La sentència històrica del TJUE obre portes a Catalunya i en tanca a Espanya

Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas van suar de valent el 5 d’abril de l’any passat al Tribunal de Luxemburg. En la gran sala del tribunal, en la vista oral sobre la causa de les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats, nedaven contra corrent. Ni tan sols Bèlgica els va fer costat aquell dia. I uns mesos després, l’advocat general del tribunal els va llançar tots els arguments a la paperera. Però se n’han sortit, i han aconseguit que el tribunal hagi arribat fins allà on ells volien, fins al reconeixement d’una situació particular que sofreixen els dirigents independentistes perseguits per l’estat espanyol. És una anomalia que ja té un nom per al tribunal: el risc d’unes deficiències en el funcionament de l’estat de dret aplicables “a un grup objectivament identificable de persones”. És un concepte nou que el tribunal introdueix en aquesta sentència, en un cas que té a veure amb Espanya. No pas amb Polònia, Hongria o Romania, sinó amb l’estat espanyol.

Llegiu aquest article en anglès

Espanya, la Comissió Europea i l’advocat general deien que, per denegar una euroordre pel risc de vulneració d’un dret com el del jutge predeterminat per la llei, calia demostrar que en l’estat que demanava l’extradició hi havia unes deficiències sistèmiques, generalitzades, del poder judicial; que si no era així, no es podia denegar l’euroordre. En realitat, la jurisprudència del tribunal diu que, en cas que hi hagi aquestes deficiències generalitzades, cal que la persona reclamada argumenti amb proves objectives i demostrables que perilla si és extradida. El tribunal ho havia anat dient en sentències relatives, sobretot, a Polònia, on hi ha elements objectius que permeten de concloure que l’estat de dret no hi funciona convenientment.

Espanya no és Polònia?

Espanya no és Polònia. Però Boye, Elbal, Van den Eynde i Salellas miraven de fer entendre al tribunal que, quan es tracta dels dirigents independentistes catalans, Espanya sí que és Polònia. I per això van emprar l’argument del grup de persones que corren un risc concret, per raons polítiques, ideològiques… La part espanyola, representada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat, ha volgut demostrar en tot moment en aquesta causa que el sistema judicial espanyol és garantista, que funciona bé, i que ja oferia prou vies de recurs als exiliats per a denunciar les vulneracions que volguessin.

En aquella vista de l’abril, Gonzalo Boye va començar fent referència a la minoria nacional catalana, però el tribunal necessitava un concepte que li permetés de traduir en doctrina de la Unió Europea aquesta situació particular, o les situacions particulars que tinguessin en uns altres estats uns altres grups de persones perseguits per motius de raça, de religió, de nacionalitat… I van trobar aquest concepte, el d’un grup identificable de persones.

Els advocats van sortir esgotats d’aquella vista oral a Luxemburg, amb quinze jutges que tenien cadascun punts de vista particulars, oposats entre si, amb molts matisos, i no semblava gens clar que aquesta idea hi hagués penetrat. Sí que era evident que hi havia un sector de jutges que no entenia que no s’haguessin de tenir en compte les circumstàncies particulars de la persona reclamada a l’hora de decidir si es denegava una euroordre. Això és el que pretenia l’advocat general del TJUE, Richard de la Tour, que ha vist com el tribunal el corregeix notablement, cosa que no és gaire habitual. Però el concepte del grup de persones en risc és un salt endavant, perquè permet d’encaixar dins el dret de la Unió la particularitat del cas català. I, més concretament, ofereix als jutges que hagin de decidir sobre les euroordres l’instrument jurídic per a oposar-s’hi.

És clar que la sentència acota els supòsits de denegació de l’extradició, que no es pot fer de qualsevol manera. El TJUE diu que no es pot qüestionar simplement la competència d’un jutge per a emetre una euroordre, o la competència que tingui el tribunal que els hagi de jutjar. Diu que cal que la persona afectada aporti “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que tendeixin a demostrar l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial d’aquest estat membre o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi aquesta persona.”

La victòria del grup de treball de l’ONU

I com es demostra, això? D’on surten aquests “elements objectius”, aquestes proves que hi ha un risc de violació de drets fonamentals. Això porta el tribunal a respondre a una altra de les preguntes que li feia Pablo Llarena, sobre la validesa d’un informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU que es va fer públic durant la fase final del judici contra el procés al Suprem i que deia, amb una contundència inusual, que la justícia espanyola havia vulnerat uns quants drets fonamentals dels presoners polítics. N’exigia l’alliberament immediat. Aquell informe constatava que les acusacions contra tots els presos “van ser dissenyades per coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència catalana i evitar que continuessin les seves reivindicacions per mitjans polítics”. I un dels drets vulnerats que assenyalava era el del jutge predeterminat per la llei. Afirmava, de manera contundent: “El Grup de Treball no ha estat convençut que el jutge natural per a jutjar-los per aquests presumptes delictes correspongui als tribunals que actualment duen el cas.”

