Quins senyals alerten que en una relació hi ha violència masclista?

La violència masclista sempre és responsabilitat de l’agressor i de la societat, i no pas de les víctimes. Malgrat que el focus no s’ha de posar sobre les dones, saber com funciona aquesta violència pot acabar essent una eina d’autodefensa per a sortir-ne o per a no entrar-hi. Una informació necessària per a tothom, atès que estar alerta dels senyals que ens indiquen que en una relació hi ha violència pot servir per a ajudar les víctimes, per a identificar els agressors i perquè tant homes com dones tinguin clar què és una relació igualitària i què no. Repassem aquests senyals i les característiques principals del cicle de la violència amb Raquel Gómez, psicòloga especialitzada en violències masclistes al CJAS.

Senyals d’abans de la relació

No hi ha cap perfil d’agressor, són homes de totes les classes socials, nacionalitats i contexts. Per tant, no es pot parlar d’un seguit de característiques que els facin fàcilment identificables. Però sí que hi ha alguns indicadors que poden posar en alerta d’ençà del primer moment, especialment tot allò relacionat amb les dones i quins valors tenen sobre la igualtat. Per exemple, com parlen de les ex-parelles pot ser molt revelador, perquè la conducta victimista de culpar-les o titllar-les de “boges” és molt comuna entre els agressors.

L’aïllament, el primer senyal

La violència masclista és un procés gradual; és a dir, no comença mai amb una agressió física o amb una violència psicològica molt evident. L’estratègia consisteix a començar amb graus de violència molt baixos i anar-los augmentant a poc a poc, fins que en el moment en què la violència és més greu la víctima és atrapada en una dependència emocional i d’unes altres menes que li fan difícil de sortir-ne.

L’agressor la va posant a prova, fa que cedeixi terreny i renunciï gradualment a elements importants de la seva vida, com ara gent, activitats o metes professionals. Pot combinar-ho amb allò que en diuen bombardament d’amor, mostres constants d’afecte i elogis i un romanticisme exacerbat amb la intenció de causar un aferrament emocional que després faci sentir la víctima en deute.

“Les primeres coses que acostumen a passar tenen a veure amb el control, l’aïllament i el xantatge emocional, però d’una manera molt, molt subtil”, explica Gómez. Sovint els agressors comencen a allunyar la dona de les seves amistats o família, mitjançant, per exemple, comentaris negatius sobre aquesta gent. Com menys xarxa tingui, més difícil li serà sortir d’aquella situació, i per això és important que l’entorn s’hi mantingui a prop, l’escolti i li ofereixi suport sense jutjar ni pressionar, malgrat que ella se n’allunyi o no vulgui donar gaire informació.

De fora, sovint es veu un canvi de comportament: està més trista o irascible, potser deixa de fer coses que abans li agradaven, potser deixa de fer servir les xarxes socials o fins i tot canvia la manera de vestir. “També podem observar la necessitat d’haver de respondre al moment qualsevol missatge o trucada de l’altre”, diu Gómez. “El més important és fer-li saber que pot comptar amb nosaltres quan ho necessiti, sense dir-li què ha de fer. No l’hem de responsabilitzar ni fer-la sentir culpable amb comentaris com ara ‘no sé com ho aguantes’, minimitzar el que li passa o prendre decisions per ella.”

Xantatge emocional i poca responsabilitat afectiva

En aquesta primera etapa, potser quan la relació ja ha avançat una mica, també són habituals les situacions en què l’agressor es comporta de manera passivo-agressiva o fins i tot arriba al xantatge emocional, amb frases com ara “si no fas això és perquè no m’estimes”. “Són situacions que queden invisibilitzades i naturalitzades dins una dinàmica abusiva: que tingui poca responsabilitat afectiva, que no s’interessi per les teves necessitats o les coses que fas, que només sigui important el que li passa a ell, que s’enfadi sense que sàpigues per què i no t’ho expliqui, que et retiri la paraula durant molt de temps, que ignori els teus missatges, que t’ignori quan esteu amb el seu grup d’amics…”, diu Raquel Gómez.

