19.11.2019 - 21:50
Un tribunal va considerar provat ahir que alguns dirigents socialistes espanyols, entre els quals dos ex-presidents de la Junta d’Andalusia, havien participat de manera directa o indirecta en una gran xarxa de corrupció política que havia concedit ajuts arbitràriament a empreses per mitjà d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) entre el 2000 i el 2009. L’operació, que va durar nou anys, va costar a les arques públiques 680 milions d’euros, repartits de manera arbitrària i sense control, mitjançant l’Institut de Foment d’Andalusia (IFA), després reanomenat agència Idea (Innovació i Desenvolupament d’Andalusia). Aquesta institució simplement regava el país, Andalusia, de diners, sense reclamar on anaven a parar ni demanar per a què es feien servir. Desapareixien a les butxaques dels votants, i ja està.
Aquesta és la clau de tot plegat. Ahir em va fer riure la defensa feta per alguns socialistes, no solament andalusos, que afirmaven, com si això valgués de res, que els seus companys de partit no s’havien embutxacat els diners. És clar que no ho havien fet, perquè aquells diners, aquells sis-cents milions d’euros en concret, no anaven destinats a això. Eren diners per a comprar vots, per a comprar aquelles voluntats electorals que han permès durant anys al Partit Socialista de guanyar eleccions, no únicament a Andalusia sinó al conjunt de l’estat espanyol. El famós graner andalús de vot socialista era això. I feia, juntament amb el diferencial català del Principat basat aquest en la por de la dreta franquista, l’escreix d’escons que servia als socialistes per a mantenir-se al poder a Madrid. En termes empresarials, es podria dir que era una inversió. Certament rendible.
En política gairebé tot ja s’ha inventat i teoritzat. I el concepte de compra de vots, o vote buying, s’adapta com un guant a això que hem vist a Andalusia, no tan solament amb els ERO sinó amb tot un seguit de pràctiques que –val a dir-ho també– a la llarga fan més mal que bé a Andalusia i als andalusos. Després de dècades de fer servir la compra de vots com a model, els andalusos són les primeres víctimes d’un esquema que no els resol els problemes de fons i que en canvi els ofega les capacitats, precisament per a mantenir-los sotmesos.
Quan pensem en la compra de vots, és evident que immediatament ve al cap aquella escena en què una persona dóna un bitllet a un votant en canvi de ficar una butlleta a l’urna. Però aquest n’és l’exemple més primitiu i poc eficaç. Certament, la compra de vots es pot fer en canvi de diners, però també es pot fer i es fa en canvi de béns o de serveis. I aquesta tercera possibilitat és la versió més complicada de detectar i de combatre, per la poca diferència que pot arribar a haver-hi entre les polítiques públiques fonamentades en incentius i la creació d’un espai políticament captiu a partir de la selecció i el repartiment discrecional d’aquests mateixos incentius. Per això aquesta és la fórmula que es fa servir prioritàriament al primer món. La pura transacció de mercat, la lanzadera sud-americana o el telegrama cambotjà són marginals al primer món, avui. Allò que funciona, allà on pot funcionar –que no és a tot arreu–, és la construcció d’un entorn sòcio-econòmic absolutament dependent del poder polític, que arriba a l’extrem de no poder viure sense l’obsequi institucional. A partir d’això, per mantenir aquest entorn s’han de repartir diners a dojo i convèncer la població que si vénen ‘els altres’ te’ls prendran. En això consisteix tot plegat.
Andalusia encara avui espera les reformes que li va prometre la República del 1931 i que li permetrien de viure dignament com a país. I els decennis que han passat d’ençà de la mort de Franco, lamentablement, no hi han millorat gens ni mica la situació. Que els andalusos treballen menys i visquen aparentment millor gràcies a les peonadas o a fraus com aquest que ara s’ha destapat és si de cas discutible. Però que Andalusia com a país es ressent del model i viu pitjor com a col·lectivitat, a mi em sembla indiscutible.
De fet, a Andalusia i a Extremadura, sobretot, s’han concentrat tots els mals de la transició postfranquista i del disseny pervers que va fer dels partits polítics i la seua governació la peça essencial que substituïa les formes de control social, ja caduques, de la dictadura. Per això a l’estat espanyol hi ha aquests mecanismes enormes i ben protegits, destinats a enfortir les cúpules dels partits. Les llistes tancades, per exemple. Tot és pensat perquè una poca gent regne dins el partit i el partit acabe convertit en una mena de gestoria on tothom, d’una manera o altra, deu el sou a qui hi ha al capdamunt. I on, per tant, el debat ideològic i d’idees desapareix.
Recordem-ho, tot plegat, quan puguem recomençar de cap i de nou el nostre país i evitem que apareguen aquests comportaments que, inevitablement, al cap dels anys, acaben fent degenerar la democràcia. Tant com ha degenerat ja la democràcia, que en diuen, espanyola.
