Sentit comú en comptes de visceralitat

Martxelo, Vicent, des del darrer “Galeusca de Directors” la situació ha canviat molt. En aquestes línies escrivíem sobre la intenció d’Alberto Núñez Feijóo d’abandonar Galícia per tornar a casa seva, a Madrid –va venir a Galícia després d’haver ocupat càrrecs a la capital de l’estat–, quan encara no era clar l’abast de la invasió russa a Ucraïna. Ens trobem ara en un moment en què la major part dels mitjans de comunicació assumeixen com a propi el relat hegemònic de l’atlantisme, veient-se’n condicionats, fins al punt de donar com a vàlida la marxa enrere del govern de Pedro Sánchez, que va optar per posar més llenya al foc quan va decretar l’enviament d’armament a Ucraïna.

És contradictori defensar la pau enviant armes, en comptes d’advocar per la negociació, encara que es negociï en un context d’ocupació d’un país –Rússia– i d’atac a la sobirania d’un poble –l’ucraïnès. Cal anar pel camí més difícil, que no és el de la visceralitat, sinó el de la racionalitat: la negociació i el diàleg, sota l’empara d’òrgans com l’ONU, i allunyar-nos de la tensió bèl·lica, de la pretensió de l’OTAN de seguir la seva expansió cap a l’est d’Europa i de les paraules d’un Borrell desfermat que crida a fer front a les forces del mal i que amenaça els que no ens facin costat. Precisament, aquest conflicte va evidenciar la naturalesa de la Unió Europea com a apèndix del projecte nord-americà, el seu paper servil enviant armes en comptes de promoure iniciatives de pau i la seva irrellevància política.

Triar les armes en comptes de la diplomàcia significa alimentar la guerra i engrandir un conflicte militar de conseqüències imprevisibles. Aquesta opció per l’escalada del bel·licisme no s’acompanya únicament de mecanismes sofisticats de manipulació, sinó també de la censura de mitjans de comunicació, sense cap procés judicial i sense declaració de l’estat de setge ni de guerra. Les guerres, recordem, no es lliuren als camps de batalla i prou. L’ús i el maneig de la informació guanyen força en una realitat globalitzada per tal d’aconseguir un avantatge competitiu sobre el contrincant. Encara més, en temps en què mana la guerra híbrida, que acaba convertint els mitjans de comunicació en instruments de guerra al servei dels bàndols en conflicte i no d’una informació veraç i contrastada. No és en va que diem que la veritat és la primera víctima d’una guerra.