30.09.2023 - 21:40
A Barcelona, almenys 4.900 persones viuen sense casa. Això significa, segons la classificació ETHOS, que no tenen sostre ni habitatge o que bé que en tenen un d’insegur o inadequat. Més de la meitat dels qui s’hi troben, com Roberto Milud, Anna Maria Llobet i Xavi Roca, viu en recursos públics o privats de la ciutat, segons dades de la fundació Arrels. Ells tres formen part d’un programa d’aquesta fundació que opta per l’anomenat housing first. És a dir, per defugir dels problemes estructurals i personals que implica viure al carrer la primera mesura és oferir-los un sostre. A partir d’aquí, refan la seva vida.
Cafè, Peta-zetes i San Miguel
Xavier Roca és qui més vegades ha estat a prop de la mort. Si més no, això insinua quan li demanen pel seu estat de salut.
—Tinc totes les malalties possibles —confirma.
És una mescla de Peta-zetes, Coca-cola, cafè i Red Bull. Són les deu del matí. Mira el rellotge. Alça el braç. Es passa la mà pels cabells. Gira el cap enrere. A l’un costat. A l’altre. Camina dues passes endavant. Fa una volta de cent vuitanta graus. Mira enrere. A l’un costat. A l’altre. El rellotge que marca tan sols trenta segons més tard que abans. “Hòstia, quin soroll!” Es posa bé els pantalons. Els peus fan com si ballassin claqué. Una pipada. Mira enrere. Cop de peu a terra. Et persegueix els ulls un instant. Els duu al rellotge. Seu al banc. S’aixeca. Pipada. Rellotge. I de lluny veu l’Agustí, el voluntari que l’acompanya una hora per setmana.
Van a fer un cafè per mantenir aquesta energia infinita. Xavier Roca duu la camisa de color blau cel oberta i en dos minuts ja ha blasfemat tres vegades contra el soroll de la Gran Via. Abans de tornar-se a posar nerviós amb els clàxons, els motors, la màquina per netejar els carrers amb aigua, el camió que aparcarà devora la taula on seuran i les obres que hi ha a dos-cents metres, es caga en el “collons de coloms”.
Xavier Roca, com dels coloms, també s’amaga tant com pot del sol. Es protegeix les marques que duu als braços i al tors. Com tota cicatriu, aquells signes permanents parlen d’ell, d’una vida accidentada, de renou, d’anar i venir, de passar-la magra, de fer viatges a un altre món. Ara, els viatges d’en Xavi són els que fa al barri. De dia, amb el seu cotxet de nadons, amb què arreplega tot allò que troba al carrer per fer-ne negoci. De nit, amb unes quantes ampolles de vi o un lot de dotze cerveses San Miguel. Allà on va, triomfa.
En Xavi és l’home que més vegades ha estat prop de la mort. Si més no, això insinua quan li demanen pel seu passat.
—Jo tenia dos anys i mig o tres i el meu pare es va fotre a tirs amb els grisos a Montjuïc, amb nosaltres davant —conta.
I mort. Però ell i un altre dels seus tretze germans que hi era present van sobreviure. Quan ho explica, posa tabac a la cassoleta de la mitja pipa blava metàl·lica que té. No l’ha separada de la mà. Recull un cigarret del terra i hi fica les restes. Una altra pipada. Conta que és germà del “nen llop” de Montjuïc. A un altre dels seus germans el va trobar de miracle, també a la Fundació Arrels.
—Els grisos ens van ficar a mi i el meu germà a ca les monges. Al convent de Sa Puta Mare. I allà una família catalana ens va comprar. Va pagar tres milions i mig —diu en Xavi.
Però això ell ni s’ho podia imaginar fins que no va tenir vint-i-un anys, quan es va voler casar i va haver d’anar al registre i descobrí que el seu nom era “José Montserrat” i que era fill adoptat. Allà, en aquell moment, ell no ho sap. És quan la seva vida comença a girar de ple. Va tenir una filla, la Vanessa. Deu anys més tard se’n va separar i s’ajuntà amb una altra dona, amb qui va tenir bessones. Ja no en veu cap i les cerca per saber si són vives, si estan bé.
—És el 1998 i me’n vaig al carrer —continua en Xavi.
És una persona ben riallera i divertida. Tot i tenir petits atacs d’ira, somriu. Viu en un pis tutelat de la Fundació Arrels. Petit, però ell l’ha fet minúscul.
—Com que mai a la vida he tingut res, ara ho agafo tot del carrer. Ara que puc, ho tinc —insisteix.
