Sense hereus a la mar

Entre grans creuers, iots en reparació i vaixells mercants, arriben al port de Barcelona tres embarcacions pesqueres, amb aproximadament mil quatre-cents quilos de sardines cadascuna capturades aquella nit. Aquesta processó de vaixells és una imatge com més va més atípica, atès que els pescadors de proximitat són una espècie en extinció a la Mediterrània. Tan sols l’any passat a Catalunya es van perdre vint-i-sis embarcacions, malgrat augmentar el nombre de captures i d’ingressos. Plans de reducció de flota, inestabilitat econòmica i una visió arcaica del sector són alguns dels desafiaments que se superposen a un altre problema estructural, la manca de relleu generacional.

“Que la mar està perduda es diu des que sóc petit”, comenta Gerard Benavides, de 25 anys, la quarta generació de pescadors de la seva família. Marc Martín (també nascut el 1998) forma part del Bonamar 2, capitanejat pel seu pare. Alba Aguilera, de 22 anys, tracta d’obrir-se camí com a patrona en un sector masculinitzat, en què les dones sempre han estat presents però invisibilitzades. Benavides, Martín i Aguilera resisteixen en un ofici que com més va menys es transmet entre generacions.

Són les cinc del matí i Marc Martín arriba al port de Barcelona al costat del seu pare, Carlos Martín. Amb quatre tripulants més engeguen el Bonamar 2 per sortir abans de l’alba. El soroll del motor a tota potència ressona mentre deixa enrere una ciutat que es desperta, i abans de sortir a la mar ens topem amb un creuer Norwegian Epic que deixa la nostra barca pesquera empetitida, com si tractéssim de comparar una sardina i una balena. Marc Martín, que fa gairebé dos metres, puja per unes escales estretes que condueixen a la part superior del vaixell, cap al pont de comandament. En aquesta sala plena de pantalles, s’asseu darrere el seu pare, gairebé com si fos un gest poètic que il·lustra com una professió passa de generació en generació. Mentre tots dos escolten la ràdio, que parla de l’últim partit entre l’Espanyol i el Barça, els primers raigs de llum apareixen a l’horitzó d’un dia mig ennuvolat, però amb una mar tranquil·la, i comença una nova jornada de pesca d’arrossegament.

Sense dones a bord

A quaranta-cinc quilòmetres al nord de Barcelona, Alba Aguilera arriba al port d’Arenys de Mar per començar una jornada de pesca de sonso. A bord de l’Alba i Rafa, hi embarquen Carlos, el Piqueras, i Alba com a patrona de la petita barca d’arts menors que porta el seu nom i el del seu pare. Tan bon punt sortim del port ens situem davant la platja del Cavalló, en una zona on gairebé tothom podria arribar nadant fàcilment. Una vegada localitzat el sonso, l’envolten amb la xarxa en forma d’arc i el peix queda atrapat a la corona, la punta de l’art de cent vint metres de llargada. “Quan ja has estirat bastant, comences a xorrar i acostes la corona”, em diu Aguilera mentre la maquinària combinada amb la força humana recullen l’art cap al vaixell. Carlos diposita al cubell uns cinquanta quilos de sonso, “Corre! Vine a fer una fotografia d’això, que t’encantarà!”, em crida Alba Aguilera, que, malgrat ser ben jove, té un caràcter que arrasa. “Això sempre és preciós, grava-ho, eh!”, repeteix insistentment. En aquest instant, milers de sonsos surten de la xarxa i tornen al fons marí, una explosió de vida sota una aigua turquesa.

Això és a causa del pla de gestió de la pesca del sonso, que estableix una temporada i una quota màxima de captura per a cada embarcació. Així, aquesta pesca redueix l’impacte ambiental i genera beneficis econòmics i de qualitat de vida als pescadors. “Abans podies venir amb dos-cents o tres-cents quilos el dia, el peix es venia a cèntims, ara en pesquem menys, però a millor preu”, afegeix Aguilera quan arribem al port amb prou feines una hora després d’haver-ne salpat.

—Que et faran una pel·lícula, Alba? —comenten alguns pescadors a la subhasta.
—Sí, em faré famosa! La pescadora d’Arenys —replica en to burlesc.

Mentre es pesen les captures, destaca que Alba Aguilera sigui l’única dona a la sala, però no és res nou. A l’estat espanyol, l’any 2018 tan sols l’1,91% de les tripulacions en pesca extractiva eren dones. En tota la Mediterrània, tan sols eren 122 dones, segons dades de la Xarxa de Dones en el Sector Pesquer espanyola. En aquesta mateixa línia, Cristina Caparrós, armadora i membre de l’Associació Catalana de Dones a la Mar, destaca que no hi ha dones embarcades en el port de Barcelona, però puntualitza que sempre n’hi ha hagut a l’ofici: “La majoria de les barques se sostenien gràcies a la feina de dones de terra que no constaven enlloc. No es pot consentir que no es visibilitzi.”

“No crec que sigui gaire ben vist encara, a mi em diuen si soc patró i dic: ‘No, sóc patrona.’ Quan agafo el vaixell m’evadeixo de tot i m’encanta!”, diu amb fermesa Aguilera abans d’acabar-se el cafè a la Casa de la Mar, el bar del port d’Arenys on cada matí passen desenes de pescadors al final de la jornada.

