Pròrrogues nuclears: més riscs i cap pla per a la sobirania energètica

Fa uns dies es va saber que el govern espanyol prorrogava la llicència d’activitat de la central nuclear de Vandellòs II durant una dècada més, fins al 26 de juliol de 2030. Això s’emmarca dins de l’allargament de la vida útil de les centrals nuclears a l’estat espanyol. Les raons d’aquestes pròrrogues, més enllà de la seva vida útil de quaranta anys, cal cercar-les en les pressions de les empreses propietàries, que volen rendibilitzar tant com puguin unes inversions en una tecnologia molt cara, complexa i polèmica pels grans riscs que comporta. Per contrastar aquesta pròrroga, el govern espanyol també ha posat una data de tancament de totes les centrals nuclears de l’estat. Als Països Catalans això s’esdevindrà, si no hi ha canvis, l’any 2034.

La situació de l’energia nuclear al país 

Actualment als Països Catalans hi ha quatre reactors nuclears en operació. El que porta més temps en funcionament és el de Cofrents, al País Valencià, que va començar a operar l’octubre del 1984. Amb una potència d’1,1 GW, l’aturada estava planificada inicialment pel 2021, però tot apunta que se’n prorrogarà l’activitat fins al 2033, any a partir del qual el País Valencià deixarà de tenir producció nuclear. A Catalunya, el reactor que duu més temps en funcionament és Ascó I (1 GW de potència), que va començar a produir electricitat poc temps després de Cofrents, el desembre del 1984. El 2023 acaba la seva llicència d’operació, però d’acord amb els plans del govern espanyol, es prorrogarà fins al 2029, moment de la seva clausura definitiva. El març del 1986 es va connectar a la xarxa Ascó II, també amb 1 GW de potència. Hauria de cessar l’activitat el 2025, però es prorrogarà fins al 2030. Al Principat es continuarà tenint energia més enllà d’aquest any, a causa de Vandellòs II. Amb la mateixa potència d’1 GW, genera electricitat d’ençà del març del 1988. El permís d’operació inicial caducava enguany, però la seva activitat ha estat prorrogada fins al 2030. Malgrat això, els plans del govern espanyol són aplicar una segona pròrroga a Vandellòs II, fins al 2034, moment a partir del qual Catalunya acabarà, finalment, amb la seva etapa nuclear.

Accidents i riscs gens teòrics

Els plans de construcció de les centrals nuclears al país es remunten als anys 70 del segle passat, promoguts per la dictadura franquista. La construcció d’aquestes plantes va superar, en algun cas, els 10 anys. Durant la seva operació han patit múltiples incidents, segons l’Escala internacional d’accidents nuclears. Així, Cofrents, propietat d’Iberdrola, ha tingut 25 aturades no previstes, i ha comunicat 102 successos de seguretat a l’òrgan regulador –Consell de Seguretat Nuclear espanyol–, amb una mitjana de 10 successos anuals durant aquesta última dècada. Si bé pràcticament tots van ser qualificats d’insignificants –nivell 0–, 3 van ser catalogats d’anomalies –nivell 1. Ascó, per la seva banda, també ha patit aturades automàtiques no programades, amb diverses anomalies de nivell 1. Tanmateix, durant el 2007/2008 es va produir un incident de categoria 2, amb el vessament accidental de material radioactiu dins de la central, i que va dur a la destitució del director de la planta i una multa de 15 milions d’euros. Vandellòs també ha patit incidents de categoria 2, com ara problemes de corrosió al sistema de refrigeració, que van implicar una sanció d’1,6 milions d’euros als seus propietaris, Endesa i Iberdrola.

La perillosa nit del 19 d’octubre de 1989

Atesos els potencials riscs de l’energia nuclear, com demostren Txornòbil i Fukushima, la fiscalització de totes les incidències dins una central nuclear és molt superior als altres sectors. Com hem vist, els incidents associats a les plantes nuclears al nostre país han estat de les categories més baixes. Però si hi ha un esdeveniment que ha marcat l’energia nuclear al nostre país, i amb quins riscs convivim, és el que succeí a Vandellòs I. Amb 0,5 GW de potència, va ser la primera nuclear inaugurada al país, el març del 1972. La nit del 19 d’octubre de 1989 s’hi va produir la incidència més greu que havia patit una central nuclear d’Europa occidental fins aquella data. Tot i ser catalogada de nivell 3, sense arribar a la categoria d’accident en l’escala internacional, una sèrie de negligències i la manca de preparació van estar a punt de causar una crisi molt més greu, com va explicar fa uns anys un documentari de TV3.

