Sense democràcia a Catalunya no hi haurà governabilitat a Espanya

Jo hi veig tres escenaris possibles:

1) Sánchez i els poders fàctics tornen a entabanar els polítics catalans i aconsegueixin que els aprovin els pressupostos de franc o com màxim a canvi d’un munt de promeses que no compliran mai de la vida.

2) Els partits catalans rebutgen els pressupostos. Sánchez governa amb pressupostos prorrogats i necessita pactar una per una cada cosa que vulgui fer. (No em crec que convoqui eleccions sabent que no les guanyarà)

3) Als que manen de veritat al món se’ls inflen els nassos i obliguen Sánchez i els mitjans de comunicació de masses espanyols a fer una operació d’estat. Netejar de franquistes els tribunals, i preparar l’opinió pública espanyola per acceptar un referèndum i la aplicació del resultat que en resulti.

Entenc que Sánchez intenti l’escenari 1 i que la maniobra d’enviar al beneit de Iglesias a Lledoners és un pas en aquesta direcció.

Entenc que si els partits catalans tinguessin un mínim d’intel·ligència, de dignitat i de visió de futur provocarien l’escenari 2 i al mateix temps es començarien a arremangar per fer efectiva la república sense confiar en que mai arribi el 3.

Però molt em temo que es deixaran entabanar i caurem a l’escenari 1. Han deixat escapar tantes oportunitats que no veig perquè haurien d’aprofitar ara aquesta.

Més ens val que ens anem preparant per a fer nosaltres la feina sense comptar gaire amb ells.

Si el missatge, com dius, se li fa evident a Europa, només ho hem de complementar amb un parell d’accions al carrer prou contundents com per animar Sánchez a convertir-se en el defensor de la Democràcua i demostrar la seva talla d’estadista… temo que no succeirà res de tot això. Només el meu desig de viure en Democràcia i que la gent puguem decidir el nostre futur lliurement. Si això passa, només nosaltres som els que hem de seguir lluitant per els nostres ideals fins conseguir que siguin una realitat.
No és pas impossible. De fet, moltes altres nacions han fet el cim abans que nosaltres. I encara més ens seguiran després.

L’única manera de guanyar una guerra és derrotant l’exèrcit enemic, sembla que va dir en Clausewitz. Quan abans ens enfrontem amb la vertadera Espanya (o en tot cas la majoritària), la negra, abans sortirem de dubtes i en el conflicte entaulat amb ella ens creixerem, esdevindrem forts. Aquesta idea, tan catalana, de que es poden EVITAR, esquivar els grans mals, i tot i així progressar, és un miratge (fill de la por, del conformisme, d’un fals realisme). Amb el peix al cove i qui dia passa, any empeny, no sortirem mai de la tutela autonòmica (una mena de llibertat condicional).

Hem de fer caure en Sánchez per sumir Espanya en una interinitat (més o menys fratricida), i per donar-nos temps per preparar-nos, per enfortir-nos de cara a la topada inevitable: aquella que tindrà lloc amb l’exèrcit enemic (metafòric, i qui sap si no real…).

Em pensó que no end estem mirant aquest tema amb prou perspectiva. Ara mateix en Pedro Sánchez molt probablement ni vol ni aspira a aprovar els pressopostos, i això és per què:

1. Sap que, fins I tot si passen els filtres de la Comissió Europea (que no està tan clar, com ha felt evident la resposta de la Comissió d’ahir mateix, indicant, suaument com sempre fan, que no són prou restrictiuss) i del Congrés, el PP els tombarà al Senat – és per això que, tan bon punt va veure que no podía saltar-se el Senat va deixar de fer moviments positius als presos (tirant enrera l’oferta d’indult, o negant-se a retirar el delicte de rebel.lió) i a l’hisenda catalana (tirant enrera l’acord amb en Pere Aragonès)

2. L’any 2019 serà fortament recessiu per a Espanya, amb o sense pressopostos, perquè el BCE deixarà de comprar deute espanyol (i, amb Itàlia i ara tímidament Portugal protestant perquè voleo un tracte de favor similar al que ha rebut fins ara Espanya, i Merkel perdent vots perquè sembla massa tova amb el Sud d’Europa, la UE no es por fer entera en això), i en Pedro Sánchez no vol ser marcat per la crisi com lo va passar a en Zapatero

