Sense oxigen

Com que la llengua sempre està d’actualitat, no és fàcil dictaminar quin aspecte n’ha estat el més destacat al llarg del curs que avui es tanca. Aquesta setmana, per exemple, hem estat entretinguts amb el totisme de la consellera Tània Verge, alimentat per l’anunci de la publicació del llibre nou de la Junyent, que incendiarà el setembre. Però abans d’això havíem assistit a la millora de rang a la comandància del sector, que de direcció general ha passat a secretaria general; indiscutiblement, un dels fets més destacables del sector. Tant, si més no, com la designació d’una persona amb tanta autoritat en el camp de la sociolingüística com Francesc Xavier Vila, probablement el més lingüístic de tots els que han ocupat aquest càrrec fins avui. L’elecció de Teresa Cabré com a mare superiora del IEC ha estat una altra notícia més que destacada, atès que és la primera fembra que mana a la docta institució.

Fora dels despatxos també s’han produït esdeveniments de gran rellevància. Per exemple en l’àmbit editorial, amb la publicació del primer llibre propositiu en matèria, Molt a favor, o del més polièdric (La llengua efervescent, basat en una sèrie d’aquesta casa), així com l’anunci de la imminent aparició de Llengua i república. El manifest Koiné argumentat (que tanmateix ja sortirà el pròxim curs. I no serà l’únic, perquè un servidor, modestament, contribuirà a la sobredosi editorial amb un altre pamflet adoctrinador a la primeria de la tardor). Tot plegat sense descuidar-nos les últimes xurriacades de l’antidiacriticisme a conseqüència de l’esgotament del compte enrere, ara al mes de juny.

El 20-21, doncs, malgrat el confinament, ha estat un curs mogudet.

Tot això pel que fa a les curses de curta o mitjana distància. Ara bé, quant a les maratons, la reina de la distància és indiscutiblement la malanomenada immersió. El debat permanent, la gran cassola on es fiquen totes les culleres. Servidor de vostès mateix m’he menjat una quantitat d’articles al respecte que fa de mal calcular. Menjats no en el sentit d’haver-me’ls empassat, és a dir, escrits per altres i llegits per mi, que també, sinó que he deixat al calaix de les peces inacabades o senzillament guardades per a millor ocasió. La immersió lingüística (en continuem dient així perquè és una etiqueta que fa de bon remenar, però donem per fet que sabem a quina mena de mètode pedagògic ens referim) fa anys i panys que és protagonista de la vida educativa del país, però els últims dos o tres ha completat una cabriola digna d’interès: de ser objecte de denúncia de l’espanyolisme i ase dels cops dels tribunals espanyols ha passat a ser blanc de les crítiques de l’altra banda, la nostra. La meva, si més no. A hores d’ara, després de tants (masses) anys de denunciar-ho, per fi el poder polític ha deixat de cantar les excel·lències d’un sistema més que caducat i al qual tothom ha vist les costures. Per això me n’he menjat tants, d’articles: per no fer més llenya de l’arbre caigut, perquè ja no calia insistir, per no cansar la tropa… I mira que d’excuses n’han sobrat, perquè, entre les dades de l’EULP2018 relatives a Barcelona, la que palesava la caiguda de parlants de llengua inicial a la franja 15-29 ens va deixar esgarrifats.

Passada la temporada d’incendis, doncs, començarem el curs 21-22 i la immersió continuarà en portada. D’entrada, perquè ja es belluguen coses en l’àmbit públic (em consta que cert organisme prepara una gran trobada amb tots els sectors interessats), i també perquè el flamant secretari general haurà de començar a explicar les línies mestres de la seva acció. Per sort per a ell (i per a nosaltres), compta amb un punt de partida clar: finalment hi ha consens que tot plegat està cardat. Per si encara queda algú que s’aferra al perniciós mite del bilingüisme, en aquesta peça (una de les moltes que deia que s’han publicat aquest curs) ho trobarà ben resumit.

Ara, no s’hi val a esperar de braços plegats a veure què fa l’autoritat tot esperant la primera pífia per escorxar-la. Perquè la responsabilitat és de l’administració, sí, però de l’administrat també. Teva. I enguany, després de ben bé tres dècades, engegarem un curs amb una bona notícia: ja sabem que som menys, que estem minoritzats i que qui ens vol ensorrar no s’amaga de res. L’espanyolisme està desbocat, l’aniquilació de la catalanitat com a objectiu històric de l’expansió castellana torna a ser prioritari. Per tant, ens podem treure la careta. Prou de bonisme, prou de tolerància amb qui ens vol mal, prou, en definitiva, de fer el préssec. La immersió a l’ensenyament és un mètode pedagògic que demana un mínim de coerció, i la força per exercir-la és en mans de la Generalitat. Que els inspectors inspeccionin i sancionin quan toca (que hi tindran molta feina. Mireu aquí els al·lucinants incompliments de la llei als centres d’educació i quedareu esborronats). Que s’obligui els treballadors públics a complir les obligacions que tenen, entre les quals la d’atendre el públic en català, i qui no en sigui capaç, al carrer. Que es faci complir la legalitat als comerços, i als organismes públics que deixen la megafonia en mans del primer impreparat que passa. Que es vagin embastant les mil batalles que tenim per lliurar.

I mentrestant els altres hem d’empènyer per darrere. Com? Desmuntant el relat que ha imposat Ciudadanos i que encara impregna el país, sovint en forma de debats enganyosos en què nosaltres som uns privilegiats i ells pobrets, pobrets, mig morts de fred. Traient-nos la por de sobre. Espolsant-nos els complexos que ens castren. No conformant-nos que no ens apedreguin, sinó exigint que ens corresponguin en la nostra llengua, tal com proposen aquí. Empoderant-nos, sortint a guanyar. Perquè en l’àmbit privat, i en el personal, també hi ha mil trinxeres per atendre. Ara que els temps ens són propicis, ara que l’espanyolisme desfermat no s’avergonyeix d’emprar les armes més mesquines contra nosaltres, aprofitem la paràbola de la immersió-trenta-anys-després: anàlisi, autocrítica i, si escau, rectificació.

Ens retrobem a la tardor calenta.