Sense llista cívica, però amb l’ANC

  • La força i la pressió de l'ANC, al carrer, després del 12 de maig continuarà essent tan important com ho ha estat en aquesta dècada llarga d'existència

Vicent Partal
17.03.2024 - 21:40
Actualització: 18.03.2024 - 00:09
VilaWeb

Els socis de l’Assemblea Nacional Catalana han decidit que no s’ha de presentar la llista cívica. El debat, per tant, és tancat i barrat. Els electors tindrem una opció menys a les urnes el 12 de maig, cosa que personalment lamente però assumesc –ja he dit unes quantes voltes que aquestes eleccions seran molt aclaridores i per això mateix pensava que calia presentar-hi tantes opcions com fos possible.

Tanmateix, sense llista cívica ens queda l’ANC. Una ANC que n’hauria d’eixir reforçada, d’aquesta decisió. Perquè el debat de la llista cívica ha estat un debat modèlic. L’organització ha discutit els pros i els contres de la decisió amb la porta oberta, amb actes per tot el país. S’han formulat les opcions diverses, s’han debatut, s’han votat i, tot i que el resultat ha estat tan ajustat, ningú no ha fet escarafalls ni ha provat de tirar pel dret, ni ha fet cap escissió, ni ha acusat l’altra banda de res. Democràticament parlant, i malgrat algun comportament desagradable i mesquí –inevitable, en una organització tan gran i tan diversa–, el debat per la llista cívica ha estat impecable.

I cal dir que, fins i tot més enllà del resultat final, el debat ja ha servit per a reconduir el país. La proposta va aparèixer en un moment d’aigües especialment estancades, quan l’autonomisme semblava consolidar-se dins les organitzacions independentistes. I estic segur i convençut que alguns dels passos que han fet els partits, allunyant-se’n, van tenir molt a veure amb la pressió i l’amenaça electoral de la llista cívica. L’ANC, doncs, ha estat valenta i fidel al país, en la millor línia de comportament històric de l’Assemblea.

Ara cal mirar endavant. Perquè aquesta pressió, el fet de marcar l’horitzó, que ha aconseguit amb la insinuació de presentar-se a les eleccions, l’Assemblea l’ha de mantenir al carrer, com ho ha fet sempre del 2012 ençà. I es pot fer.

No hi ha ningú amb una bola de vidre prou ben preparada per a endevinar què passarà el 12 de maig. Entre més raons, perquè dels comportaments dels uns i dels altres, en campanya, en dependrà bona part del resultat. Qualsevol sondatge que es pogués fer avui fóra bastant inútil per tal d’endevinar què passarà. Però, personalment, segons que veig i intuesc, crec que l’independentisme més combatiu n’eixirà reforçat i que l’endemà del 12 de maig ens trobarem amb una situació potser impossible de resoldre –no descarteu noves eleccions a l’octubre–, però al mateix temps molt engrescadora. Marcant un camí molt més clar i molt més nítid que tot això que hem vist darrerament. Amb un panorama de tensió –no sé si de confrontació–amb l’estat espanyol, novament, amb un estat espanyol afeblit i desconcertat, molt allunyat del del 2017.

I en una situació com aquesta la força i la pressió de l’ANC serà tan necessària o més que tots aquests darrers anys. Ho serà si efectivament s’obren camins, perquè en aquesta dècada prodigiosa s’ha vist clar que els partits polítics tots sols, sense la força del carrer, no poden dur-nos lluny. I si vaig equivocat i això acaba essent un desastre, serà necessària igualment perquè és de baix estant que caldrà reconstruir el país i el moviment. I en aquest país no hi ha ningú més preparat per a fer qualsevol d’aquestes dues coses que l’Assemblea Nacional Catalana, amb aquesta extraordinària trama humana que té desplegada pertot arreu.

 

PS1. El president Quim Torra ha escrit un llibre apassionant sobre Armand Obiols i el seu temps, del qual parla en aquesta entrevista amb Assumpció Maresma: “Armand Obiols ens deixa el llegat de la pàtria perduda, de la Catalunya impossible”.

PS2. “Un parlament de Catalunya amb seu a Madrid”. La frase és d’Odei A.-Etxearte i defineix perfectament la legislatura que s’acaba avui i que ella retrata en aquest reportatge.

PS3. Demà es posarà a la venda a tot el món la primera biografia autoritzada del papa Francesc. Anthony Faiola i Stefano Pitrelli l’han pogut llegir i ens l’expliquen en aquest article.

PS4. Ens és indispensable el vostre ajut per a continuar oferint VilaWeb en accés obert a tots els lectors. Feu-vos-en subscriptors.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 6€ al mes

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor