10.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 11.10.2019 - 10:12
Suposem que la sentència del Suprem es comunica dilluns. Diuen que es podria filtrar –ai, aquest costum tan espanyol!– el cap de setmana, però que la comunicació formal i oficial serà, sembla, dilluns. Si és així, ja cal que siguem tots conscients que començarà una nova etapa de la lluita per la independència. Pel que significarà, però sobretot per les reaccions en contra.
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.
Jo puc dir què sé. I, bàsicament, en aquest moment precís i delicat, sé tres coses.
En primer lloc, sé que els partits i les institucions sembla que han reflexionat i que han emprès una tasca de reconstrucció de confiança sense la qual no hi hauria futur, simplement. Fins on arribarà ja ho veurem, però és una bona notícia.
En segon lloc, estic segur que la reacció serà més cosa del carrer que no pas del govern i es fonamentarà en les grans mobilitzacions impulsades per les organitzacions socials. Però també estic segur que tot anirà molt més enllà, fins a un punt difícil d’endevinar ara. I que les organitzacions no podran controlar tot allò que passarà. Les marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.
I la tercera cosa que sé, més encara després dels discursos de fa poques hores, és que hi haurà repressió. No tan sols dels Mossos, dels quals espere tan sols que es comporten d’una manera que no complique les coses innecessàriament, sinó directament de les forces espanyoles. Detencions, agressions, actuacions amb violència. Difícilment s’estaran quiets.
Si la sentència és dilluns, les protestes seran espontànies i supose que generalitzades entre dilluns i dimarts, i aquestes protestes faran pujar molt la temperatura amb què les marxes començaran a caminar dimecres. L’arribada, divendres, amb la vaga general, pot ser un moment clau. Hi insistesc: especialment, si la desobediència civil s’ha fet visible i encara més si la Guàrdia Civil i la policia espanyola no han estat capaços de reprimir els seus instints.
Així i tot, un sector de gent molt actiu i mobilitzat es demana què passarà després? O de què servirà tot plegat? Hi ha qui troba a faltar mesures que facen efectiva la república com a resposta a la sentència. Hi ha qui tem que les organitzacions polítiques proven de desmobilitzar la població. Hi ha qui té por d’actuar si després s’ha de trobar sol o, pitjor encara, perseguit pels mateixos que vol defensar. Com ja ha passat.
Jo no tinc cap resposta a tot això. És una decisió massa íntima. Només puc explicar que jo, amb la mosca darrere l’orella, faré tant com puga com a ciutadà per a aconseguir efectivament que la sentència signifique el començament de la confrontació final. I que, com a periodista, treballaré fins a l’extenuació per mantenir-vos informats de tot allò que passe, en companyia dels meus companys de VilaWeb. Entre moltes més raons, per una cosa que vaig explicar fa uns dies després de tornar d’Hong Kong. Allà em van insistir una vegada i una altra que si perds l’ànsia per guanyar, aleshores perds segur. Ells han passat cinc anys resistint una duresa terrible, abans de renàixer. I ara ja no es pregunten tant de quina manera concreta es guanya, com ho feien el 2014. Simplement volen guanyar. I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.
Potser nosaltres hem de seguir aquest camí, fent cadascú allò que vulga. Protestant contra la sentència al carrer, a les institucions i a la feina. Caminant, repicant atuells i enganxant cartells. Protegint companys, alliberant territoris o defensant els veïns. Embolcallant els exiliats que rebran l’impacte de les euroordres, enfortint el Consell per la República fora del país i dins, insistint en les decisions jurídiques internacionals que tant els acorralen. Guanyant eleccions, tantes com en vinguen, començant per les del 10 de novembre, en què Esquerra i Junts haurien de mantenir o augmentar el nombre d’escons i la CUP guanyar-ne tants de nous com puga. I fent qualsevol cosa que a cadascú se li puga ocórrer, traure diners, canviar de companyia, fer pintades, anar a les assemblees dels CDR, apuntar-se al partit que siga, fer-se soci d’Òmnium, de l’ANC o del que vinga a tomb. I tot això sabent que res, res d’allò que cap altra persona puga fer no és incompatible.
El moviment independentista català ha fet fins ara coses extraordinàries, que ens haurien d’enorgullir a tots. Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable. Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat. Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap. Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra: mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran. Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.
D’errors, n’hi ha haguts d’importants, lamentablement. N’hem fet tots. Mai no havíem arribat a un territori tan desconegut i els mapes no servien, cosa que vàrem comprovar massa tard. Hem perdut massa temps en disputes estèrils. Però el mosaic, aquest mosaic de veus, projectes, organitzacions, sensibilitats i idees que és el moviment independentista, dos anys després no tan sols no és de cap manera mort, com esperaven Rajoy i Sánchez quan van pactar el 155, sinó que els fa encara més por, desestabilitza més l’estat i enforteix molt més la societat. Una societat que avui és molt més conscient que mai del monstre que té davant i per què cal anar-se’n com més prompte millor.
Sóc conscient que al final la decisió sobre com reaccionar a partir de dilluns serà personal, de cadascú. I crec que tots hem de començar reconeixent això. Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu. Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme. Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades. Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.
