30.12.2021 - 21:50
Llegir la sentència produeix una sensació de que estem en una situació molt greu de manca de garanties en la justícia. He tingut una sensació semblant a quan llegeixo una sentència del TOP o altre tribunal polític.
És una sentència que comença malament, ja que el ponent vol donar una mostra de coneixement i diu que el nom de paer que es dona als regidors de Lleida ve “del emblemático palacio neorrománico en que la corporación lleidatana tiene su sede”. Doncs no, es podia informar millor. Ni l’edifici de la paeria és neoromànic si no una mostra d’edifici tardo romànic i el nom de l’edifici ve del consell municipal medieval en que a Lleida i altre localitats lleidatanes els consellers eren coneguts amb el nom de paers que etimològicament ve del llatí paciarius o home de pau.
Seguidament fa una descripció molt poc afortunada i que denota prejudicis en descriure la situació del local de la CUP dins l’edifici de la paeria. Diu que està situat a la darrera planta “con ventanas algunas de ellas adornadas por una columnata”. De fet com a molts palaus medievals catalans el darrer pis tenia una galeria amb columnes i un cos sobresortint com a una torre coronat amb una galeria de columnes on hi ha la dependència de la CUP.
Seguidament parla de la situació de l’estelada i els llaços grocs diu que eren ben visibles des del carrer i es trobaven “en la vertical y ligeramente por encima de las banderas oficiales (..) que ondeaban en dicha fachada, apenas separados por una ventana”. La descripció està feta volent donar la sensació equívoca de que l’estelada i llaços estaven a tocar de les banderes oficials cosa que no és certa ja que estaven a l’ampit de la galeria que està dos pisos més amunt, al cinquè pis. Aquesta descripció no és banal ni retòrica, si no que vol induir de manera malèvola a entendre que els símbols estaven en el lloc central de la façana al costat de les banderes quan quedava perfectament diferenciat en estar al capdamunt de la torre que sobresurt tres pisos per damunt del cos central de l’edifici romànic. No estaven en un lloc “que eran claramente visibles desde el exterior para cualquiera que pasara por allí” com diu la sentencia. A més en estar en el cinquè pis, per a veure’ls s’havia d’aixecar el cap, no es veuen a simple vista per qualsevol que passi per aquell carrer, cal aixecar molt el cap i mirar amunt.
La sentència no valora, el que entenc que són els punts essencials previs que donen el marc dels fets; En primer lloc, el tribunal fa una presa de posició política en considerar que l’estelada i els llaços són un signe partidista, quan, com deixa clar la pròpia resolució en els fets provats, ells llaços van ser posats per la CUP molt abans de la campanya electoral, en protesta pels empresonaments, el judici i la condemna del Tribunal Suprem a membres del govern català. És un fet evident que l’estelada és un símbol de l’independentisme, no d’un partit determinat si no transversal i els llaços grocs són un símbol de denuncia dels empresonaments i la repressió judicial contra l’independentisme. El TEDH (S 13 de març 2018- 37) ha establert que en l’expressió i difusió de les idees un element fonamental són essencials els símbols que s’utilitzen per a difondre un missatge, i formen part de la llibertat d’expressió. Prova de la consideració de l’estelada com un símbol independentista transversal de domini públic, no apropiable per cap persona o formació política, és que l’Oficina Espanyola de Patents i Marques va refusar-ne la inscripció com a disseny industrial demanat per una persona. Una prova de que els llaços no són un símbol partidista és que durant molts mesos van estar penjats al balcó de la seu del Departament dels pirineus Orientals a Perpinyà en protesta per l’empresonament dels dirigents polítics catalans.
L’article 50.4 de la LOREG defineix la campanya electoral com aquells actes que criden al vot per una determinada formació política que es presenti a les eleccions. L’article 53 estableix que ni en el dia de reflexió no es pot cridar al vot, tot i que estan permesos actes en relació als drets constitucionalment protegits, com són el dret de la llibertat d’expressió i manifestació. És a dir que en Campanya electoral, ni tampoc en el dia de reflexió, no està limitat fer actes en reivindicació o denuncia de vulneració de drets fonamentals o reivindicacions socials de tota mena per part de persones o entitats.
Tant mateix, si ni l’estelada ni els llaços grocs no són símbols partidistes ni criden al vot, no hi havia motiu perquè la Junta Electoral intervingués, ja que la seves competències se centren en el procés electoral i no pot limitar l’exercici de la llibertat d’expressió com expressament diu la LOREG. No pot interferir obstaculitzar o impedir que es facin actes de reivindicació o denuncia malgrat que com ha dit el TC es pugui entendre que indirectament puguin afavorir o els reivindiqui algun dels candidats. La simple suposició o probabilitat no és motiu de prohibició si no es fa una crida expressa al vot (STC 96/2010 i STSJC 3173/21 de 29 de juny).
El tribunal també ignora que les Nacions Unides a la Declaració de l’Assemblea General de 9 de desembre de 1998 van establir el deure de les persones i les institucions de promoure els drets humans i dins d’això de protegir a les persones o institucions que denunciïn les vulneracions dels drets humans. L’acció de la CUP a Lleida era una denuncia de la vulneració per part de la justícia espanyola dels drets humans de les persones detingudes i processades, com ho era la del President Torra en posar la pancarta denunciant els presos polítics.
