Sense notícies del requisit lingüístic per als funcionaris valencians

“Qui dia passa, any empeny” és una vella dita que evoca la resiliència. Ara fa un any i tres dies que les Corts van aprovar la molt esperada llei de la funció pública valenciana, que incloïa l’anomenat requisit lingüístic. I el requisit encara no ho és. El 25 de març de 2021 feia sis anys que governava el Botànic. Una legislatura sencera, i la meitat de l’actual. Sis anys. Tothom se’n va felicitar. Aplaudiments, declaracions i piulades a les xarxes. També, articles de premsa. Es tractava de saludar la nova regulació i de renovar la confiança al govern de Botànic que, moltes vegades, fa la impressió que es fa el ronso a l’hora d’aplicar les polítiques públiques que realment els han de diferenciar d’aquells que els van precedir.

A més de la regulació de tota mena que implicava per als treballadors públics valencians, qui més festes van fer van ser les entitats de defensa del català. Per primera volta, la norma que regula l’estatut dels funcionaris establia l’obligatorietat de tenir una competència lingüística demostrable en català. És a dir, per accedir a un lloc funcionarial, siga de la Generalitat o dels municipis, el treballador ha d’acreditar que podrà atendre en qualsevol de les dues llengües oficials al País Valencià. Atendre els ciutadans en la llengua pròpia serà una obligació i no un mèrit com avui.

Per fi, després d’una gestació eterna i d’un part amb moltes dificultats, l’administració pública es decidia a posar per escrit la necessitat de respectar els drets lingüístics de tots els ciutadans. Això tan bàsic i tan normal que sembla, no existia fins l’any passat al País Valencià.

Avui tampoc, encara.

El reglament que no arriba

Ara fa set anys que governa el Botànic. Una legislatura sencera i prop de tres anys de la segona. I avui fa un any i tres dies que a les Corts es van sentir tot d’ovacions i també tot d’exabruptes per part dels partits de la dreta reaccionària, però la llei no era completa. L’article 62.1 diu literalment: “Caldrà acreditar la competència lingüística en els coneixements del valencià que es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents.”

Aquesta és l’ametlla. Reglamentàriament és la paraula màgica. El reglament és el document que invoquen i que volen elaborar aquells que volen tenir el mànec i la paella. Volen demostrar que cedeixen una part del poder, però en realitat no el cedeixen, perquè s’asseguraran que controlaran de principi a fi l’elaboració del reglament. I collaran tant com voldran.

L’articulat de la llei fa bonic, això no obstant, la pràctica diària, el grau d’execució, el marcarà el reglament que encara no hi és. El fet de no haver deixat fixats els termes que regulen el requisit en el cos de la llei demostra una certa incapacitat o una manca de voluntat política dels partits del Botànic per fixar-ho. Demostra feblesa o temor a l’hora de construir l’edifici que ha de defensar legalment la igualtat de totes dues llengües oficials en les administracions públiques.

És cert que quan s’aprove el reglament, serà necessari d’acreditar coneixements de català per a accedir a un lloc de feina públic. Però també és cert que, en el cas d’un hipotètic canvi de majories a les Corts i, per tant, un canvi de color polític en el Consell, és molt més fàcil de derogar un reglament que no una llei. Amb un bufit, l’edifici s’esfondrarà.

Mala maror al Botànic

La consellera responsable de la funció pública valenciana, la socialista Gabriela Bravo, a qui li va tocar de defensar la llei a la trona i fer després les declaracions de satisfacció, és, potser, de les menys entusiastes amb l’aplicació del requisit. Potser és qui menys pressa té perquè entre en vigor. No debades, mentre la llei es tramitava a les Corts, va fer aquelles declaracions que van encendre alarmes als socis del Botànic sobre la dicotomia entre un bon metge o un metge que atenga els malalts en la llengua que exigeixen. Com si totes dues coses fossen incompatibles. En vista de l’allau de crítiques que va rebre, Bravo va mig recular. Els socis de Compromís van punyir fins allà on van poder. I aquest “allà on van poder” va ser posar damunt el paper que cal una capacitació, però que s’hi arribarà a poc a poc.

El dia 23 de juny es va constituir la comissió que cuina el reglament. La majoria dels membres que en fan part són alts càrrecs de l’administració. Amb majoria socialista. De les deu persones que la formen, solament dues són especialistes en llengua. La resta són directors generals o secretaris o subsecretaris.

El silenci de la comissió

Els treballs es fan a poc a poc i en silenci, sigil·losament, per a no enervar ni els amics ni els enemics. Els membres que en fan part diuen que treballen molt, però s’han posat d’acord perquè no en surta ni un comentari, ni un detall, ni un indici que faça pensar que les coses no van bé.

I les coses no van bé. Perquè si les coses anassen bé, el reglament ja seria redactat, s’hauria presentat amb bombos i platerets, ja se sabria quin grau de coneixement ha d’acreditar un futur funcionari segons la plaça que vol ocupar, s’hauria brindat i s’hauria fet un xec verd com a compromís complit a la llista dels eixos del segon pacte del Botànic.

Però no ha estat així.

Allò que ha pogut saber VilaWeb enmig de tant de silenci és que tots els presents a la comissió tenen molt clara la part científica. Per tant, es pot deduir que allà on hi ha el ball de desavinences és a la part política. Que tots els secretaris, subsecretaris i directors generals estiren a la baixa, que volen uns mínims tan mínims que els representants posats per Compromís, començant pel titular de Política Lingüística, no hi estan d’acord. Perquè, si la part científica és tan clara, per què s’ha de devaluar tant el nivell de llengua exigida?

Hi ha preguntes que encara no tenen resposta i que són fonamentals per a entendre aquest endarreriment. Quin marge de temps es donarà als funcionaris perquè puguen acreditar el coneixement de llengua que els serà demanat? Continuaran els funcionaris que exerceixen en les zones que la llei d’ús i ensenyament del valencià del 1983 qualificava de castellanoparlants, mantenint una exempció? HI haurà màniga ampla amb el sector sanitari?

A pesar que la part científica és clara, com que no hi ha reglament, totes les places públiques que s’han convocat i que es convoquen avui encara no tenen l’anomenat requisit lingüístic. Capacitació, se’n va dir, per llevar ferro al mot requisit, que evoca imposició. Calia pacificar els sindicats i els partits polítics que consideren que no és necessari que els treballadors públics sàpien i atenguen els ciutadans en totes dues llengües oficials. El procés d’elaboració del reglament els permetia de guanyar temps. Qui dia passa…