El gran perill de la sorprenent sentència europea sobre l’escó de Puigdemont i Comín

A partir d’avui l’amenaça perquè els estats de la Unió perverteixin la composició del Parlament Europeu amb el vet a eurodiputats elegits directament per ciutadans europeus és més gran que mai. Perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha avalat la maniobra contra el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín com a eurodiputats electes que l’estiu del 2019 van ordir les autoritats espanyoles amb el president de l’eurocambra d’aleshores, Antonio Tajani, condecorat per Espanya per haver combatut l’independentisme català.

Avui el TJUE ha dictat la sentència definitiva sobre la demanda que Puigdemont i Comín van presentar aleshores quan els van negar el reconeixement com a parlamentaris: el tribunal diu que Tajani no podia fer res més que “prendre nota” de la llista d’eurodiputats que li enviava la JEC, i que no incloïa ni Puigdemont, ni Comín ni Oriol Junqueras, perquè no havien anat físicament a Madrid a jurar la constitució espanyola. La decisió del TJUE contravé frontalment l’informe de l’advocat general del tribunal en aquesta causa, barra el pas a Toni Comín com a eurodiputat en aquesta nova legislatura i deixa camp per córrer a l’arbitrarietat dels estats per a combatre la dissidència política.

Perquè el TJUE no ha gosat d’entrar al fons de la qüestió ni de dictar una sentència contra el Parlament Europeu que no hauria tingut precedents. I la qüestió de fons, que no ha estat resolta, és si la imposició del formalisme d’haver de jurar la constitució espanyola per adquirir la condició d’eurodiputat contravé el dret europeu perquè vulnera els drets polítics tant dels representants electes com dels seus electors. La sentència resta en un àmbit formal i procedimental ple de contradiccions, però no diu si Espanya s’extralimita imposant el jurament de la constitució.

Vers la indefensió: qui controla l’abús d’autoritat dels estats?

Per una banda, el TJUE justifica Tajani (i, de retruc, ara Roberta Metsola) quan diu que el Parlament Europeu no pot discutir la validesa de la llista oficial d’eurodiputats que li fan arribar les autoritats dels estats membres; simplement n’ha de prendre nota. Diu això: “La comprovació de l’exactitud de la llista de diputats electes implicaria per al parlament una tasca impossible de dur a terme, implicaria de permetre-li controlar la conformitat del procediment electoral nacional amb el dret de la Unió […], la qual cosa trencaria el repartiment de competències entre la Unió i els estats membres.”

És a dir, que el Parlament Europeu no pot controlar la validesa i l’adequació al dret de la Unió ni el corresponent respecte als drets dels diputats de la llista d’eurodiputats que li envien els estats membres, perquè això vulnera la separació de competències que estableix l’Acta Electoral europea. Però aleshores, qui ha de vetllar perquè això es compleixi?

I vet ací, per una altra banda, la segona gran qüestió que es desprèn d’aquesta sentència: el TJUE diu que si hi ha cap irregularitat en aquesta llista perquè se n’ha exclòs algú que té plenament la condició d’eurodiputat electe, han de ser els tribunals de l’estat en qüestió que ho dirimeixin. O bé que sigui el TJUE mateix qui ho resolgui si li arriben unes preguntes pre-judicials d’aquests tribunals, si consideren convenient de formular-les-hi. “Suposant que el Regne d’Espanya s’extralimités en les seves competències quan va establir l’obligació de fer jurament o promesa d’acatament de la constitució que preveu la llei electoral [espanyola], aquesta circumstància no alteraria l’obligació del president del parlament [europeu] de prendre nota dels resultats de les eleccions que les autoritats nacionals li notifiquen”, diu la sentència. “La controvèrsia ha de ser resolta pels òrgans jurisdiccionals nacionals, si escau prèvia remissió pre-judicial al Tribunal de Justícia.”

Que el repressor es controli a si mateix

El TJUE diu que qui ha de decidir si això és correcte és la font del problema, precisament qui l’ha causat. Formalment, hom pot sostenir que els òrgans judicials d’un estat són independents de les autoritats electorals que comuniquen la llista d’eurodiputats; però en el cas de la JEC i del vet als eurodiputats independentistes represaliats i la imposició del jurament de la constitució això és, si més no, discutible. La unitat d’acció dels diferents poders de l’estat contra l’adversari polític és una de les característiques de la lawfare de què han estat víctima aquests darrers anys els dirigents independentistes.

