L’estratagema que revela el vot particular de la sentència contra Laura Borràs

La sentència amb què el TSJC condemna Laura Borràs culmina un llarg procediment de persecució penal contra la presidenta suspesa del Parlament de Catalunya, que va començar fa més de cinc anys. Durant tot aquest temps ha anat avançant paral·lelament la seva carrera política i la investigació judicial sobre la seva gestió quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Són dues coses que han coincidit en el temps, del començament fins, possiblement, al final. Perquè la sentència amb què el president del TSJC, Jesús María Barrientos, que va presidir el judici per més que Borràs va provar d’apartar-lo per la seva evident manca d’imparcialitat, la condemna a quatre anys i mig de presó i a tretze d’inhabilitació per prevaricació i falsedat documental és alhora la rúbrica d’una sentència de mort política.

Davant d’uns fets que el judici va demostrar que podien constituir una mala praxi administrativa, o que fins i tot es podria discutir si serien sancionables penalment, el TSJC de Barrientos aplica una condemna d’una duresa extraordinària, coherent amb la duresa de tot el procediment que aquests anys ha amenaçat Borràs mentre exercia tasques d’una responsabilitat política cada vegada més gran, fins a arribar a la presidència del parlament.

La sentència és un estrany (i inquietant) joc d’equilibris judicial i polític, perquè fa de mal explicar en termes estrictament jurídics. Com s’entén que la condemna sigui de quatre anys i mig, amb una inhabilitació llarguíssima, de tretze anys (tants com el Suprem va condemnar Oriol Junqueras per sedició i malversació), i que el tribunal mateix demani un indult parcial per a Borràs al govern espanyol de tal manera que li quedin només dos anys de presó, que és el temps màxim pel qual no hauria d’ingressar en un centre penitenciari? Aquesta maniobra costa encara més d’explicar amb el vot particular, discrepant de la sentència, que ha emès la magistrada María Jesús Manzano. No és que demani l’absolució de Borràs, perquè veu irregularitats en l’adjudicació dels contractes a Isaías Herrero entre el 2013 i el 2017, però proposa unes condemnes alternatives, no tan punitives i que, en tot cas, estalviaven al tribunal aquest paper de traslladar al govern espanyol la decisió final sobre l’entrada a la presó de Borràs.

Però Barrientos i Lacaba volien precisament això: implicar-hi el govern espanyol, bo i sabent que a final d’any hi haurà eleccions espanyoles i que el consell de ministres que acabi tenint damunt la petició d’indult de Borràs no serà aquest sinó un altre, i potser amb un color polític diferent. Una condemna de quatre anys i mig permet a Barrientos de mantenir el to punitiu alt i ser coherent amb la línia dura de la instrucció i de l’acusació; que no li pogués dir ningú que s’havia estovat. Però, alhora, exhibir magnanimitat amb la petició d’indult parcial, perquè la desproporció de la pena en relació amb els fets jutjats i que tothom va poder seguir amb detall durant les setmanes de judici era més flagrant, i no podria aguantar ni un minut no ja al Tribunal Europeu dels Drets Humans sinó ni tan sols al Constitucional espanyol. Però, sobretot, deixa un encàrrec enverinat a la Moncloa, que tindrà la darrera paraula sobre si ha d’entrar a la presó la presidenta d’un parlament.

Abans, és clar, l’hauran suspesa de diputada, perquè la inhabilitació té un caràcter gairebé immediat. Serà qüestió de setmanes, perquè la JEC, que ha d’engegar el procediment, tindrà ganes d’anar per feina. Però per a saber com es resol la pena de presó caldrà esperar abans la sentència ferma que dicti el Tribunal Suprem, quan la defensa de Borràs hi recorri. I fins que no hi hagi aquesta sentència no s’engegarà el procés de l’indult, amb decisió final del govern espanyol.

Tot això Barrientos s’ho hauria pogut estalviar, dèiem, si hagués fet cabal de la magistrada discrepant, que proposava o bé una condemna només per prevaricació, que no implica presó, o bé una de falsedat més atenuada que implicaria una pena de presó eludible amb l’atenuant que se li hauria d’aplicar per dilació indeguda del procediment, després de tants anys d’instrucció i investigació. La magistrada Manzano aporta algun element interessant en el seu vot particular, perquè no entén que els altres dos jutges absolguin Isaías Herrero i Andreu Pujol de prevaricació si condemnen Borràs. Retrata Barrientos, perquè en la sentència acaba rebaixant la pena d’ells dos encara més que no la rebaixava la fiscalia; els premia més que no les fiscals, amb qui havien pactat una conformitat per confessar i incriminar Borràs.

La magistrada rebat l’argument de la majoria del tribunal segons el qual ni Herrero ni Pujol no tenien prou coneixements de contractació per haver estat cooperadors en un cas de prevaricació que demana l’elaboració d’uns pressuposts ficticis per amagar la decisió d’adjudicar a una persona uns contractes per uns serveis que eviten que pugui fer ningú més. Manzano els en corresponsabilitza, i proposa unes línies de sentència condemnatòria més mesurades, no tan fora de to ni que facin tan evident la càrrega política del judici.

Però si aquest era el preu a pagar per Barrientos, el d’evidenciar que el judici era polític, que allò que importava era una inhabilitació dura, la certificació d’una mort política, ha quedat clar que era assumible. Perquè ell ja està amortitzat com a flagell judicial contra l’independentisme, se li ha tancat la via d’ascens cap al Suprem i ha volgut fer el darrer servei de la presidència del TSJC estant. I l’objectiu sempre paga la pena, el fi justifica els mitjans.