resumir, o destil·lar, un diàleg entre tots dos: “Vostè és un comunistoide”, es veu que li havia deixat anar l’altre; i ell que li va respondre: “Però, senyor Pla, home, no!, el que passa és que vostè és excessivament conservador.”

I en aquest estira-i-arronsa, en aquest mutu reconeixement, en les discrepàncies, en les diferències, en el sentit de l’humor i el saber fer, en la teoria i la pràctica de l’escepticisme, del sentiment antimetafísic, de la ironia desinfectant, els dos intel·lectuals es van trobar: l’un, escrivint-li el pròleg a les obres completes; l’altre, dedicant-li un homenot enamorat.

Encara ressonen, a València, els ecos de l’aplec que hi va haver l’altre dia, a la Fan Set. Hi va venir en Xavier Pla a presentar-hi aquesta monumental obra que és Un cor furtiu, l’exhaustiu relat de la vida (les vides?) de Josep Pla, i va ser una felicitat. De vegades passa que això que en diem cultura, aquesta concreció i aquest intangible alhora, ens ofereix un no sé com dir-ne, un gaudi o un estímul o una civilitat, unes ganes de somriure, un sentir-se bé i un reconèixer-se també en els altres: una felicitat.

I no puc deixar de pensar-hi. En el llibre mateix, en la forma i el fons i en què s’hi explica, i com (com de bé!), en el fet que s’hagi venut tantíssim i en el que això significa. Perquè un país que en cosa de sis mesos compra catorze mil exemplars d’una obra de gruix imponent (i parlo del contingut, aquí, però també de la cosa física, perquè són mil cinc-centes pàgines atapeïdes) potser sí que és digne de ser tingut en compte. Un país de les dimensions físiques del nostre, vull dir. Un país que de vegades fa coses espectaculars.

Pensar en què s’hi explica, he escrit. En un Pla prenent el sol amb la seva enamorada, nus tots dos en una terrasseta d’un pis de l’Escala; en el Pla seductor i en el Pla execrable; en el Pla constructor conscient (conscientíssim) de la pròpia imatge, de la pròpia biografia i que és el mateix Pla que meticulosament amaga la seva vida; en el Pla captivat a París per Macià i en el Pla atret a Madrid per Lerroux; el Pla que col·labora amb el bàndol colpista, el que des de final dels quaranta s’uneix a Cruzet en la tasca de recuperar i de fer visible la literatura catalana. Tantes arestes, tantes contradiccions. El Pla que escriu en castellà com si ho fes en català, expressament, l’any 1942, i que, com aquell qui no ho vol, tan a consciència sempre, publica, a Viaje en autobús la més crua descripció de la misèria que ens assolava la terra.

Pensar en el Pla que quan troba una veu interessant, una veu intel·ligent, amb aquella seva característica desimboltura (barra, també, quan li convenia) li truca a la porta per encetar conversa.

Pensar en la cultura de la conversa, també. Pensar-hi sobretot. Pensar en la capacitat de reconèixer-se (en la discrepància, igualment) i d’enraonar i de burxar-se i d’estimular-se. D’enraonar, aquest mot tan bell que ve directament de raonar (fer ús de la raó, precisament, o discórrer donant les raons que expliquen alguna cosa) i que tant significa parlar com discutir o conversar.

Escampar-la, la cultura de la conversa, o recuperar-la, o adaptar-la, podria ser un bon antídot contra això altre que ens contamina ara (a cop d’algorisme però no tan sols per l’algorisme), aquest embordeïment del crit que es tanca en banda i ni veu ni escolta ni entén coses senzilles com ara, jo què sé, la que explica que situar-se amb A no significa anar en contra de B, o aquella altra que ja va escriure Fuster: “Doneu-me un bon contradictor i seré capaç d’inventar les més excelses teories.”

Entendre que, immergits en l’ampli camp que engloba la possibilitat de conversa (allò bàsic del respecte i dels drets humans i de l’elemental sentit democràtic), preval, en els actes i en el tot, la consciència que això que fem entre tots té importància.