03.10.2023 - 21:40
Pedro Sánchez ja és oficialment candidat a ser investit president del govern espanyol. I ho ha celebrat parlant de tot allò que havia callat fins ara. L’home s’ha adjudicat la medalla dels indults als nou presoners polítics, com si Estrasburg no hi fos i com el país no s’hagués mobilitzat fins a fer impossible que romanguessen a la presó. I, sobretot, ha dit que res de negociar l’autodeterminació, que això no passarà.
Si fa setmanes va ser el president Puigdemont qui va marcar les línies vermelles, ara ha estat ell. Sánchez està disposat a impulsar l’amnistia –que ja veurem quina amnistia és perquè el text final serà el que li escriurà el seu exèrcit d’advocats de l’estat i no el que redacten més o menys d’acord independentistes i Sumar–, a arreglar tot això de la llengua que ja hi ha en marxa i prou. A Madrid creuen que jugant amb el rellotge en tenen prou i que tant Esquerra com Junts hi acabaran votant a favor perquè la pressió se’ls farà insuportable. Veurem què passa, però la dificultat principal que hi veig és que uns i altres parlen de coses diferents, de negociacions diferents, i així no sé si hi haurà manera d’aclarir-se.
Bàsicament, per a entendre’ns, els independentistes, i molt especialment Junts, parlen d’un acord històric i no pas d’un acord d’investidura. En canvi, els socialistes volen tractar tan sols de la investidura i oblidar-se de la història –evitar-la, de fet. I així tot serà molt complicat. És cert que Junts ha abaixat el to eufòric que feia servir –recordeu que fa uns quants dies invocaven els acords de Divendres Sant com a precedent i objectiu. Però, tot amb tot, el relat socialista d’ahir, el que va vendre Sánchez ahir, jo crec que purament i simplement no es pot assumir.
No solament pel que diu, que ja s’entén que forma part del mercadeig, sinó per la situació que dibuixa. Sánchez defuig evidentment qualsevol possibilitat de canviar les condicions de la política espanyola envers Catalunya. Ell vol negociar la investidura i prou, i per la manera com parla creu que ja fa massa concessions i tot.
El desllorigador, a parer meu, hi és. És la figura del mitjancer internacional, invocada per Puigdemont, que si s’acceptàs fins i tot podria justificar que les qüestions més complexes fossen discutides després de la investidura. I ho és per dues raons. La primera perquè la seua sola existència –si fos una mediació internacional reconeguda per totes dues parts– canviaria automàticament les condicions de la política espanyola respecte de Catalunya. Però sobretot perquè només la perspectiva d’una negociació obligada després de la investidura pot dotar la investidura d’ara d’aquest sentit històric que l’independentisme vol que tinga. Altrament, tan sols parlem de replegar prou vots per a mantenir Sánchez a la Moncloa.
Per això, escoltant ahir el dirigent socialista espanyol, vaig veure clar que sense tenir, ja abans de la votació, un mitjancer internacional –un que li faça respecte– qualsevol negociació no serà sinó un intent d’ensarronada, una oportunitat frustrada que l’independentisme hauria d’evitar de totes passades. I ho dic, especialment, perquè, essent com és indiscutible que l’amnistia per a tothom és molt important, cal també tenir en compte que d’ací a pocs mesos el TEDH pot tornar a emetre un veredicte tan dur o més que el que va obligar a alliberar els presos i fer caure el castell de cartes de dalt a baix. De manera que l’independentisme té alternatives sensates davant i no té cap obligació de regalar els vots.
PS1. Us recomane de llegir aquest article que escriu avui a VilaWeb Germà Bel, a parer meu una de les ments més brillants i afilades del país. Parla precisament sobre el procés d’investidura i aporta un punt de vista important: que cal que el pacte no siga reversible demà pel govern espanyol.
PS2. I m’agradaria també recomanar especialment, per tal com és actual, aquest reportatge de The Washington Post que publiquem avui, signat per Anthony Faiola, Michelle Boorstein i Kate Brady, sobre la possibilitat que el Vaticà faça un tomb imminent en la seua política tradicional, i beneesca les parelles del mateix sexe.
PS3. Vivim moments molt complicats, també per a la premsa. VilaWeb fa anys que ha pres l’opció de consolidar la independència editorial amb la independència financera que ens donen els nostres subscriptors. Però en necessitem més, molts més, per a continuar oferint una publicació com la que fem. Si VilaWeb us agrada i penseu que és necessari que existesca en un moment com l’actual, us demane, per favor, que us en feu subscriptors o, si més no, que feu una donació esporàdica en aquesta pàgina. Gràcies.
