30.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.12.2021 - 07:37
Llegir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de condemna del diputat Pau Juvillà produeix una sensació de trobar-se en una situació molt greu de manca de garanties en la justícia. He tingut una sensació semblant a la que tinc quan llegeixo una sentència del TOP o un altre tribunal polític.
És una sentència que comença malament, perquè el ponent vol donar una mostra de coneixement i diu que el nom de “paer” que es dóna als regidors de Lleida ve “de l’emblemàtic palau neoromànic en què la corporació lleidatana té la seva seu“. Doncs no, s’hauria pogut informar millor. L’edifici de la paeria no és neoromànic, sinó una mostra d’edifici tardoromànic; i el nom de l’edifici ve del consell municipal medieval de Lleida i de més localitats de Ponent, en què els consellers eren coneguts amb el nom de paers, que etimològicament ve del llatí paciarius –’home de pau’.
Seguidament, fa una descripció molt poc afortunada i que denota prejudicis de la situació del local de la CUP dins l’edifici de la paeria. Diu que és situat a la darrera planta, “amb finestres, algunes de les quals adornades per una columnata”. De fet, com a molts palaus medievals catalans, el darrer pis tenia una galeria amb columnes i un cos sobresortint com una torre, coronat amb una galeria de columnes, on hi ha la dependència de la CUP.
Després parla de la situació de l’estelada i els llaços grocs. Diu que eren ben visibles des del carrer, “a la vertical i lleugerament per sobre de les banderes oficials […] que onejaven en la dita façana, amb prou feines separats per una finestra”. La descripció vol fer la sensació equívoca que l’estelada i els llaços eren a tocar de les banderes oficials, cosa que no és certa, perquè eren a l’ampit de la galeria que hi ha dos pisos més amunt, al cinquè pis. Aquesta descripció no és banal ni retòrica, sinó que vol fer entendre, malèvolament, que els símbols eren al lloc central de la façana, al costat de les banderes. Però se’n diferenciaven perfectament, perquè eren al capdamunt de la torre que sobresurt, tres pisos per damunt del cos central de l’edifici romànic. No eren “clarament visibles des de l’exterior per a qualsevol que passés per allà”, com diu la sentència. A més, essent al cinquè pis, calia aixecar el cap per veure’ls; no els veia a primer cop d’ull qualsevol que passés per aquell carrer, sinó que calia aixecar molt el cap i mirar amunt.
La sentència no valora allò que per mi són els punts essencials previs que contextualitzen els fets. En primer lloc, el tribunal fa una presa de posició política quan considera que l’estelada i els llaços són un signe partidista, si, com deixa clar la resolució en els fets provats, els llaços van ser posats per la CUP molt abans de la campanya electoral, en protesta pels empresonaments, el judici i la condemna del Tribunal Suprem (TS) a membres del govern català. És un fet evident que l’estelada és un símbol de l’independentisme –no d’un partit determinat, sinó transversal– i els llaços grocs són un símbol de denúncia dels empresonaments i la repressió judicial contra l’independentisme. El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha establert (S 13 de març 2018-37) que en l’expressió i difusió de les idees són essencials els símbols que s’utilitzen per difondre un missatge, i formen part de la llibertat d’expressió. Una prova de la consideració de l’estelada com a símbol independentista transversal de domini públic, no apropiable per cap persona ni formació política, és que l’Oficina Espanyola de Patents i Marques va refusar-ne la inscripció com a disseny industrial demanat per una persona. Una prova que els llaços no són un símbol partidista és que durant molts mesos van estar penjats al balcó de la seu del Departament dels Pirineus Orientals, a Perpinyà, en protesta per l’empresonament dels dirigents polítics catalans.
L’article 50.4 de la LOREG defineix la campanya electoral com aquells actes que fan una crida a votar per una determinada formació política que es presenti a les eleccions. L’article 53 estableix que ni el dia de reflexió no es pot cridar al vot, tot i que són permesos actes en relació amb els drets constitucionalment protegits, com ara el dret de la llibertat d’expressió i manifestació. És a dir, que ni en la campanya electoral ni en el dia de reflexió no hi ha la limitació de fer actes de reivindicació o denúncia de vulneració de drets fonamentals o reivindicacions socials de qualsevol mena per part de persones o entitats.
Tanmateix, si ni l’estelada ni els llaços grocs no són símbols partidistes ni criden al vot, no hi havia motiu perquè la Junta Electoral hi intervingués, atès que les competències d’aquest organisme se centren en el procés electoral i no pot limitar l’exercici de la llibertat d’expressió com diu expressament la LOREG. No pot interferir, obstaculitzar ni impedir que es facin actes de reivindicació o denúncia, malgrat que, com ha dit el TC, es pugui entendre que indirectament puguin afavorir o els reivindiqui algun dels candidats. La simple suposició o probabilitat no és motiu de prohibició si no es fa una crida expressa al vot (STC 96/2010 i STSJC 3173/21 de 29 de juny).
El tribunal també ignora que les Nacions Unides, a la declaració de l’Assemblea General del 9 de desembre de 1998, van establir el deure de les persones i les institucions de promoure els drets humans i, dins això, de protegir les persones o institucions que denunciessin les vulneracions dels drets humans. L’acció de la CUP a Lleida era una denúncia de la vulneració per part de la justícia espanyola dels drets humans dels detinguts i processats, com ho era la del president Torra quan va posar la pancarta demanant la llibertat dels presos polítics.
