Sense elles res no és creïble

El 8-M s’ha convertit, per al món encara ingrat de les dones i les seves cultures en transformació constant, en una data semblant a la del 23 d’abril per al llibre: tot s’hi concentra, en uns dies previs, fins i tot setmanes, per fer més evident què cal, què és urgent de canviar. L’esclat internacional del #MeToo ha fet saltar espurnes i ha encès unes quantes fogueres en indústries cinematogràfiques tan potents com la nord-americana. També en els premis francesos del ram, els César, una notícia que ha passat un pèl desapercebuda aquí però que a la capital d’allà ha tingut aquests dies en l’escriptora Virginie Despentes, la de la Teoria King-Kong (L’Altra Editorial, traducció de Marina Espasa), la veu més incisiva d’un procés que ha posat contra les cordes l’acadèmia francesa, que no tornarà a ser la mateixa. ‘Ara ens aixequem i ens n’anem’, ha titulat Despentes l’article a Libération que corre com un llamp.

Són fogueres feministes contemporànies d’unes bruixes posades al dia que no estan més disposades a deixar-se cremar per la misogínia ancestral i la seva aplicació secular ara més i més refistolada gràcies a les tecnologies del moment. Bruixes que ja no s’ho diuen pas, no fos cas que algú les confongués amb les hippies de fa mig segle, quina barbaritat. Ara va millor un hashtag, una consigna, una agrupació col·lectiva protectora.

No passa debades, el temps, les paraules ho noten. Vull dir que la foguerada internacional de les dones de l’espectacle no és un espectacle i prou. Té la virtut d’obrir més el camí, el #MeToo. En una direcció imparable, que és la que importa ressaltar i dir tantes vegades com convingui: la credibilitat. Simplement, ha deixat de ser creïble que en tants aspectes de la vida comuna les estructures col·lectives no comptin ni incloguin dones. Així de senzill. És el públic qui ho espera i, doncs, ho demana.

Programar, editar, publicar, convocar, reunir, organitzar una taula rodona, posar exemples en una classe… Si no hi ha dones, res d’això no és creïble.

Les màscares dels temples que s’hi oposen en diuen quotes o ‘políticament correcte’, d’aquesta marca de credibilitat. Són les hipocresies convençudes dels seus drets. No s’ho poden evitar ni ho volen: els hi va molt. Ho sento dir i ho llegeixo, sempre, a qui no vol deixar de pixar territori. Ho acostumen a fer ridiculitzant excessos de les noves bruixes i l’aplicació de criteris de gènere en les polítiques institucionals, un exercici crític lloable, però no els llegiràs ni els sentiràs gaire celebrant els repetits i meravellosos esforços de tantes dones, de totes les classes socials (ai, dispenseu, màscares dels temples, per escriure classes socials), per estripar les costures que les encerclen i que, joves com són, sovint decideixen tirar pel dret i rebentar la llengua si convé: les paraules per dir-ho, que deia la poeta… Màscares dels temples, aneu a pastar fang.

Sí, mira, ves: més i més persones volen seguir el rumb del present perquè en formen part de manera conscient, no volen ser tractades com a nècies perquè no ho són i no et creuen si tu no creus en les dones, no s’empassen res si no n’hi ha, no les veuen, no les senten, no les llegeixen. Si són dones, amb més raó; si no ho són, igual. Haurem de demanar, també en aquesta qüestió, un referèndum perquè ens comptin i ho puguem assolir de ple dret?

Quina ànsia de futur. Quina futuràlgia, nostàlgia de futurs millors. D’això va el 8-M, també el 8-M. Quines seran les històries quan tot això passi de llarg. Ara mateix, els guionistes de films i sèries tindrien un problema gros, si no existís més la violència de gènere. I el tindrien els artistes plàstics, les artistes que poc o molt (ara, molt) hi breguen des dels temps com a mínim d’Artemisia Gentileschi, la pintora violada que es va venjar a través dels quadres i va viure entre el 1593 i el 1653. Pintar el que no s’esperava d’ella, per dona –escenes històriques i religioses–, li va costar ser gairebé cosida a ganivetades per crítics i historiadors. Vivim en aquest laberint, se’m va acudir un dia davant del laberint groc de la inestroncable Àngels Ribé, el de la foto que teniu amunt.

Tantes altres violències ens assetgen i esperen el torn, els seus 8-M: els humans que migren, el mal que fem als animals, a la terra, al món vegetal. Per poder un dia celebrar el món que pot ser.