3. Les enquestes són molt favorables al PSOE, per la qual cosa l’estratègia lògica és, ara que estan en un moment dolç, convocar primer elections a Andalucia (ja hi han fer) I a continuació, culpant de la no aprovació dels pressopostos els diabòlics secessionistes aliats amb la dreta més casposa, convocar eleccions a Espanya, que tindrien lloc el gener o febrer. Aquesta és la raó per la que en Pablo Iglesias té tant d’interès a aprovar els pressopostos (mentre que, si us fixeu, en Pedro Sánchez passa molt més), car les enquestes indiquen que aquest creixement del PSOE es donaria principalment a costa de Podemos… I aquesta és també la raó per la quE Casado vol també eleccions, mentre que en Ribera està callat, car les mateixes enquestes prediuen que el PP guanyaria posicions a costa de Ciutadans

En aquest context, els independentistes, què hem de fer? Doncs per descomptat negar-nos a aprovar els pressupostos (perquè no hi guanyarem res, I a més votants-los reforçariem la image mesella de sempre) però, sobretot, preparant-nos per a movilitzar-nos un altre cop, car la crisi, amb un govern tan dèbil i en procés electoral a Espanya, Merkel debilitada per haver estat massa generosa amb el Sud d’Europa i Itàlia, Hungría I Polònia (i sospito que d’altres que s’hi afegiran) en enfrontament obert amb la Comissió Europea, el desgavell a Espanya pot ser prou profound per a que l’Estat es trobi en la situació de debilitat i solitut que no va tenir l’octubre de l’any passat… i caldrà aprofitar-ho…

Jo crec que el que va passar ahir respon a una simple maniobra d’acostament entre ERC i els comuns preparatòria a la imminent aliança entre ells. Els pressuposts poc hi tenen a veure perquè en Sánchez ja fa temps que ho sap que a Europa, al Congrés o al Senat els tombaran. Pot continuar amb els pressupostos “peperils” un any més, perquè tampoc li fan cap fàstic. Al Sánchez, pel que li serveix aquesta maniobra de l’Iglesias és per demonitzar l’independentisme, simulant que el poble espanyol es quedarà sense els beneficis que ell amb tanta bondat proposava -i que li costaven un pico que es podrà estalviar-, per culpa de los catalanes. Amb això tindrà molt més fàcil continuar sense fer res ni per als presos ni per a cap negociació, hipòtesi amb la qual els sotmesos unionistes s’han escudat durant anys. No n’hi haurà mai cap de negociació. No els interessa. No tenen cap projecte per oferir a Catalunya excepte el seu espoli sistematitzat i saben que ensenyarien la ceba davant dels observadors internacionals. Si la UE deixa que continuï el conflicte espanyol que no català, no cobrarà mai ni un euro dels milions i milions dels europeus que han regalat als fatxes espanyols , diners per cert dels que ara comencen a demanar explicacions des de Portugal, Grècia i Itàlia. L’única solució que tenen per a cobrar almenys la part de deute català, és facilitant-nos la independència, saben que ho hauran d’acabar fent, però mentre duri l’alcohòlic Junker a la presidència, no passarà perquè encara és més fatxa que els espanyols. Venen noves eleccions també a la UE, i tot anirà venint.

Aquesta és l’estratègia de l’Estat de tota la vida, pel bé d’una causa (legitima i noble) en aquest cas un pressupostos més justos negociem, pactem a veure a quins drets humans renuncieu. Igual que al 78, pel bé de la democràcia renuncieu a jutjar els franquistes, a Espanya i internacionalment, perquè si tu renuncies als teus drets voluntariament, ningú els exigirà per tu, a la restitució, a desenterrar els morts. I així nosaltres vam renunviar a un drets que ningú ens el podia pendre i els franquistes van poder continuar manant, robant i disfrutant del patrimoni que havien robat i de la llibertat, que van negar als mils de republicsns presos o morts a les cunetes. Que no veiem que és el mateix??? Una trampa més. Al final tant espavilats que ens sembla que sóm i amb una mica de xantatge emocional, tristament no ens guanyen, ens rendim i a sobre contents i convençuts que hem obrat bé.

encara és més greu la situació actual del estat espanyol, del que ells mateixos creuen, en el mon actual en que vivim, no es pot allargar com antany, les mentides amb aplicacions jurídiques feixista-imperials, ni les polítiques opaques i sense credibilitat, perquè a la llarga el descrèdit i la intolerància que comporten els farà pagar un preu impossible de aguantar, i l’estat espanyol entrarà en una fallida de dimensions desconegudes, el que no podem saber és el temps en que trigarà a produir-se.

