Per què des d’avui la via d’aigua al TC contra els presos és més grossa?

El Tribunal d’Estrasburg ha dictat una sentència molt contundent contra Turquia, que obre de retruc una via d’aigua important en l’estratègia espanyola de limitació i vulneració dels drets dels presos polítics. El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha ordenat a les autoritats turques que alliberi Selahattin Demirtaş, un pres polític kurd tancat d’ençà del 2016, per diverses violacions de drets humans, una dels quals connecta directament amb el cas dels presos catalans: és el fet que Turquia li impedís de sortir de la presó malgrat haver estat proclamat parlamentari electe. És una vulneració semblant a la que van cometre contra Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, quan el gener del 2018 el jutge Pablo Llarena els va impedir d’anar a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya després de les eleccions del mes anterior.

Turquia ja fou condemnada el 2018 pel Tribunal d’Estrasburg per aquest cas, i la sentència d’avui, que inclou més violacions de drets, la recorda i la invoca com a jurisprudència. Però el fet que ara esdevingui un precedent més clar per als presos catalans està en el Tribunal Constitucional espanyol mateix. Perquè quan el TEDH va condemnar Turquia per no haver deixat anar Demirtaş al parlament, la defensa de Jordi Sànchez ja va provar de fer valer aquella resolució en un recurs de mesures cautelars, que el Tribunal Constitucional va denegar. La defensa d’Oriol Junqueras també va invocar el cas, i finalment, tot i que el tribunal va desestimar el recurs, va tenir tres vots particulars, de tres magistrats discrepants: de Fernando Valdés Dal-Ré, Juan Antonio Xiol Ríos i María Luisa Balaguer Callejón. I aquests tres magistrats deien que s’havia d’haver acceptat el recurs d’empara presentat per Junqueras, entre més raons, per la sentència del TEDH contra Turquia pel cas Demirtaş. Els tres magistrats deien que no hi havia pas precedents d’un cas semblant en l’ordenament jurídic espanyol, i que s’havien de remetre a la jurisprudència recent del Tribunal d’Estrasburg.

Doncs el precedent Demirtaş és contundent. Perquè el tribunal europeu diu –i ho recordaven els tres magistrats discrepants en relació amb Junqueras– que hi ha uns drets reconeguts en l’article tercer del protocol número 1 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Són els drets d’unes eleccions lliures i de la representació política, i el fet que el jutge Llarena impedís a Junqueras d’exercir la funció de representació com a parlamentari electe violava aquest precepte.

Demirtaş és copresident del Partit Democràtic del Poble (HDP) i forma part de l’oposició al president turc, Recep Tayyip Erdogan. Fou detingut el novembre del 2016 durant una operació en què van arrestar més diputats del seu partit, i empresonat en situació preventiva, acusat de col·laboració amb una organització terrorista i incitació a la violència: tot plegat, per uns comentaris que va fer durant un programa de televisió en què reclamava el paper potencial del dirigent del PKK empresonat en la resolució pacífica de la causa kurda.

EL TEDH també considera que l’empresonament del dirigent kurd  “limita el pluralisme i el debat polític, que es troba al centre de la noció de la societat democràtica”. La gran sala conclou que “els objectius” de la detenció preventiva de Demirtaş tenien “un objectiu polític no reconegut”, cosa que considera d’una “gravetat incontestable per a una democràcia”.

Són justament les consideracions que feia ja en la sentència del 2018 i que aquests tres magistrats del TC remarcaven en el vot particular, que es va fer públic justament molt pocs dies abans de començar judici contra el procés al Tribunal Suprem. Els magistrats deien: “En la sentència del TEDH del 20 de novembre del 2018, s’insisteix en la doble idea que ‘la democràcia constitueix un element fonamental de l’ordre públic europeu, i que els drets garantits a l’article 3 del protocol número 1 del CEDH són crucials per a establir i mantenir les bases d’una democràcia efectiva i significativa governada per l’estat de dret’, i també que ‘les eleccions lliures i la llibertat d’expressió, en particular la llibertat del debat polític, formen la base de qualsevol sistema democràtic […]. Per tant, la Convenció estableix un nexe estret entre una democràcia política efectiva i el funcionament efectiu del parlament. Per tant, no hi ha cap dubte que el funcionament efectiu del parlament és un valor d’importància clau per a una societat democràtica’. Posteriorment, el TEDH torna a insistir que ‘els drets garantits per l’article 3 del protocol 1, que són inherents al concepte d’un sistema autènticament democràtic, serien simplement il·lusoris si els representants elegits o els seus votants en poguessin ser privats arbitràriament en qualsevol moment.”

I és això que van fer tant amb Demirtaş com amb Junqueras i Sànchez. El fet que hi hagi vots discrepants en les sentències del TC és sempre un factor que pot tenir molt de pes en el recurs posterior al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Perquè es tenen molt en compte els arguments dels magistrats discrepants. Però si aquests magistrats invoquen una sentència del TEDH que, a més, el tribunal europeu acaba de fer valer en un cas semblant, molt més encara. Justament el TEDH té ja a les mans un recurs de la defensa d’Oriol Junqueras contra la decisió del jutge del Suprem Pablo Llarena d’impedir-li de sortir a la presó al Parlament de Catalunya. És un recurs presentat per aquesta violació concreta del seu dret de participació política, i encara pot trigar un temps a prosperar. Serà segurament abans no arribi el gruix dels recursos dels presos, els que tenen a veure amb la sentència del Tribunal Suprem i que encara avui té desats un Tribunal Constitucional, com més va més fracturat i amb més vies d’aigua en el contenciós contra l’independentisme català.