09.09.2021 - 21:50
Arriba somrient, com si tingués tot el temps del món, però sé que va atrafegat, que no li sobra ni un minut i que tot i això la nostra conversa serà plàcida i agraïda, com si fos la primera vegada que parla de la que és, sens dubte, la novel·la del moment, la sensació de la temporada.
PREGUNTA: Com ho portes? La sensació de la temporada, es diu aviat, no?
RESPOSTA: (Riu tímidament. Fa un glop de suc.) Ho visc amb agraïment. Que tanta gent em vulgui dedicar el seu temps…, només puc donar les gràcies. Sé que és efímer i m’he proposat gaudir-ho al màxim mentre duri.
Fas ben fet. No és fàcil arribar fins aquí, com bé dius, dura poc. Què creus que t’hi ha portat?
(Fa una pausa i mira al cel, com si allà hi hagués de trobar la resposta.) Abans que res, la dedicació. Hores i hores de seure i escriure. He topat amb molts entrebancs pel camí. Al març em vaig quedar en blanc, a mitja novel·la!
Explica-m’ho, això. Què va passar? I com te’n vas sortir?
Què va passar, encara no ho sé. De sobte, un dia em llevo, m’assec a escriure i no em surt res. Estava eixut. Em vaig encallar… la novel·la es va encallar. 25.000 paraules escrites i de cop i volta allò no tirava! Una setmana, vaig estar així. No m’ho podia creure, no m’havia passat mai abans. Jo treballo amb guió, ho tinc tot pensat, precisament perquè no em passi això, la temuda pàgina en blanc. I… també t’he de dir que no sé com me’n vaig sortir. De sobte, una setmana després, tot em tornava a encaixar i la novel·la fluïa un altre cop. Tot va quedar en un ensurt. Suposo que a tothom li passa alguna vegada, però per mi era el primer cop i em vaig espantar. Em pensava que no escriuria mai més.
I mira ara. Novel·la desencallada i destacadíssima a totes les llibreries, programes i especials sobre llibres… Tan sols sis mesos després.
El misteri d’escriure. I la màgia. Això no s’ha de perdre mai. Hi ha una part que no controles, però has d’estar atent per quan passa. És difícil d’explicar, la inspiració. Però si te l’escoltes, té recompensa. Jo me l’he escoltada i fins i tot he volgut que aquest contratemps quedés reflectit en la novel·la…
Què vols dir?
La novel·la té dues parts, primera i segona. Doncs el full en blanc que les parteix és aquesta setmana d’estar eixut. Vaig pensar que era un senyal. El cos em deia que m’aturés. I vaig voler que la pausa també quedés recollida al llibre. Em semblava natural.
Natural i honest. Ets molt transparent…
(Riu sorollosament.) No t’ho creguis! Tinc moltes capes. Per això escric, suposo, per treure-me-les de sobre i poder ser jo sense filtres. Escriure és despullar-se, és donar-se, és mostrar-se nu als lectors. Per això he volgut ser franc amb qui em llegeix i avisar-lo: ei, aquí em vaig encallar, atura’t tu també, encalla’t amb mi.
El lector ho agraeix, segur. L’agafes de la mà des del primer moment i no li amagues res.
Escriure és acompanyar, ho tinc clar. No és un ofici solitari, això no és cert. Jo sempre escric acompanyat de tots els meus lectors. Els sento mentre teclejo. Són allà, m’esperen. He de ser absolutament sincer amb ells, els ho dec.
Sentint-te, qualsevol diria que tens tot el temps del món, i en realitat sé que tens una agenda de bojos. Quantes entrevistes has fet avui?
Aquesta és la cinquena i encara no és l’hora de dinar. Però és com si fos la primera, perquè per a tu és la primera. Jo sóc tu ara. Full en blanc i tornar a començar. Em dono sencer, no ho sé fer d’una altra manera. Ho visc així. (Mentre parlem, el fotògraf d’aquest diari ronda al nostre voltant disparant fotos, després ens costarà triar-ne només quatre. La càmera l’estima.) Quina culpa tens tu de ser la cinquena del matí? M’ho prenc com una part de la feina, però també amb agraïment, perquè podries estar dedicant el teu temps a un altre autor, i ets aquí amb mi. Jo et dono les gràcies per això.
Bé, jo no trio a qui entrevisto, faig el que em diuen, però la veritat és que és un plaer parlar amb tu així, tan sincerament.
És clar. També és això, escriure. Fer que l’altre se senti còmode amb tu. Que es relaxi i passi una bona estona amb tu. (L’Autor em dóna la mà i jo li recito les normes anticovid, però ell m’ensenya un pot de gel que hi ha a la taula i amb la mirada em demana que no em preocupi.)
Tinc la sensació que hem parlat més de vida que de literatura.
Són indissociables! Està tot lligat. Què vol dir “viure o escriure”? Si he de triar, em quedo la vida, sempre. Ara, escriure és la meva vida, però d’una manera àmplia, deixant les finestres obertes, obrint-me jo mateix. Sóc el contrari de la imatge de l’escriptor tancat al seu despatx de matinada. Escric en hores de sol. I necessito que al meu voltant res no s’aturi. El meu aïllament creatiu és interior.
És bonic això que dius, però…
Bonic i veritat. Creu-me.
M’has regalat tants titulars… No sabré quin triar.
Tria la vida.
No, ho dic de debò.
Ah. Bé, et deixen fer destacats? Pots fer destacats amb els titulars descartats. No llencis res. Tot s’aprofita, de l’escriure.
Prou. Ho veus? Un altre titular.
Perdona. És que em regalo. Estic tan agraït…
Ens acomiadem amb una abraçada llarga, molt llarga, i abans d’anar-se’n em mira als ulls amb una intensitat no sé si miop o esotèrica. El veig anar a saludar el següent periodista que l’espera a la recepció de l’hotel on ens hem trobat. Brilla, sura, es diria que ha nascut per a això, per… fer entrevistes.