Aquesta via de recurs que apunta el TJUE és, per tant, inviable en estats en què l’estat de dret és disfuncional, i en què s’aplica el dret penal de l’enemic. Comín encara té pendent un recurs al Tribunal Suprem contra la decisió de la JEC de no incloure’l en la llista oficial d’eurodiputats, i és ací que el seu advocat, Gonzalo Boye, podria presentar una petició de qüestions pre-judicials, que, en el millor dels casos, i en cas que s’acceptés per part del tribunal, trigaria anys a resoldre’s. La situació és molt complicada per a Comín, perquè les alternatives per a poder exercir d’eurodiputat impliquen de jurar la constitució espanyola quan, més tard que d’hora, el Tribunal Constitucional corregeixi la decisió del Suprem de no amnistiar-lo i de mantenir-li vigent l’ordre de detenció. Políticament, no s’entendria. I la demanda que ha engegat fa poc al TGUE contra el vet de Metsola no té opcions de prosperar atesa la sentència d’avui.

La gran col·lisió amb la sentència Junqueras

Però allò que sorprèn més de la sentència del TJUE és que s’oposa frontalment al criteri de l’advocat general, que fou publicat el mes d’abril en un informe molt contundent. Aleshores, l’advocat general Maciej Szpunar va afirmar rotundament que Puigdemont i Comín havien d’haver estat reconeguts com a eurodiputats d’ençà del primer moment, i que així ho havia hagut de reconèixer en primera instància el Tribunal General de la UE en la sentència del 2022. I per argumentar-ho, invocava com a precedent la sentència Junqueras del TJUE mateix del 19 de desembre de 2019.

Els arguments de Szpunar, llegits avui, impressionen per la dissonància total amb la sentència d’ara. “Un estat membre no pot menystenir l’eficàcia de l’adquisició de la condició de membre del parlament que es deriva del simple fet de la proclamació dels resultats electorals, tal com es desprèn de la sentència Junqueras Vies […]. Aquesta possibilitat contravindria […] el principi de sufragi universal en virtut del qual la composició del parlament ha de reflectir de manera fidel i completa la lliure expressió de les preferències manifestades pels ciutadans de la Unió sobre les persones que volen que els representin.”

L’advocat general –que és bandejat i que no és esmentat ni una sola vegada en la sentència d’avui– invocava aquella sentència Junqueras, que deixava clar, per primera vegada, que un eurodiputat adquiria tal condició i la immunitat associada a partir del moment que era proclamat electe, i sense que fos necessari cap formalisme ni cerimònia imposats pels estats membres. Tanmateix, la sentència d’avui del TJUE diu que el precedent del cas Junqueras tan sols responia a això, però no deia res sobre “les conseqüències que el parlament havia d’extreure de la notificació, per part de les autoritats nacionals, de la llista de diputats electes”. I avui el TJUE no surt d’ací, quan insisteix: “El parlament no té cap competència que li permeti de qüestionar la conformitat a dret [de la Unió] de la proclamació oficial dels resultats electorals.”

I això que Szpunar els oferia una manera d’entrar en el fons, ben clara i definida, quan deia que no es podia distingir entre el moment en què un candidat esdevenia eurodiputat electe amb immunitat inclosa i la possibilitat d’exercir com a tal amb les credencials corresponents. “Considerar que la condició de membre del parlament pot distingir-se de l’exercici del mandat corresponent a aquesta condició contradiu manifestament tant la lògica com la lletra de la sentència Junqueras Vies. Acceptar una solució com aquesta […] deixaria als estats membres la llibertat per a decidir qui, entre les persones electes, pot efectivament exercir el mandat.”

Vet ací el gran perill que s’obre amb la sentència d’avui que signen els cinc magistrats de la sala quarta del tribunal: que els estats puguin vetar diputats electes, que la dissidència no solament sigui castigada dins els parlaments dels estats membres sinó fins i tot al Parlament Europeu.