Bèlgica va emprar l’informe per a justificar la denegació de l’euroordre. Llarena va demanar al TJUE si era un document vàlid, perquè tant el Suprem com la immensa majoria dels mitjans, juristes i partits espanyols es van dedicar a menysprear i desprestigiar el grup de treball, a acusar-los de corruptes, d’amics dels independentistes, d’haver rebut diners de la Generalitat, de ser una entitat de segona o tercera categoria que no podia ser considerada seriosa, fins i tot de no tenir la condició d’organisme de les Nacions Unides. Doncs bé, el TJUE diu que aquest grup de treball no pot justificar per si sol la denegació d’una euroordre si no es refereix directament a la persona afectada per la petició d’extradició. Però tot seguit afegeix que un informe com aquest “pot formar part dels elements que es poden tenir en compte” a l’hora de determinar que hi ha un funcionament deficient de l’estat de dret en relació amb aquest grup de persones identificables.

La bomba del paràgraf 100

El tribunal encara va més lluny quan arriba al paràgraf 100 de la sentència. Hi ofereix l’argument per a afirmar que el Tribunal Suprem espanyol no és el competent per a jutjar els independentistes: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.”

I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen. Una d’aquestes, curiosament, és contra Bèlgica, d’un cas en què el TEDH afirmava que no es podien jutjar persones al Tribunal de Cassació de Bèlgica (equivalent al Suprem espanyol) si no hi havia una previsió legal que ho explicités. Els advocats dels exiliats, en el cas de Lluís Puig, van fer servir aquesta mateixa sentència, que ara el TJUE posa d’exemple, per recordar que era un cas anàleg al d’Espanya amb el Tribunal Suprem.

El Tribunal de Luxemburg dibuixa així el camí: primer, és cert que no es pot qüestionar de qualsevol manera la competència del jutge que emet l’euroordre. Segon, la denegació de l’extradició ha de ser excepcional, i d’acord amb la constatació amb proves fefaents que hi ha un risc personal de vulneració de drets en el marc d’una fallada sistèmica del poder judicial de manera general o de manera concreta contra un grup de persones identificables. I tercer, sobre la vulneració del jutge predeterminat per la llei, la jurisprudència del TEDH diu que un tribunal suprem no pot ser competent per a jutjar unes persones si la llei del seu estat no ho diu explícitament. Vet aquí les instruccions per a denegar les euroordres contra els exiliats catalans.

Llarena, lligat de mans

Finalment, hi ha una de les respostes del TJUE que ha estat utilitzada per pràcticament tota la premsa espanyola (i bona part de la catalana) per afirmar en titulars que Llarena guanya la causa a Luxemburg. Perquè el tribunal respon que sí que es poden dictar noves euroordres contra una persona a qui prèviament la justícia d’un estat ja n’hagi denegat una, com és el cas de Lluís Puig. Com que respon no tan sols en relació amb el cas de Lluís Puig sinó pensant a fixar doctrina per al conjunt de la Unió, el tribunal no pot dir categòricament que no es poden emetre noves euroordres contra ningú, perquè hi pot haver casos en què sí que sigui justificat. I per això, tot seguit, estableix les condicions per a emetre una nova euroordre, que, a la pràctica, fan molt difícil que Llarena en pugui dictar o que, si més no, puguin ser acceptades d’entrada per cap jurisdicció europea, començant per Bèlgica. 

El TJUE diu a Llarena que hi ha unes excepcions, que justament encaixen perfectament amb el cas de Lluís Puig. El tribunal no es pot pronunciar sobre un cas concret en les respostes que dóna, sinó que ha de respondre de manera que els arguments siguin aplicables per qualsevol tribunal europeu; però hàbilment deixa entendre quina és la seva posició sobre el cas particular, i això es veu en les condicions que posa a Llarena per a poder emetre més euroordres: “Si les circumstàncies no han canviat, una autoritat judicial emissora no pot emetre una nova euroordre contra una persona quan una autoritat judicial d’execució hagi denegat una euroordre anterior dictada contra aquesta persona […] en relació amb l’article 47, paràgraf segon, de la Carta [Europea de Drets Fonamentals, sobre el dret del jutge imparcial].” Que és el cas de Lluís Puig amb Bèlgica.