Obrint la porta de casa seva, aquella primera instantània ho torna a explicar tot. A l’esquerra hi té un mural, que ha fet ell amb antigues fotografies de revistes, retalls i postals que ha anat col·leccionant. A la dreta, una cuina que fa de passadís. Hi ha un petit llum que no il·lumina tant com els objectes que hi trobem. El carret per pujar-ho tot. Quatre televisors. Una bolla del món. Un mirall. Munts de papers. Una bàscula antiga de cuina. Un equip de so. Un classificador. Pòsters. Cables. Un peluix. Un coixí amb la bandera d’Espanya. L’estelada penjada a la porta. Ulleres de sol. Roba. Cendrers. I un caramull de coses tan innecessàries i tan necessàries per a ell.
—Xavi, has de fer un esforç per deixar de pujar tot això al pis —li recomana el voluntari, abans de partir. Ell, preferiria no fer-ho.
Xavier Roca s’acomiada de l’Agustí. És l’home que més vegades ha estat prop de la mort. La darrera, per un coma etílic. Algunes altres, per cremades de ferro fos, en una antiga feina. Promet no tornar a agafar res més del carrer i poques hores més tard trenca la promesa. Així com l’Agustí se’n va, ell torna a baixar de casa.
Malgrat tot, comença a canviar de vida. Hi ha malalties que són irreparables. Però ja ha començat a buidar el seu pis i dóna el menjar que li sobra a qui més ho necessita. Ha reviscut, en un sentit ensucrat de la paraula, però real. Ell ho conta així. Perquè és l’home que més vegades ha estat prop de la mort. Fins que un dia, inevitablement, i com tothom, ja no es pugui fer enrere.
Un jardí de vida al Poble-sec
A la seva habitació hi sona “Secreta dona”, un poema de Galeano interpretat per Serrat, al disc Ombres de la Xina. Anna Maria Llobet acaba de regar una de les plantes del seu jardí particular, el que té en un dels balcons del barri de Poble-sec, on precisament es va criar Serrat. Ella n’és una fan absoluta, fins i tot va tenir la sort de poder assistir al seu concert de comiat. Ho conta gairebé cada dia que ens veiem, perquè per a ella va significar complir un somni. Té el dormitori impol·lut. Tot endreçat, amb uns llençols de tons liles que donen color a la llar, un pis tutelat d’Arrels. La seva vida ha canviat.
—De dormir a terra a dormir en un llit amb la meva habitació… I tant que ha canviat. És passar de la nit al dia. És una etapa molt bona.
—I amb els companys de pis que heu tingut?
—Tenia un company de pis, el Paco, que era molt bona persona. Sempre es preocupava per mi i estava a l’aguait que no em passés res. Era molt bona persona i ens va deixar fa uns anys per culpa d’un càncer. Ara, el Jose també es preocupa molt per mi. Parlem molt, sempre porta el diari… Hi ha una relació molt maca.
—Què és allò que més els agraïu?
—Que són gent sana. Gent de cor. Avui dia n’hi ha pocs i, quan en trobes un t’hi aferres.
A qui es va aferrar també Anna Maria Llobet va ser a un neerlandès que va conèixer fa molts anys. Conta que sortia per sisena vegada d’un centre per a deixar l’alcohol, on havia ingressat sempre per voluntat pròpia, i va baixar la Rambla en direcció a mar. No recorda bé si va ser perquè li va demanar un cigarret, però un intercanvi qualsevol va ser bona excusa per a conèixer-lo. Amb ell s’hi va estar deu anys, al carrer.
—Com va ser aquella etapa?
—Vaig ser feliç. Perquè la Voll-Damm sempre feia companyia. T’acompanyava…
—Però ja heu deixat l’alcohol. Com va anar?
—L’any que vaig entrar a viure al pis ho vaig decidir. El meu company no bevia i vaig fer el pas de demanar ajuda per deixar-ho. Al centre va ser dur. Entre les dones allò era molt bestial. No aguantava la mala convivència. Era molt dur.
Ara gairebé no sap res de la família. Si bé s’hi va posar en contacte després de molts anys de no saber-ne res, els vincles d’Anna Maria Llobet són, sobretot, amb els usuaris i voluntaris d’Arrels. Com ara la Paquita, que fa nou anys que ve de Castelldefels per veure-la cada dimarts. En nou anys és impossible de no fer-se amigues, no crear un vincle d’estima. S’entenen amb una mirada. La Paquita l’acompanya tant com pot. A cal metge, a passejar, a fer un cafè amb un croissant. A adobar les ulleres. A comprar un mòbil nou per a urgències i per a poder estar-hi en contacte.