Per tant, queda clar que les facultats que la llei dona a la Junta Electoral queden limitades a l’estricta campanya electoral i no poden interferir en actes de manifestació, si no es fa una crida expressa i clara a la captació de vot.
Partint d’aquesta situació, no té cap mena de sentit que el tribunal imputi un delicte de desobediència que, com va dir el magistrat emèrit del TS Martin Pallín, per a cometre’l cal que s’incompleixi una sentència o una ordre d’una autoritat superior amb la que tingui una relació de subordinació. El TSJC en ser conscient d’aquest fet i de que un regidor tampoc és autoritat en el sentit de l’article 26 del codi penal, ho intenta argumentar en relació amb el que diu la llei administrativa que inclou dins dels principis bàsics d’actuació en la relació entre les institucions públiques: la cooperació, la col·laboració i la coordinació. Principis que estan a les antípodes d’una relació de subordinació.
Tampoc Jubillà ni el seu grup tenen el caràcter d’autoritat. Un requisit necessari per a poder imputar un delicte de desobediència, ja que no es correspon amb cap de les enumerades a l’article 24 del CP. El regidor de la CUP no té comanament a l’Ajuntament ni té jurisdicció, per tant no pot haver comès un delicte de desobediència reservat estrictament al que el CP (art 410) entén que és una autoritat. Tampoc estem davant de cap dels supòsits de l’article 502 del CP.
De tota manera, fins i tot ignorant aquest fet, tampoc es complia el requisit que fos una resolució dictada per la JEC dins “l’àmbit de les seves competències” (article 410. 1 CP) ja que, com hem vist, la Junta Electoral Central i la Junta Electoral de Zona tenen limitades les seves competències en l’àmbit dels actes de llibertat d’expressió, que queden fora del seu abast.
Com a molt es podria tractar d’una qüestió administrativa amb la JEC, tot i que seria molt discutible que pogués posar una sanció, en ser un acte de manifestació d’idees fora de l’àmbit de les eleccions que no inclou cap crida expressa al vot. En tot cas s’hauria de resoldre’s en la jurisdicció contenciosa administrativa.
Fetes totes aquestes consideracions, el TSJC no podia ni instruir cap actuació per una resolució que la JEC i la JEZ dictada fora de les seves competències i a més quan interfereix en l’exercici de drets fonamentals. A més cal considerar, cosa que no fa el TSJC, que és significatiu que la CUP tenia aquests elements penjats de molt abans de la convocatòria d’eleccions i que la mateixa organització no s’hi presentava.
Un dels arguments que es donen a la sentència és que la CUP va trencar el deure de neutralitat que han de tenir les institucions en el procés electoral. El concepte del deure de neutralitat que té el TSJC respecte a les institucions atempta contra la llibertat d’emetre opinions i manifestacions que tenen les institucions i grups municipals. És cert que els drets fonamentals són de les persones, però l’exercici no és individual si no col·lectiu a través d’actes com les concentracions i manifestacions i es vehiculen a través d’entitats i partits que les difonen. Les institucions polítiques són el reflex dels resultats electorals en que les ideologies en conformen la seva opinió i actuació d’acord amb les majories polítiques. Això comporta que es pronunciïn i que tinguin el dret de pronunciar-se sobre fets polítics i socials d’interès general que són l’objecte de la llibertat d’expressió com diu el TEDH S de 13 de març de 2018. Per tant, un ajuntament no ha de ser neutral en l’expressió del seu posicionament si no en la prestació dels serveis, cosa molt diferent. Un dret de posicionament que també tenen tant les universitats o els col·legis professionals si ho creuen convenient.
És veritat que l’article 50 de la LOREG estableix una necessària neutralitat de les institucions polítiques no dels grups parlamentaris o municipals en els procés electoral, però aquesta neutralitat no es pot estendre fora de les eleccions ni en qüestions que com la denúncia de violacions de drets s’expressin dins d’un període electoral.
L’argumentació de la sentència pel que expressa i les omissions evidents i en relació a les que conté les resolucions de la pròpia JEC, demostra una absoluta manca d’imparcialitat i neutralitat, de respecte a la legalitat i els drets fonamentals, i traspua una evident animadversió contra l’independentisme, tota critica dissident i contra la repressió judicial.
Aquesta sentència es troba dins del més pur dret penal de l’enemic, que suposa el trencament de tots els principis de Dret penal, en funció de la persecució política de qui es considera “enemic de l’estat” contra qui val tot.
Un darrer fet que he de remarcar és que el TSJC malgrat l’actuació de la defensa i de l’imputat va ser feta en català la sentència va ser dictada en castellà vulnerant la declaració d’oficialitat del català i, fins i tot, la circular del secretari del TSJC de 7 de gener del 2021 adreçada als tribunals catalans en els que els recordava el deure de respectar l’opció lingüística. La sentència dels magistrats Barrientos Seguí i Ramos també demostren un menyspreu envers el català.