Pablo Llarena no veu pas clar que pugui tornar a emetre l’euroordre contra Puig; si no, ja ho hauria fet avui mateix. El Suprem diu que s’ho han de mirar amb calma. Poden empescar-se que, amb el nou codi penal, “han canviat les circumstàncies”, però aleshores també és important de llegir què més diu el TJUE sobre la repetició d’euroordres: “Com que l’emissió d’una ordre de detenció europea pot tenir com a conseqüència la detenció de la persona de què és objecte i, per tant, coartar la seva llibertat individual, cal que l’autoritat judicial que vulgui emetre una euroordre examini si, tenint en compte les particularitats del cas concret, aquesta emissió té un caràcter proporcionat.” I encara més: diu a Llarena que cal que tingui en compte “la naturalesa i la gravetat de la infracció que s’imputa a la persona en cerca, les conseqüències per a aquesta persona de l’ordre o de les ordres de detenció europees emeses anteriorment en contra seu o fins i tot les perspectives d’execució d’una eventual nova ordre de detenció europea.”

Dit d’una altra manera, deixa clar que no es pot fer un abús del sistema de l’euroordre. I ací es veu clarament la mà del ponent, el vice-president del tribunal, Lars Bay Larsen, que en una sentència del maig de l’any passat sobre la immunitat cautelar de Puigdemont, de Comín i de Ponsatí ja va constatar que Llarena n’havia abusat, que no havia refutat les afirmacions dels exiliats que així ho deien.

Totes les fitxes del dòmino

En les prop de quaranta pàgines de la sentència, el tribunal fa uns certs equilibris, gairebé diplomàtics, per a deixar clar que ha de continuar prevalent la confiança mútua entre els estats perquè les euroordres siguin efectives, que les denegacions han de ser sempre casos excepcionals i molt ben documentats. I amb la sentència sobre els exiliats, el TJUE aclareix més els casos en què es pot fer, sobre una situació que fins ara no havia hagut d’afrontar: la d’un estat de dret que aparentment funciona correctament, però que sobre un grup específic de persones té una disfunció manifesta, tal com constatava el Grup de Treball de Detencions Arbitràries i tal com va sentenciar Bèlgica.

Diu a Bèlgica que va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va rebutjar l’euroordre contra Lluís Puig, que la denegació no era contrària a dret. I això pot fer perfectament que si Bèlgica rep una nova euroordre la rebutgi pràcticament amb els mateixos arguments. Ara, el TJUE li indica que ha d’endreçar el procediment de denegació i els arguments exposats. Per això aquesta sentència es pot considerar una victòria de l’exili, les conseqüències de la qual haurem d’anar veient, tant per als exiliats en general (dificultat encara més gran per a poder extradir-los tot i que hi hagi més euroordres), com per als eurodiputats (perquè els arguments per a negar la competència del Suprem poden fer caure de cop la causa contra el suplicatori que té el TGUE entre mans) i per als ex-presoners polítics, que tenen una munició de primer nivell perquè el Tribunal d’Estrasburg anul·li la condemna de Marchena.

És el fruit més visible del litigi estratègic, en què no totes les parts implicades acabaven de creure. Les primeres victòries a Bèlgica i a Alemanya contra les euroordres van contrastar amb el càstig judicial contra els presos polítics, i el Grup de Treball de Detencions Arbitràries ho va recollir en un informe demolidor que va servir per a tombar definitivament l’euroordre contra Lluís Puig a Bèlgica. Aquest fracàs va portar Llarena a fer al TJUE aquestes preguntes pre-judicials, mentre Puigdemont, Comín i Ponsatí ja eren eurodiputats i litigaven també a Luxemburg per fer valer la seva immunitat. La resposta d’avui del TJUE pot ajudar a guanyar la causa de la immunitat, i posa el fonament jurisprudencial perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans dictamini que Espanya va vulnerar el dret del jutge imparcial dels presoners polítics. I dóna carta de validesa a l’informe del grup de treball (per si encara hi havia cap dubte) per a fonamentar una condemna per més drets vulnerats, com el de la llibertat d’expressió, de reunió i el dret de participació política.

Boye diu que cauen les fitxes del dòmino. I és cert que les batalles a Luxemburg i a Estrasburg comencen a convergir, passats uns quants anys i sense que hi hagués pràcticament cap unitat d’acció. Costa no pensar què hauria pogut passar, quins resultats hi hauria si aquell front comú entre Boye, Van den Eynde i Salellas no hagués estat un fet excepcional. Perquè, després de moltes hores de preparació i coordinació, en un matí i una tarda van ser capaços de portar el TJUE a reconèixer la particularitat del cas català.