Per tant, és clar que les facultats que la llei dóna a la Junta Electoral es limiten a l’estricta campanya electoral i no poden interferir en actes de manifestació, si no es fa una crida expressa i clara a la captació de vot.
Partint d’aquesta situació, no té gens de sentit que el tribunal imputi un delicte de desobediència que, com va dir el magistrat emèrit del TS Martín Pallín, per a cometre’l cal que s’incompleixi una sentència o una ordre d’una autoritat superior amb la qual tingui una relació de subordinació. El TSJC, essent conscient d’aquest fet i que un regidor tampoc no és autoritat en el sentit de l’article 26 del codi penal, intenta argumentar-ho en relació amb allò que diu la llei administrativa, que inclou dins els principis bàsics d’actuació en la relació entre les institucions públiques la cooperació, la col·laboració i la coordinació. Principis que són als antípodes d’una relació de subordinació.
Juvillà i el seu grup tampoc no tenen el caràcter d’autoritat –un requisit per a poder imputar un delicte de desobediència– perquè no es correspon amb cap de les consideracions enumerades a l’article 24 del codi penal (CP). El regidor de la CUP no té comanament a l’ajuntament ni té jurisdicció; per tant, no pot haver comès un delicte de desobediència, reservat estrictament a allò que el CP (art. 410) entén que és una autoritat. Tampoc no som davant de cap dels supòsits de l’article 502 del CP.
De tota manera, fins i tot negligint aquest fet, tampoc no es complia el requisit que fos una resolució dictada per la JEC dins “l’àmbit de les seves competències” (article 410.1 CP), perquè, com hem vist, la Junta Electoral Central i la Junta Electoral de Zona tenen limitades les seves competències en l’àmbit dels actes de llibertat d’expressió, que resten fora del seu abast.
A tot estirar, es podria tractar d’una qüestió administrativa amb la JEC, tot i que seria molt discutible que pogués posar una sanció, perquè era un acte de manifestació d’idees fora de l’àmbit de les eleccions que no inclou cap crida expressa al vot. En tot cas, s’hauria de resoldre en la jurisdicció contenciosa administrativa.
Fetes totes aquestes consideracions, el TSJC no podia instruir cap actuació per una resolució de la JEC i la JEZ dictada fora de les seves competències, perquè, a més, interfereix en l’exercici de drets fonamentals. I encara cal considerar, cosa que no fa el TSJC, que és significatiu que la CUP tenia aquests elements penjats de molt abans de la convocatòria d’eleccions i que l’organització no s’hi presentava.
Un dels arguments que es donen a la sentència és que la CUP va trencar el deure de neutralitat que han de tenir les institucions en el procés electoral. El concepte del deure de neutralitat que té el TSJC respecte de les institucions atempta contra la llibertat d’emetre opinions i manifestacions que tenen les institucions i grups municipals. És cert que els drets fonamentals són de les persones, però l’exercici no és individual sinó col·lectiu, mitjançant actes com les concentracions i manifestacions, i es vehiculen amb entitats i partits que les difonen. Les institucions polítiques són el reflex dels resultats electorals en què les ideologies conformen la seva opinió i actuació d’acord amb les majories polítiques. Això implica que es pronunciïn i que tinguin el dret de pronunciar-se sobre fets polítics i socials d’interès general, que són l’objecte de la llibertat d’expressió, com diu el TEDH (S de 13 de març de 2018). Per tant, un ajuntament no ha de ser neutral en l’expressió de la seva posició, sinó en la prestació dels serveis, cosa molt diferent. Un dret de presa de posició que també tenen les universitats o els col·legis professionals si ho creuen convenient.
És veritat que l’article 50 de la LOREG estableix una necessària neutralitat de les institucions polítiques –no dels grups parlamentaris o municipals– en el procés electoral, però aquesta neutralitat no es pot estendre fora de les eleccions ni en qüestions que, com la denúncia de violacions de drets, s’expressin dins un període electoral.
L’argumentació de la sentència, pel que expressa i per les omissions evidents i en relació amb les que contenen les resolucions de la JEC, demostra una absoluta manca d’imparcialitat i neutralitat, de respecte a la legalitat i als drets fonamentals, i traspua una evident animadversió envers l’independentisme, envers tota crítica dissident i contra la repressió judicial.
Aquesta sentència és dins el més pur dret penal de l’enemic, que implica el trencament de tots els principis del dret penal d’acord amb la persecució política de qui es considera “enemic de l’estat”, contra qui val tot.
Un darrer fet que he de remarcar és que, malgrat que l’actuació de la defensa i de l’encausat va ser feta en català, la sentència del TSJC va ser dictada en castellà, cosa que vulnera la declaració d’oficialitat del català i, fins i tot, la circular del secretari del TSJC del 7 de gener de 2021 adreçada als tribunals catalans, en què els recordava el deure de respectar l’opció lingüística. La sentència dels magistrats Barrientos, Seguí i Ramos també demostra un menyspreu envers el català.