A les 21:39 d’aquell dia es va produir una explosió i incendi posterior a l’edifici de turbines, responsables de bombar aigua de mar per a la refrigeració de la central. Els sistemes de seguretat van funcionar i la central s’aturà. Tanmateix, una de les bombes va continuar funcionant, i cap operari va pensar a apagar-la. Això va causar una greu inundació que inutilitzà dos dels quatre refrigeradors de gas que es feien servir per evacuar la calor residual del reactor. La temperatura del nucli del reactor pujà i estigué a punt de superar els valors segurs. Durant 3 hores es va témer perdre completament la capacitat de refrigeració, la qual cosa hagués dut a la fusió del nucli i una fuga massiva de radioactivitat. L’escenari més greu que es pot donar en una central, tal com succeí a Txornòbil i Fukushima. El risc durant aquest període de temps va ser molt gran, però sortosament el personal va aconseguir recuperar-ne el control –la situació a què s’enfrontaren no estava coberta per cap protocol d’actuació previst. Hi va haver més errades: no es va avisar les autoritats civils, que no van emprendre cap mesura inicial de protecció de la població al voltant de la central. Aquest incident va dur a la clausura definitiva de Vandellòs I el 1990 i el seu desmantellament. Actualment està en fase de latència per tal de reduir la radioactivitat del reactor nuclear fins a l’any 2028, moment en el qual es procedirà a la seva retirada i l’enderroc de tots els seus edificis.

El gran repte del tancament nuclear: dependència d’Espanya o renovables al país

L’accident de Fukushima el 2011 va reforçar el rebuig social a Europa contra l’energia nuclear. S’hi afegeix el fet que la indústria nuclear no hagi complert les promeses de millores, amb acumulació de problemes, retards i sobrecostos en les centrals actualment en construcció al nostre continent. En aquest context, immediatament després de l’accident japonès, Alemanya va anunciar l’apagada definitiva de les seves centrals nuclears l’any 2022. Mentre el govern espanyol, com hem vist, va establir un calendari que es dilatarà més, amb el 2034 com a data final al nostre país. Tot i aquests plans, la realitat és que avui dia continuem tenint una gran dependència de l’energia nuclear. A Catalunya, durant la primera meitat del 2020, la nuclear ha representat el 56% de l’electricitat consumida. El País Valencià, per la seva banda, la nuclear de Cofrents és el 45% de tota la producció elèctrica. Només França, amb un 70% de l’electricitat d’aquest origen i primera potència de producció nuclear al món, supera aquests valors.

Vist el calendari, tant Catalunya com el País Valencià s’enfronten a un repte de primer ordre: com produir la meitat de la seva electricitat un cop es tanquin les nuclears. Disposen de deu anys perquè els seus governs estableixin plans substitutius. Alemanya, en aquest sentit, és una mostra de què es pot fer –figura. En un primer moment, el país germànic va haver de recórrer a augmentar el consum de carbó, la qual cosa va ser seguida de polèmica perquè va fer augmentar les emissions de CO₂ i contaminants atmosfèrics. Malgrat això, en paral·lel va reforçar la seva proposta d’energies renovables. Actualment, les fonts verdes són, amb gran diferència, les principals productores d’electricitat a Alemanya. Amb el carbó en ràpida disminució i un repunt del consum de gas fòssil –una tendència internacional ara per ara. Cal tenir en compte que avui dia l’energia renovable és la font més barata si s’ha de construir una nova central, sense necessitat de cap subvenció ni ajuda. I, a més, és també més ràpida de construir: al voltant de dos anys en molts casos, enfront dels més de deu de les noves centrals nuclears o uns cinc anys en centrals de gas fòssil. Tot apunta que els Països Catalans hauran d’anar en aquesta línia a mesura que s’hi vagin tancant les nuclears: incrementar puntualment la producció de les centrals existents –especialment de gas fòssil– i construir en paral·lel plantes renovables.

