Sense peix?

Abans dels restaurants i les discoteques, a Baixamar hi havia pescadors. Les barques dels pescadors, les coves dels pescadors, el mestre d’aixa, les xarxes dels pescadors estirades, pescadors adobant xarxes… El meu avi era en Martí del tenyidor, i a sa casa hi havia un molí per a moldre l’escorça dels arbres que feien servir, mesclada amb aigua bullent, com a colorant per a tenyir les xarxes, que abans de ser de niló eren de cotó. El Tritón i el Cafè Balear eren tavernes on els pescadors anaven a fer el primer cafè del dia i un ginet per matar el fred abans d’embarcar-se. Anys més tard van obrir la Casa del Mar.

Hi havia la Valldemossa, que era una barca de bou i sempre era la que treia la Mare de Déu del Carme fins a la bocana del port el dia de la processó de la patrona de la gent de la mar. La balandra, la Flor Silvestre, la Bonanova, Los Mares del Sur… Hi havia famílies de pescadors, generació rere generació: pares, fills, avis, néts. Ells pescaven i les dones venien el peix a la plaça. Hi havia en Martí Poma, que després de la rissaga destructora del 1984 es va fer famós perquè va sortir per la televisió tot repetint sense esme la frase “Tot perdut, tot perdut”; hi havia el Tio Nel·lo… A la plaça hi havia na Nina la fornellenca, l’àvia Lia, na Rosa de la Valldemossa, que venien el peix fresc. Rajades, molls, serrans, gambes, mescla, roges, mòlleres, calamars, sípies, llucets… I hi havia en Felitus que, a l’hora de tancar, passejava amb un carro pels carrers de Ciutadella tot el peix que no havia pogut vendre a la plaça i cridava les dones perquè li’l compressin.

També hi havia moltes barques d’afeccionats a la pesca. Els llaüts, tan mariners, de fusta pintada de blanc amb els baixos verds, la majoria tenien nom de dona. Mon pare anava amb un que es deia Cati. Era d’un amic. Sortien els caps de setmana a pescar serrans. A vegades duien vaques, donzelles, roges o serrans imperials. Dels caps, ma mare en feia suc, i els cossos ens els menjàvem fregits. Si en duia molt, en repartia amb la família o feia un farcit per a uns canelons de peix que fa més de quaranta anys algú trobava que eren massa moderns. Els fosquets d’hivern sortien, mon pare i el seu amic, a pescar calamars que ma mare cuinava plens amb una farsa que feia només amb les ales i els sacarins. No hi va posar mai ni carn ni sobrassada. Ara que és moda, tampoc no n’hi posa. L’ormeig que empraven era una mena de cilindre que acabava amb molts hams. En deien fluixa. M’encisaven les paraules de la mar: el volantí, els hams, les morvedres, el pèl de cuca, el suret, l’escandall…

Ara a Baixamar i a tots els nostres ports hi ha pescadors que continuen anant a la mar per dur aquest peix fresc que tant ens agrada, que tant ens ajuda a cuinar plats tradicionals, o a gaudir de nits d’estiu instagramables. És el peix amb què tant ens identifiquem com a país. Les places, però, ja són plenes de peix que ve d’unes altres terres i d’unes altres mars. Aquests dies, els pescadors han estat notícia perquè s’han revoltat contra la pretensió de la Unió Europea de rebaixar-los les captures retallant els dies que podran sortir a la mar. Ara poden pescar cent trenta o cent quaranta dies, depèn d’algunes circumstàncies, i les autoritats europees ho volien reduir a vint-i-set.

Després d’unes negociacions que diuen que han estat molt dures, s’ha aconseguit d’evitar la retallada tan brusca, però en unes condicions tan dures que fa que alguns pensin si realment val la pena de continuar en aquest ofici. Molts hauran de canviar els ormeigs per a adaptar-los a la nova normativa i no tenen capacitat per a fer aquesta inversió.

L’altre dia vaig veure unes declaracions d’un pescador valencià, no sé de quin port era, però en realitat, no té importància perquè probablement ho podrien signar tots. L’home deia: “Això que fan a Brussel·les és extingir una manera de viure.” Míriam Artacho, patrona d’Arenys de Mar, deia en una entrevista a VilaWeb aquesta setmana: “Nosaltres en som conscients. Som com uns malalts de càncer terminal. I ho saben, que estem en pal·liatius. Ens van reduint dies, dies, dies.” Vicenç Comí deia a Andreu Barnils: “Destrueixen la pesca, els peixaters, que és un ram també molt dèbil, i una vida tradicional de segles. Que proposin això realment fa pensar que o bé són molt corruptes, o bé no saben què fan, o totes dues coses a la vegada.”

“Els qui hem nascut a la mar tenim per pàtria una barca”, escrivia fa una partida d’anys el poeta Pere Xerxa, amerat com estava del salnitre i dels crits de les gavines esvalotades que acompanyen l’arribada a port de les barques pescadores.

Els pescadors són conscients que la Unió Europea legisla per als estats membres, però no per a països tercers que també pesquen a la Mediterrània, que la preservació ecològica que pretenen se n’anirà en orris, i que a plaça continuarà havent-hi peix, encara que no l’hagin pescat ells.