16.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 17.06.2016 - 03:36
Quants de vosaltres sabíeu que l’Aran no és cap comarca sinó un territori singular amb govern propi, dret d’autodeterminació i identitat nacional occitana reconeguda per una llei del Parlament de Catalunya?
Quants de vosaltres sabíeu que la llengua occitana, anomenada ‘aranès’ a l’Aran, és oficial a tot Catalunya, des de fa deu anys?
Quants de vosaltres sabíeu que el Govern d’Aran té àmplies competències traspassades i decideix i gestiona directament serveis com ara sanitat, medi, urbanisme o benestar social?
Quants de vosaltres sabíeu que tenim un dret civil propi, arrels a l’oblidada gran nació occitana, que vivim a la cara nord del Pirineu, que fem immersió lingüística en aranès a l’escola, que hi ha una comissió bilateral Catalunya-Aran de tots dos governs, que tenim equips de futbol que juguen a la lliga regional francesa o que el 17 de juny és la nostra diada nacional?
L’Aran, per a la gran majoria de vosaltres és poca cosa més que vint minuts de notícies al 3/24, 4 interminables hores de cotxe, les pistes d’esquí farcides de madrilenys de Baqueira-Beret i una parla que encara no sabeu si és dialecte del català o llengua pròpia. Som una singularitat, incòmoda potser, en el discurs independentista. Som una especificitat a respectar, incòmoda potser, per a moltes conselleries del Govern de la Generalitat. Això és un fet del qual cada cop estic més convençuda.
Anem a pams, que avui és dia de celebració: el 17 de juny de 1991, avui fa 25 anys, es restituïa el Govern d’Aran, eliminat amb la implantació del sistema de províncies de l’estat espanyol del 1834. Aquesta recuperació de la màxima institució aranesa era la culminació d’una reivindicació nacional que va començar el 1977, quan el moviment veïnal Es Terçons, format per un grup d’aranesos i araneses d’ideologies polítiques diferents, va fer arribar als parlamentaris que elaboraven l’Estatut de Sau la voluntat de recuperar les nostres institucions polítiques i administratives tradicionals i, al mateix temps, tenir un reconeixement lingüístic i cultural, amb l’ensenyament a l’escola i l’ús públic de la llengua pròpia. I ho van fer, ens van escoltar. I Catalunya va donar una lliçó de democràcia i respecte envers la llibertat dels pobles.
Però el reconeixement va trigar encara més de deu anys a materialitzar-se, tot i que s’anaven fent passets ferms i convençuts, com la normalització de l’aranès a les escoles dels anys vuitanta. La recuperació del màxim òrgan de govern aranès es va cuinar al Parlament de Catalunya, amb la Llei de Règim Especial de l’Aran de 1990. En Max Cahner i na Pilar Busquet van ser els relators de la ponència de llei i, un any més tard, ella era escollida primera Síndica de l’Aran.
I en vint-i-cinc anys sembla que s’hagi avançat poc. Podríem criticar el desplegament quasi inexistent de la llei de l’occità, aranès a l’Aran, des del 2010. Podríem criticar la inexistència d’un conveni de finançament (que sempre sembla insuficient) de les competències traspassades per la Generalitat. Podríem criticar i demanar a Barcelona –que això ho fem bé els aranesos quan baixem a ciutat–, però jo no ho faré aquí, que avui és dia de celebració i els llaços es construeixen sempre positivament, no amb retrets, testosterona i cops de puny sobre la taula.
M’estimo més parlar-vos del respecte i el reconeixement del poble català a unes institucions tradicionals, de més de set-cents anys d’història.
M’estimo més fer pedagogia de la nostra preocupant realitat lingüística: només el 17% dels aranesos fan servir la llengua pròpia habitualment, és a dir, unes 1.700 persones.
M’estimo més utilitzar el meu dret de parlar en occità al parlament, tot i ser criticada pels homogeneïtzadors culturals.
M’estimo més reconèixer que si l’Aran ha pogut mantenir la llengua, la cultura i les institucions ha estat primer perquè els aranesos ho hem volgut i hi hem lluitat, però també perquè sempre hem tingut les institucions i el poble català al costat. Nacions germanes, lleials companyes, amigues honestes que s’han comprès, respectat i estimat. I així ha de continuar. I us ho dic clar des de l’independentisme més convençut: la República serà de Catalunya i Aran o per nosaltres difícilment serà.
Quants de vosaltres continuareu demanant de relegar l’oficialitat de l’aranès només a l’Aran, tractant el nostre territori de comarca i volent-lo dins el sistema de vegueries, o qualificant-nos d’espanyolistes botiflers per –demano disculpes– no ser catalans i patir que en Bárcenas vingui a esquiar a ca nostra? Ens heu, ens hem, de conèixer més, i veure que parlar de Països Catalans no exclou de pensar quina relació volem tenir amb Occitània. Veure que si ens excloem tots hi perdem respecte i llibertats per a tots els pobles.
I amb vista al futur així hauria de ser, que aquesta lluita, tot i ser poquets i lluny, també és nostra. Som dos trossets de dues nacions que treballen juntes, l’una al costat de l’altra, per un futur millor, i que ho han de fer amb la mateixa estimació i respecte amb què ho van fer els nostres avantpassats, aquells que van comprendre que la millor manera que tenien els aranesos per a ser aranesos, per a no desaparèixer en l’homogeneïtat d’estats centralistes, era justament poder i voler sentir-se també catalans. I així ens sentim molts.