Producció elèctrica a Alemanya entre 1990 i 2019. Font: Clean Energy Wire

El forat deixat pel tancament de les nuclears a Catalunya farà que s’hagin de cobrir uns 25.000 GWh anuals d’electricitat. El sector calcula que s’hauran de construir, com a mínim, 6 GW de generació solar fotovoltaica i 4 GW de generació solar. És a dir, durant la dècada vinent s’haurien d’incorporar cada any centrals de 600 MW d’energia solar i 400 MW d’eòlica. El repte d’arribar a cobrir el 56% nuclear és important, perquè actualment la producció solar i eòlica al Principat no arriba al 6%. A més a més, cal tenir en compte els objectius de producció renovable de la UE –que ara per ara s’incompleixen– i els compromisos internacionals per a lluitar contra el canvi climàtic, que segurament faran incrementar el nombre de GW a instal·lar. Al cap i a la fi, en l’escenari del 2050 tota la producció energètica hauria de ser fonamentalment renovable. És en aquest context que la situació de blocatge de les energies renovables que explicàvem fa uns dies a Vilaweb és preocupant. La  reforma legal del 2019, que tenia l’objectiu d’acabar amb l’aturada eòlica i solar que s’ha perllongat durant una dècada, encara no ha donat els seus fruits. Arran de les protestes del sector renovable, l’administració catalana n’ha reconegut el problema i espera establir nous criteris que en permetin el desenvolupament amb normalitat.

Al País Valencià es parteix d’una situació encara pitjor. Malgrat que durant el 2019 s’han fet reformes legals parcials, l’eòlica està complement aturada i el sector demana la derogació de l’actual pla eòlic valencià. L’única notícia positiva és que hi ha peticions d’instal·lar plantes d’energia solar amb un total de 5 GW de potència, tot i que encara són pendents de revisió i aprovació. Si continuen els entrebancs que els governs valencià i català posen a les renovables, només hi haurà una solució: importar energia de l’exterior, fonamentalment d’Espanya i, en menor mesura, de França. Això causaria una greu dependència en un element, l’energia, de primera necessitat, i que pot causar forts condicionaments econòmics, socials i polítics. I és que l’estat espanyol està instal·lant ràpidament un nombre molt elevat de potència renovable. Només en els mesos que portem de 2020, a l’estat espanyol s’han posat en servei 38 parcs eòlics –amb un total de 231 aerogeneradors– que sumen una potència de 750 MW. Fonamentalment a Aragó, 52% de la potència instal·lada; Navarra, 19%; i Castella i Lleó, 14%. En comparació, el País Valencià ha instal·lat només 50 MW, un 7%; mentre que Catalunya no disposa de cap nou aerogenerador. Quant a l’energia solar, s’han connectat a la xarxa 47 noves plantes solars, amb una potència global d’1,3 GW. La majoria s’han construït a Extremadura, 610 MW; Andalusia, 366 MW; i Castella-la Manxa, 168 MW. Catalunya n’ha instal·lat només 1,84 MW, i el País Valencià, cap.

La situació de la producció energètica als Països Catalans comença a ser molt preocupant. Veure un final a les centrals nuclears, encara que malauradament queda massa lluny, és una realitat que significa un canvi molt positiu. Però aquesta bona notícia, si la producció d’energia renovable no s’activa, quedarà enfosquida perquè no hi haurà sobirania energètica. No deixa de sorprendre que, tractant-se d’una situació propera, els governs no tinguin un projecte clar sobre què fer. Mentrestant, a l’estat espanyol es continua amb una política de grans instal·lacions renovables a territoris com Aragó, Castella, Andalusia i Extremadura. Si no es prenen mesures ràpides, pot passar que un país industrial com el nostre, amb una economia important en el context europeu, en els anys vinents passi a dependre completament de la producció elèctrica del centre i sud espanyol. Durant els anys vinents es prendran decisions que marcaran el futur del país durant moltes dècades. La independència energètica és en joc.