Anna Maria Llobet fa el gest de fer-se petons a la cara amb les mans quan li demanen si està orgullosa d’ella mateixa. Fer el pas de sortir del carrer –diu– costa moltíssim, malgrat que sembli mentida. Diu que t’aferres a les quatre coses que tens i que allò és com una gàbia sense barrots. Canviar la rutina és impensable. Fins que un dia ho va aconseguir.
El seu dia a dia és simple, perquè tampoc no necessita més. Al matí esmorza i fa les coses de casa. Camina una mica, fins al menjador social, i dina. Després torna caminant i a la tarda es queda “xuclant tele”, un dels vicis que diu que encara conserva, tot i que li agradaria llevar-se’l del damunt. A la tarda, torna a caminar i va a sopar al menjador. A la nit l’espera el company de pis, la seva habitació i les seves plantes. Potser també Serrat en aquell radiocasset que encara li funciona. I, segur, un llit on pot dormir tranquil·la.
El ninot del pastís
Hi ha expressions que sovint són tan simples com contundents. I és així com Roberto Milud, un dia, tot passejant, resumeix la seva infantesa i la seva vida: “Estic més sol que el ninot del pastís.” No vol parlar gaire de la seva família. La seva mare va morir fa uns quants anys. Del pare, val més oblidar-se’n. I té un germà que fa una dècada que no veu.
—Però com va ser la vostra infància?
—No te’n puc explicar gran cosa. El meu pare s’engatava i pegava a la mare.
—No hi heu estat en contacte?
—A la meva mare la vaig tornar a trobar després de tretze anys i la vaig cuidar fins que es va morir. Tinc un germà amb qui no m’avinc. I els amics els vaig perdre. Si tingués diners, vindrien tots.
El penúltim dia que ens veiem, en Roberto està adormit al llit. Va prendre la medicació tard i els intents dels companys de pis de despertar-lo van ser debades. Té alguna malaltia mental que no conta. Els seus ulls es dilaten i també el delaten. Mira i no mira, tot i que, de vegades, sembla que és el més observador de tots.
Avui sí, despert i amb cara de son, Roberto Milud passejarà per Santa Coloma de Gramenet acompanyat d’en Domingo, un voluntari d’Arrels. Abans ha ofert un cafè amb llet, que es prepara ràpidament i escalfa al microones d’una cuina digna. L’un demana a l’altre com ha anat la setmana. L’altre contesta que l’ha passada com l’ha pogut, que no ha aconseguit dormir bé, que fa calor, que va anar als tallers on fa deures, que ha tingut alguna enganxada amb un dels companys de pis, perquè fuma a casa i l’altre no ho vol. Mig riu, mig somriu. I abans de començar la passejada –perquè el metge li recomana de caminar cada dia– encén un winston i fuma. La taula és plena de cartons. El Ventolín al costat.
Roberto Milud cobra, si fa no fa, uns sis-cents euros en ajudes. Una bona part van destinats a pagar deutes que té amb la companyia telefònica. Els advocats d’Arrels poden mirar d’ajudar-lo, però com que els usuaris són independents ell ha d’aprendre a gestionar aquests diners de manera que li siguin útils. És un dels objectius que segueix aquest programa de Housing First.
—I com va ser l’adolescència?
—Vaig estudiar fins a primer de Formació Professional. Després vaig fer feina de cambrer, d’escuraplats, d’ajudant de cuina, de porter de discoteca i transportant sacs de farina. Aquell va ser el meu pitjor error: no em pagaven bé, no em tenien assegurat i ho vaig perdre tot.
—Va ser quan vau anar a parar al carrer?
—Sí, quan vaig deixar aquesta feina. El meu germà em va fer fora de casa després de catorze dies. Pitjor que un gos.
—I com ho recordeu?
—No em fiava ni de la meva ombra.
A partir d’aquí, la seva vida rondava entre albergs i pisos tutelats. Fins que va arribar a aquest de Santa Coloma que comparteix amb dos usuaris d’Arrels. Diu que ha estat un gran canvi, com tots, i que la part més bona és poder tenir una habitació i un llit.
Així i tot, no està d’humor, i voreja la depressió. “Tenc una baixada anímica i no faig res”, reconeix. Però normalment baixa al taller, on fan fitxes i jocs. Això sí, diu que no parla gaire amb l’altra gent.
—I el futur, com l’havíeu imaginat?
—És difícil de pensar si no hagués conegut Arrels. És molt complicat.
