18.12.2020 - 21:50
Avui fa un any, l’estat espanyol rebia la derrota judicial més severa a escala internacional en la persecució contra l’independentisme. La màxima autoritat judicial de la Unió Europea sentenciava que Oriol Junqueras hauria d’haver estat reconegut eurodiputat amb tots els seus drets i immunitats intactes des de feia mig any, sis mesos durant els quals va romandre empresonat per ordre del Tribunal Suprem espanyol. I una bona part d’aquest temps, a més, pendent de sentència. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 19 de desembre de 2019 és històrica, i va tenir unes conseqüències immediates sobre Carles Puigdemont i Toni Comín, primer, i sobre Clara Ponsatí, després, i va ensorrar de cop el mur a l’eurocambra que la diplomàcia espanyola havia construït amb la connivència de Tajani. Però també hi va haver una vulneració flagrant d’aquella sentència per part del Suprem, mantenint tancat durant un any més un eurodiputat. I a les instàncies europees hi ha hagut silenci, si més no, aparentment. No hi ha cap via per a castigar l’estat espanyol per aquest incompliment?
Sí que és clar que la sentència sobre Junqueras ja és doctrina consolidada del TJUE, perquè el tribunal mateix ho va demostrar fa ben poc, i fou gràcies a Vox. Els eurodiputats del partit d’extrema dreta espanyol van voler fer allò que el Tribunal Suprem havia fet amb Oriol Junqueras però que no havia pogut fer amb els exiliats: impedir-los d’exercir d’eurodiputats. I per això van presentar una demanda davant de la justícia europea contra la decisió del president de l’eurocambra, David Sassoli, d’admetre Puigdemont i Comín. La resposta del Tribunal General de la Unió fou de no admetre la demanda, amb una resolució molt important perquè no tan sols esmentava la sentència de Junqueras com a precedent sinó que ratificava la interpretació que ja havia fet quan la va aplicar com a vàlida per al president i el conseller a l’exili.
És a dir, gràcies a Vox, el Tribunal de Justícia de la Unió confirma el criteri expressat ara fa un any amb Junqueras. I obre la porta, per tant, a presentar demandes sobre aquesta qüestió sempre que s’encerti tant qui les presenta com qui n’és el destinatari. No tothom pot presentar una demanda per incompliment de la normativa europea per part d’algun organisme o institució; així ho deia el Tribunal General a Vox: qui sou vosaltres per a presentar aquesta demanda, si no en sou part implicada ni afectada? Quina diferència amb el funcionament de la justícia espanyola, en què Vox fou part acusatòria en el judici contra el procés i en tants altres procediments judicials contra l’independentisme o contra qui fos que considerés enemic de la unitat d’Espanya. A l’estat espanyol, Vox fa d’obrellaunes judicial perquè l’aparell de l’estat vingui darrere amb mà de ferro. A Europa, li diuen que no és ningú.
Oriol Junqueras sí que ho pot fer, és clar, perquè sí que és part afectada. I així ho va fer des del primer moment la defensa del vice-president. Però aquests darrers mesos, els tribunals europeus han tombat una part de les demandes presentades per a reclamar la protecció de l’eurodiputat Junqueras. Precisament, han tombat les demandes que van adreçades contra la presidència del Parlament Europeu. El TJUE no les ha admeses, i ha dit a Junqueras que el parlament i Sassoli com a president no hi podien fer res, contra l’anul·lació de l’escó que va fer el Suprem amb la seva particular interpretació de la sentència europea. Diu que el Parlament Europeu només és informat de la vacant per part de les autoritats estatals. I afegeix que la cambra tampoc no té capacitat per a negar-se a prendre en consideració la decisió del Suprem.