Sovint, aquests silencis i aquest reforç intermitent fan que, com que la víctima no sap què ha passat, s’acabi sentint culpable o que valori com una cosa molt positiva els moments en què l’actitud de l’agressor és bona, amable, transparent i comunicativa. Per tant, una actitud que hauria de ser normal es converteix en un premi, i quan no hi és, l’agressor d’alguna manera fa creure la víctima que és culpa seva. Per una banda, la pot fer sentir molt especial, però per una altra pot convertir qualsevol cosa insignificant del dia a dia en una discussió enorme.

La manipulació psicològica és un dels punts centrals, amb estratègies com ara el llum de gas, en què la víctima és manipulada per arribar a dubtar fins i tot de la seva percepció o memòria. Potser ha passat un fet evident, però l’agressor la convenç que no és així, fins que acaba adoptant el seu criteri i mirant la realitat des del seu prisma. Per aconseguir-ho, sovint fa servir una bona dialèctica i dóna arguments que aparentment semblen bons, per això és important que la víctima confiï en allò que sent. Com que sovint fer-ho tota sola és difícil, cal que l’entorn no hagi trencat els ponts amb ella perquè tingui un espai, si ho vol, per a expressar què li ha passat i contrastar-ho amb persones fora d’aquesta manipulació psicològica.

El control i la gelosia

“Un altre element a tenir en compte és que hi ha molts comportaments abusius que la societat encara ens diu que són amor”, alerta Gómez. Per exemple, totes les qüestions relacionades amb la gelosia i el control, com ara llegir els missatges del mòbil de la parella, demanar-li les contrasenyes, controlar la seva manera de vestir i vigilar amb qui es troba o amb qui no i quines activitats de lleure fa. En alguns casos, fins i tot la poden acabar controlant econòmicament.

Tot plegat poden semblar mostres de control evidents, però, de la mateixa manera que en els punts anteriors, tampoc no ho fan de manera explícita de bon començament, sinó subtil: “És millor no et maquillis, que m’agrades més natural”, “Amb aquesta roba els homes et faran sentir incòmoda”, “Aquest amic no et convé”, “Aquesta amiga té un comportament inadequat”… Al final sí que poden acabar essent explícits, amb frases que criminalitzen la sexualitat de la dona i prohibicions directes.

Comentaris que menystenen i ridiculitzen

En les etapes en què la violència és més avançada, com més va són més habituals els comentaris que menystenen la víctima i posen l’agressor per sobre. “La fan sentir petita, inadequada, ridiculitzen allò que pensa, allò que sent, allò que fa… La violència masclista la va anul·lant a poc a poc fins que al final l’única cosa important és ell, ell és el centre de tot, de la seva vida. No hi ha res, res important, res que valgui la pena, fora de la relació.”

El cos pot ser un àmbit en què es mina l’autoestima de la persona, amb comentaris que insinuen que l’ha de canviar o que no és vàlida pel cos que té. L’àmbit professional o dels estudis en pot ser un altre, perquè els agressors sovint menystenen les capacitats de la dona i refusen d’impulsar-la a aconseguir els seus objectius. També són un senyal d’alerta les desautoritzacions en públic i, en definitiva, el sentiment que tingui ella de sentir-se petita o insegura.

Esclat de la violència i lluna de mel

A mesura que avança la relació, l’espiral de violència s’accelera i els moments de discussió són com més va més freqüents. Es combinen moments molt bonics en què es fa sentir molt bé la víctima i moments de grans baralles. La psicòloga Lenore Walker descriu el cicle de la violència en diverses fases: de calma; d’acumulació de la tensió, amb situacions semblants a les descrites, com ara el control; d’explosió, amb les agressions verbals més explícites o les agressions físiques, sexuals o vicàries; i de la lluna de mel, que és el retorn a l’estadi de la calma, en què l’agressor a vegades mostra penediment i convenç la víctima que allò no es repetirà. A vegades també poden aparèixer episodis de trencament de la relació i reconciliació, que afegeixen més confusió i inseguretat.

