Van obrir la porta de classe i hi van entrar sis jutges dient “prou català”

Han tingut en tensió durant gairebé dos anys una escola de la qual no diuen el nom, per la denúncia dels pares d’un nen de primària que demanaven que el seu fill fes més hores de castellà. El seu fill i tots els altres alumnes del seu curs, és clar. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va acceptar la demanda i va imposar a aquesta escola la mesura cautelar d’augmentar les hores de castellà fins a un mínim del 25%. Ara ho han confirmat amb la sentència, i han anat més lluny, perquè els sis jutges s’han dedicat a examinar exactament què fa en castellà aquesta escola, que s’havia escarrassat a introduir aquesta llengua en tot de materials educatius, a música, en vídeos, cerques a la xarxa, en el registre escrit de les emocions… S’hi feia una hora setmanal de lectura en castellà, a més de l’hora de català i mitja hora d’anglès. I, tanmateix, el tribunal no en té prou, diu que aquesta escola “no garanteix el mínim ensenyament en castellà”. Aprofita aquest cas, i el de dues escoles més en una situació semblant, per a afirmar que la immersió lingüística no és legal, i deixa anar que tan sols seria viable “en un ensenyament gratuït binari o d’opció lingüística”.

El TSJC va més lluny que mai, perquè no tan solament confirma la decisió que afecta un curs concret d’una escola, que és l’àmbit de la demanda dels pares d’un alumne que va iniciar el procediment. El tribunal diu que els projectes lingüístics de les escoles no es poden tocar, que els centres tenen autonomia per a decidir-los, però després els censura de dalt a baix, i converteix en part de la sentència l’ús del català i del castellà en tot el centre.

Sembla que el tribunal prepari el terreny al Tribunal Constitucional espanyol, que té pendent de pronunciar-se sobre la qüestió d’inconstitucionalitat que el TSJC va presentar contra el nou marc legal aprovat l’any passat a Catalunya amb el propòsit de blindar la immersió i la vehicularitat del català. El TSJC va aturar l’execució de la sentència que imposava el mínim del 25% de castellà a totes les escoles de Catalunya, perquè aquesta nova legislació contradeia l’aplicació de percentatges i proporcions en l’ús de les llengües a l’escola. I va demanar al TC que digués si era inconstitucional, perquè trobava que no garantia prou la presència del castellà.

Però, en canvi, el TSJC sí que se n’ha servit per obligar, individualment, cadascuna d’aquestes escoles a impartir si més no una assignatura troncal més en castellà en les classes afectades per la demanda. Els jutges s’han aferrat a la definició del castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu per justificar la imposició de més castellà en aquestes escoles. “El model de la legislació autonòmica no desplaça completament el castellà, perquè en preveu l’ús educatiu i curricular, i en garanteix el coneixement en acabar l’ensenyament obligatori, cosa que pot permetre de determinar l’adopció de les mesures oportunes, siguin cautelars o en sentència definitiva, per a garantir la presència mínima de la llengua castellana, d’acord amb allò que estableix el marc constitucional i legal, estatal i autonòmic”, diu el tribunal.

Aquesta part de la llei fou una cessió, un pas enrere que donava més espai al castellà, per a poder incloure el PSC en la fotografia del gran acord polític al parlament. Diu la llei catalana que el pes de les llengües el determinarà el projecte lingüístic de cada centre, però el TSJC els lleva valor, dictamina contra allò que diuen els projectes dels tres centres que són víctima de la sentència i aprofita l’espai que li deixava la nova legislació, per més que en pugui fer una interpretació esbiaixada. El cas és que hi ha marge d’interpretació per a entendre que el castellà pot tenir més pes, és evident, i el tribunal ho aprofita. En la presentació de l’acord parlamentari entre ERC, Junts, el PSC i els comuns, cadascú va dir coses diferents sobre què significava aquell text en relació amb el castellà.

I els socialistes van equiparar la definició d’ús curricular del castellà amb la de llengua vehicular. Alícia Romero, del PSC, deia el maig de l’any passat: “Si diem ‘l’ensenyament i ús curricular’ d’aquestes llengües vol dir que les incorporem en els currículums; i si les incorporem en els currículums, vol dir que les podem utilitzar en més matèries, i això és evident que és una vehicularitat.” El mateix dia, Marta Vilalta, d’ERC deia: “Queda clar que el català és vehicular i que el castellà es regula com a llengua d’aprenentatge. Si hi ha alguna llengua que en sortirà reforçada, probablement serà el català.” I Jordi Sànchez, de Junts, responia: “D’aquesta proposició de llei no es desprèn un augment de la llengua castellana en els currículums educatius. Això dependrà de cada centre, de cada projecte educatiu.”

Poc després el Consell de Garanties Estatutàries els desmentia, en el seu dictamen sobre la proposició de llei: “La proposició de llei estableix un ús més ampli del castellà en el sistema educatiu respecte de les previsions contingudes a la llei d’educació de Catalunya i la llei de política lingüística, en la mesura que, com a novetat respecte d’aquestes dues lleis, recull explícitament el seu ‘ús curricular i educatiu’.” Un ús més ampli del castellà, deia. I així va quedar plasmat definitivament en la llei. I efectivament així ho veu també el TSJC, l’escletxa per on ha vist que pot acomodar les sentències sobre casos particulars que afecten unes escoles en concret. És clar que el tribunal no en té prou, que per això diu a una de les escoles que ja poden anar introduint el castellà en més materials didàctics, en més àmbits i activitats dins l’escola, que no n’hi haurà prou.

Deia l’ex-consellera Irene Rigau, facilitadora de l’acord entre ERC, Junts, PSC i comuns: “Quants centres fan coses en anglès? Doncs si es fan coses en anglès sense desvirtuar el model d’escola catalana, si es fa bé i es té cura i es regula bé també se’n deu poder fer alguna en llengua castellana.” La justícia espanyola ho troba insuficient, tot demostrant que aprofita qualsevol pas enrere per fer-ne dos endavant.

Per això el TSJC ha recorregut al TC contra la nova legislació catalana, i aquestes tres sentències d’ara poden adobar-li el terreny, per si per ventura als magistrats els abellís de dir, com han fet ara el jutge Javier Aguayo i companyia, que la immersió no és possible, i que en tot cas a Catalunya hi hauria d’haver un sistema de dues línies.