01.11.2024 - 15:15
|
Actualització: 01.11.2024 - 18:53
La mort és marró, aquests dies, al País Valencià. És feta de fang, de branques, de deixadesa i de malaptesa política. També és inèdita i és sorda. I la vida, ara, també és fang i desolació. La vida i la mort es toquen més que mai. Ja han passat dos dies i mig d’ençà de la presa d’unes decisions negligents i criminals que van obrir de bat a bat les portes a la mort de fang, i els interrogants encara són molt més grans que les certeses. Perquè l’única certesa que hi ha és una mort que es fa gran i s’escampa com un mantell implacable damunt tota la comarca de l’Horta Sud, i també a la Foia de Bunyol i a la Plana d’Utiel-Requena. L’única certesa, l’única veritat, és la de les persones que, encara en xoc, són generoses i s’obrin, i expliquen què els ha passat perquè el món ho sàpiga. Perquè aquesta mort de fang és comunicada en dosis petites, com per mantenir l’anestèsia que comença a causar la repetició en bucle d’imatges amb cotxes amuntegats i estris domèstics damunt les voreres i graneres minúscules enmig d’un oceà de fang marró.
No van impedir la catàstrofe i amaguen els morts
Les mateixes institucions, la Generalitat i el govern espanyol, que no van saber impedir la catàstrofe amaguen les dades dels morts darrere somriures congelats i posats de circumstàncies en reunions infinites i armilles vermelles. S’excusen darrere mentides i intenten de desacreditar els tècnics que van donar tota la informació quan calia i a qui calia. Venia una gota freda molt agressiva. Sabien on cauria. De bon matí, la tempesta va donar la cara i va mostrar les cartes amb tota la càrrega destructora que duia. Però Carlos Mazón i la seua cohort, acostumats a jugar de catxa, no ho van voler veure. No ho van voler impedir.
Tant les amaguen, les xifres de morts, que les transmeten mitjançant notes de premsa, i quan compareixen embolcallats amb les banderes i amb tota la pompa, ni tan sols les diuen. A la darrera intervenció, d’avui migdia, Mazón ha fet de funcionari caspós facilitant números de WhatsApp perquè els voluntaris facen aportacions monetàries o de roba o de menjar, com els programes de televisió tronats. Beneficència versus eficàcia. Però els morts no els ha citats. No els ha dits. No els ha posats al centre de tot. Parlava d’enviar ajuda i de fer venir soldats d’ací i d’allà com aquells generals que són a la sala de guerra i mouen les figuretes amunt i avall mentre fumen un puro i beuen whisky. Sense una gota d’humanitat, no ha dit els morts fins que un periodista li ha demanat més dades.
La pluja torrencial va començar la matinada de dimarts. La catàstrofe la vam començar a saber dimarts de vesprada. Hi ha morts de fang que encara esperen que algú, que mercadeja amb el temps i calcula el mal polític que li pot causar no haver pres les decisions adequades, els recupere, els desenfangue, els diga, els protegesca. Són persones amb noms i família. Tenien una casa i un ofici i la fotografia del fill fent la primera comunió penjada al menjador de casa. Potser també, la del dia del casament. Són els “desapareguts” que consten en algun formulari que tampoc no és públic perquè, diu el president Mazón, és molt difícil de comptabilitzar-los. Aquestes persones desaparegudes són el veí d’algú, i són la sospita que tenen els batlles que s’embruten les sabates de fang, quan fa dies que no veuen els seus veïns. O quan algú els diu amb angoixa que son pare, que viu a prop del barranc, va quedar dins la casa i davant la porta de la casa hi ha quatre cotxes encastats. Són aquests, els desapareguts i els morts que el Consell remoleja.
Les primeres hores, quan hi havia gent damunt les teulades, als tanatoris o enfilats en arbres, deien que no podien arribar als llocs perquè s’havien trencat camins i comunicacions, però en compte d’enviar-hi els mitjans tècnics per obrir noves vies, per esbotzar els entrebancs, van mirar curt i petit i van entrar de ple dins l’únic joc que són capaços de jugar, el de la política bruta. El Consell va rebutjar ajudes, el govern espanyol, també. Ara exhibeixen l’arribada de 500 membres de l’exèrcit i diu que obrin les vies. Ara, tantes hores i tant de fang després, obrin vies. I duen ara que demà, si són necessaris, en vindran 500 més. “Si són necessaris”, ha dit el president Mazón en aquesta compareixença damunt la gespa fresca del Centre d’Emergències de l’Eliana. El ministre espanyol, Fernando Grande-Marlaska, després de tota la borumballa dialèctica, tampoc no ha dit res més que la col·laboració i etcètera.
Sols el poble salva el poble
Sols el poble salva el poble. S’ha fet famosa, la frase, però els polítics que calculen, que només volen gent als carrers quan s’ha de fer una festa, amenacen amb mesures coercitives per a evitar que la gent vaja a ajudar a la gent. Ho centralitzaran, diuen aquells que van ser incapaços de llançar una alerta imperativa davant una pluja que tothom coneix com és de traïdora quan cau a la capçalera dels rius o els barrancs. Centralitzaran l’ajuda i exerciran la repressió contra aquells que tan sols tenen les mans i les cames per caminar cap a l’Horta Sud. Les mans que s’embrutaran de fang per traure del fang la mort de fang i per deixar en evidència la deixadesa, la negligència i el desemparament.