A unes nou milles nàutiques de Barcelona, Marc Martín, al costat d’en Jordi, l’Ousmane, en Jesús i en Willy, es prepara per virar l’art després d’unes quantes hores de recórrer el fons marí. La xarxa emergeix a la superfície i deixa a la vista els caps de desenes de lluços que provaven de fugir a través seu, però hi acabaven encara més atrapats. El so irritant de la grua amb prou feines deixa sentir el lleuger onatge que sacsa el vaixell mentre subjecta la xarxa enlaire. Martín és l’encarregat d’obrir-la per la base i, com si fos una pinyata, centenars de rogers i polps, entre més peixos, cauen a la coberta del vaixell i s’amunteguen gairebé fins a mitja tíbia dels tripulants.

Els peixos volen quan són llançats a les caixes blaves on són separats per espècies, i també volen les gavines que envolten el vaixell mentre claquen ansioses per les captures que tornen a la mar pel poc valor econòmic. De fet, la pesca d’arrossegament de fons fa anys que és qüestionada per l’impacte al fons marí arran de ser tan poc selectiva.

De l’any 2020 ençà, la Unió Europea aplica el pla pluriennal per a la pesca demersal a la Mediterrània, amb un objectiu clar: reduir en 5 anys l’esforç pesquer d’arrossegament al 40%. Enguany, dels 365 dies de l’any, els 580 vaixells tan sols poden sortir 150 dies a pescar. El sector rebutja la reducció en favor del desenvolupament de nous arts més selectius per a evitar captures accidentals i diu que s’apliquen aquestes normatives a petites embarcacions familiars que no tenen gaire capacitat per a afrontar-les.

Una vegada separada la captura, la xarxa torna a la mar. El so veloç de cadenes metàl·liques precedeix la caiguda a l’aigua de les portes de popa, que se submergeixen per mantenir l’art obert mentre es passeja pel fons. A la cuina, en Jesús prepara el menjar, macarrons amb calamarsons que nodreixen els mariners abans de tornar a recollir la xarxa. Posem rumb cap al port amb desenes de caixes de peix i marisc llest per a vendre.

“Estem pendents de quan tornen les altres barques per a no ser els últims, tampoc”, diu en Carlos del pont de comandament estant mentre observa a la resta d’embarcacions pel radar.

Al port de Barcelona comencen a circular carros carregats de caixes blaves directes cap a la llotja. Amb un ambient fosc i gairebé lúgubre, els pescadors esperen en fila per col·locar la captura a la cinta, on el peix desfila davant els compradors, que se situen en una petita graderia. El so de venda recorda el d’una fira, i segons el preu significa un bon dia o tot el contrari.

Quan cau la nit

Al capvespre, els pesquers de cèrcol són els que abandonen el moll per guanyar-se el jornal. “La primera vegada que vaig embarcar va ser a dotze anys amb el meu pare i el meu oncle, sempre volia festa de classe per a anar a la mar”, comenta Gerard Benavides, patró del Bahía de Águilas, que puja d’un salt al vaixell pintat de blanc i de vermell i amb vuit tripulants que, amb l’arribada del capità, es preparen per sortir a les deu de la nit. Barcelona fosqueja i les llums grogues de la ciutat contrasten amb un cel blavós tirant cap a negre, mentre el vaixell va cap al nord, davant la costa de Blanes.

Navegar de nit és estrany per a qui no hi està acostumat, una foscor total tan sols alterada per les llums de la costa i per les pantalles del lloc de comandament on Gerard Benavides dirigeix l’embarcació mentre el seu segon, en Nadir, dorm en una llitera darrere seu. De fet, tota la tripulació excepte el capità dorm, fins que cap a les tres de la matinada el so d’una alarma torna a activar tothom. En Mohammed, l’Ibrahima i en Sabibou es posen els petos grocs i surten a coberta, on de moment tan sols hi ha una petita llum rosa que contrasta amb el blau de la mar il·luminada per la barca auxiliar.

“Arriar!”, crida Benavides per la megafonia del vaixell. En aquest moment, els caps comencen a caure per babord i dibuixen una línia de flotadors blancs i taronges al llarg de la mar que creen un cercle per a tancar el banc de peixos. Una vegada envoltats i tancats, Gerard Benavides dóna l’ordre de recollir la xarxa cap al vaixell i uns minuts després milers de seitons treuen el cap a la superfície i, amb el moviment, fan un so semblant als aplaudiments. Benavides col·loca els peixos en caixes de fusta, i quan hi impacten causen una explosió d’escates en totes les direccions. 140 caixes de seitons en 2 captures són el resultat de la nit. El sol comença a sortir i la foscor dóna pas a la llum que banya l’horitzó i les ones, i posem rumb al port.

Un futur incert

“Abans creia que aquesta mena de pesca de proximitat podria sobreviure, però al port de Barcelona les barques d’arrossegament d’aquí a quatre anys o cinc no tindran patrons ni motoristes”, sentencia Cristina Caparrós. Precisament, en aquest port en què va arribar a haver-hi un centenar de barques, avui dia amb prou feines n’hi ha una vintena. “No vull que el meu fill es dediqui a això” és una frase repetida per alguns pescadors, encara que és més propi d’una altra època en què era una feina molt més dura i inestable que no pas ara. Aquest catastrofisme intern ha resultat no sols en manca de relleu de mariners, sinó que càrrecs com el de patró no troben reemplaçament, perquè les tripulacions actuals, moltes d’origen estranger, no disposen dels mitjans ni el temps per a formar-se.

“Si aquesta pesca desapareix, la gent deixarà de menjar peix fresc”, diu Marc Martín sota la torre del rellotge del port de Barcelona, subjecte inamovible del port d’ençà de fa més de dos-cents cinquanta anys. Tant Alba Aguilera com Gerard Benavides coincideixen en una frase que il·lustra la resiliència que ha de caracteritzar al sector: “He de creure que tirarà endavant, perquè en vull viure.”