A les mostres de violència directa contra la víctima també cal afegir les mostres d’agressivitat general o de violència contra tercers. Per exemple, quan l’agressor maltracta l’animal de companyia, fa una conducció temerària, colpeja objectes amb violència o fins i tot arriba a destrossar objectes de valor per la víctima amb el pretext dels nervis d’una discussió.

“Quan esclata la violència, no cal que sigui física”, diu Gómez. De fet, no s’arriba a la violència física en totes les relacions de violència masclista, però la psicològica també pot arribar a ser molt greu. “Els agressors també poden demanar perdó, comprar regals i flors, ser afectuosos, ajudar els amics, ser bons fills… Recordem que no són monstres, ni estan marcats.”

“A la víctima, cadascun d’aquests episodis li va creant indefensió i por; està més confosa sobre quines situacions poden fer que l’altre s’enfadi. L’altre la fa responsable del que ha passat, ella s’ho acaba creient i sembla que ell ha estat el responsable de salvar la relació”, explica Gómez. “Així, doncs, ella entén que tot va bé si no surt amb les amigues, si no parla amb nois, si no es maquilla, si no va amb malles al gimnàs, si no publica fotografies, si comparteix la seva ubicació perquè ell pugui controlar-la, si s’adapta als seus plans, si accedeix a tenir relacions quan ell vulgui i fer les pràctiques que li agraden o no fer servir condó… I com que vol preservar i no perdre el vincle amorós perquè, a més, ha renunciat a espais i persones i sense ell acaba sola, fa el que sigui.”

De fet, l’ambivalència constant entre sentir que s’està bé, però que alhora s’està malament, que hi ha un malestar que sempre torna, és el senyal més evident, perquè implica que la víctima s’aferri a les parts bones i les acabi veient més bones que no són perquè s’han normalitzat les parts negatives.

Un entorn que no se’n vagi

Saber tots aquests senyals no ha de servir solament per a identificar la violència de dins, sinó també de fora, lluny dels senyals estereotipats a què tradicionalment s’ha reduït la idea de violència masclista. Per això cal estar atents i fer entendre la víctima que té suport i xarxa, tal com aconsella Raquel Gómez: “És un procés que ha de fer ella i que ningú no pot fer per ella. No sempre és lineal i de vegades pot generar frustració en l’entorn, però és important continuar al seu costat, donar-li suport i resistir.” En definitiva, que l’entorn ajudi que l’estratègia d’aïllament no funcioni perquè ella tingui més eines per a fer el camí de víctima a supervivent.

Els serveis d’atenció a les víctimes i el seu entorn

En cas de ser víctima de violència masclista, o si se sospita o se sap que una dona o els seus fills sofreixen violència, es disposa dels següents recursos, gratuïts, confidencials i permanentment disponibles:

• Principat: es pot trucar al 900.900.120 o enviar un missatge a la línia de WhatsApp 671.778.540 i al correu electrònic 900900120@gencat.cat. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507. Les dones que tinguin dubtes sobre si la situació que pateixen és violència masclista o necessitin assessorament també poden escriure a mossos.atenciovictimes@gencat.cat
• País Valencià: es pot trucar al 900.580.888 o enviar un missatge a sinmaltrato@gva.es o institutdelesdones@gva.es. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507.
• Illes: es pot trucar al 971.178.989 o enviar un missatge a antencionS24h.ibdona@atenzia.com. També és disponible el telèfon 016 i les línies de WhatsApp 682.916.163 i 682.508.507.
• Andorra: es pot trucar al 181 o enviar un missatge a la línia de WhatsApp 606181 o al correu electrònic igualtat@govern.ad
• Catalunya Nord: es pot trucar al 3919, enviar un missatge al 114 o contactar per correu electrònic amb les associacions de suport a les víctimes.