Penso igual que l’Albert.
I si la gent que ha votat ERC, se sent esclau i vol alliberar-se de l’imperi tal i com varen fer tot els sotmessos, només els queda veure-ho tant clar com es deixa veure tot.
Ara be, el nostre MHP únic i legítim, ens ha de dir per on va el camí, en el seu moment, si vol. Si la gent, a les properes eleccions, siguin les que siguin, no demostra una maduressa, això de la propietat del vot, resultarà que no en saben ni cinc céntims.
Del PdCat, ara no recordo què volia dir.. De la CUP, ja ens ho diran quan els caps calents i els caps pensants, es posin d’acord.
De la resta, eliminar-los, si, eliminar-los democraticament.
De

En aquests moments confiança 0 en els polítics autonomistes. Junqueras demana “un gest”. Què punyetes! L’alliberament i un referèndum o res de res!
Ara bé. Que Junqueres sigui el president d’ERC des de la presó no és la situació òptima per negociar res. Oriol Junqueras hauria de deixar el càrrec per què els seus deixin anar el llast que representa.

Pel que fa a Junts x Cat, vagin demanant gestos, també. Recolliran promeses que mai es veuran fetes realitat.

Quantes vegades hem d’ensopegar els catalans amb la mateixa pedra? No aprendrem mai?

I què farem nosaltres si els polítics ens tornen a prendre el pèl? Ens quedarem a casa plorant?

Salut i República!

Per què “la decisió d’ERC és la correcta” si allò que demana és “un gest previ i significatiu del govern socialista espanyol, específicament, sobre els presos o el judici”?
No diuen els propis empresonats i exiliats que no volen ser moneda de canvi de res?
No es més cert que s’ha de demanar la major (un pronunciament sobre un referèndum)?
Perquè… el d’autodeterminació és un Dret Polític Universal o només un desig (bo o dolent segons qui desitja)?

Ja no em refio d’ERC.
Quan llegeixo el que acaba de dir Pere Aragónes a L. V. que “la unilateralitat la imposa qui pot, no qui vol” i també que “a la independència s’hi arribarà en la taula de negociació política” em cau l’ànima a terra.
Quina poca confiança que té aquest personatge amb els ciutadans/nes de Catalunya…
Nosaltres, adequadament dirigits, si decidim fer una vaga general indefinida i tallar les vies amb França i resta d’Espanya, ports i aeroport, podem forçar les coses fins al límit i tot de forma pacifica i democràtica.
També em passa el mateix quan escolto a en Junqueras, o Maragall o Tardà.
Amb tot plegat em ve al cap allò que va dir en Jordi Carbonell…
QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS.
Aquest dirigents no tenen dret a baixar-se el pantalons doncs esta incomplint els acords dels seus Congressos, on la militància d’ERC es va pronunciar de manera clara i rotunda a favor de la unilateralitat.
Està vist que aquest s’acontentaran amb unes molles de més i ho presentaran con un Gran Pacte… autònomic, és clar….
Doncs ja ho sap tothom i també els militants i votants d’ERC.
Sortosament els Presidents Puigdemont i Torra, tots i totes les altres exiliats i penso que la immensa majoria del món independentista ho tenim clar.
Espero que a les properes eleccions aquest dirigents d’ERC siguin substituïts per persones que siguin fidels als militants i votants d’aquest admirable partit.
Cas contrari la Crida de Puigdemont i Torra i les Cup pujaran enormement en vots i s’ho mereixeran per mantenir la coherència.

Sense democràcia, que és com està quedant-se l’estat, tornaran a aflorar les restes del franquisme que formen el substrat de la transició. L’1-O ja van eixir com un gèiser, ara comencen a vomitat-se sense vergonya des de tots els estaments del poder estatal (judicatura, forces de seguretat, exèrcit, monatquia, poders econòmics, partits polítics, … i fins i tot gent de la cultura). Creuen que aquest vòmits seus aturaran les ànsies de llibertat i justícia d’un col.lectiu que ha obert els ulls i mai més veurà Espanya com ho ha fet fins fa poc; un cop veus l’essència d’un element, no pots evitar tenir-la present.

Fa un any va passar un tren bala que portava a la terra promesa i el vam deixar escapar. Un any després veiem passar un tren, amb menys velocitat, que porta a la mateixa destinació, amb parades a estacions i baixadors.
A veure què decidim. Com deia el savi, “no fem el ruc que la palla va cara”.
Potser la tercera oportunitat serà en forma de tramvia que no sabem ni quan passarà, ni a quina velocitat viatjarà.
I potser no hi haurà quarta vegada durant unes generacions.
Ens mereixem l’anhelat destí?