Però alhora, en una d’aquestes demandes desestimades, el TJUE indicava no tan sols que no corresponia pas a l’eurocambra de decidir sobre aquesta qüestió, sinó que corresponia als tribunals estatals, i explícitament deia que també li corresponia a ell, el TJUE, “en el marc d’un recurs d’incompliment”. I el Suprem va incomplir la sentència del TJUE. Ha de ser contra el TJUE, doncs, el recurs. Així ho preveu el Tractat de Funcionament de la Unió, que el TJUE sigui el màxim àrbitre en aquestes qüestions. Però fa poc encara s’ha accentuat aquesta responsabilitat, quan els estats membres del Consell Europeu van aprovar un procediment vinculat a l’aportació del fons extraordinari per a combatre la covid pensat per lligar curt Hongria i Polònia en matèria de respecte de l’estat de dret i alhora evitar que aquests dos països bloquessin l’aprovació del fons. I va funcionar. El mecanisme és interessant també des del punt de vista del cas català.
Perquè, tot i que és un recordatori d’allò que diu la normativa europea, l’acord ho remarca: la Comissió haurà d’aplicar el reglament contra els estats que violin l’estat de dret i les garanties democràtiques del Tractat de la Unió, i en cas de dubte o de recurs, el TJUE té la darrera paraula. És un mecanisme pensat perquè Hongria i Polònia no facin un mal ús dels fons anticovid, però de retruc posa damunt la taula a escala europea el problema dels incompliments d’uns determinats països de les resolucions de la justícia europea.
Un article recent del diari Politico recull unes declaracions a tenir en compte d’un alt càrrec de la CDU alemanya, Gunter Krichbaum, que és president de la Comissió d’Afers Europeus del Bundestag: “Si les resolucions judicials de la Cort Europea de Justícia no s’implementen, es travessa una línia vermella definitivament. És això que ens fa ser a la Unió Europea; que es respecti la llei i la justícia, i que la justícia sigui pronunciada pel Tribunal de Justícia [de la UE]”.
És exactament això que reivindicava el president del TJUE, Koen Lenaerts, a començament d’any, quan feia pocs dies de la sentència sobre Junqueras, en un discurs davant d’Ursula Von der Leyen, quan s’estrenava com a presidenta de la Comissió. Lenaerts parlava de “la preocupació pel respecte a l’estat de dret, la democràcia i els drets fonamentals i les llibertats en uns quants estats membres”, cosa que havia “dut a la proliferació de casos, particularment a les qüestions prejudicials davant la Cort.” No esmentava quins estats. Hauria pogut dir Polònia i Hongria, que són els estats amb qui la Comissió topa per l’autoritarisme i per les vulneracions de drets. Són els països de qui parlen els responsables de les institucions europees, però n’hi ha un altre, l’estat espanyol, que és com l’elefant a l’habitació, que tothom sap que hi és però ningú no l’esmenta.
Tan sols ho fan periodistes internacionals a les conferències de premsa dels portaveus de la Comissió en unes determinades ocasions, com va ser el cas de les paraules de Lenaerts. Perquè el Suprem acabava d’incomplir la sentència Junqueras. Passat un any, el silenci sobre l’estat espanyol i sobre Catalunya, sobre la repressió judicial i sobre els presos polítics, és evident que s’imposa tant en la Comissió com al Parlament Europeu. La via política hi és blocada. Però la via judicial roman oberta, i tal com han demostrat sentències recents, com la negativa de Bèlgica a extradir Lluís Puig pel risc de vulneració de drets o les pistes que ha donat el Tribunal de Luxemburg a Junqueras, demostren que hi ha camp per a córrer.
Perquè la Comissió podria prendre mesures i sancions contra un estat que incompleixi les sentències, tal com preveu l’article 260 del Tractat de Funcionament de la Unió. Són, fonamentalment, sancions econòmiques. Però aquest tractat, en l’article 263, també preveu que un particular directament afectat i que és part implicada en un litigi (no pas com Vox) pugui recórrer al TJUE. I això serveix tant per a Junqueras, en el cas de la seva sentència, com en el cas dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, quan encarin els mesos vinents el suplicatori si no s’acaba fent amb totes les garanties processals. Un any després d’aquella sentència queda, sobretot, un recorregut possible.