Sempre nostres

Se suposava que havia d’escriure una crònica. Pujava a Barcelona. Per ser-hi, ajudar, compartir aquestes hores intenses, la història. I se suposava, sí, que en podria escriure una petita crònica. N’he fetes d’altres. M’agrada escriure cròniques. És el que sé fer: escriure. Vius, escoltes, preguntes a les persones que tinguis al voltant, destries episodis, evoques, cuses i escrius.

Avui, però, me n’estaré. No hi haurà crònica. No puc.

Sento, sé que no li arribaria ni a la sola de la sabata, a res de tant com va passar diumenge, en aquest país.

Tant.

Que consti que vaig començar a trenar-la, tirant enrere i explicant com hi vaig anar a parar, en aquesta escola de Sants amb el pati pintat amb l’arc de sant Martí, i un arbre a la paret, i flors, i com hi vam dormir, i com ens vam llevar a les cinc de la matinada perquè a fora n’hi havia que ja volien entrar. I el camió de les escombraries, que quan passava saludava tocant el clàxon. I tots els autobusos que van fer exactament igual, durant tot el dia. Cotxes. Les motos fent bramar el motor. Aplaudiments sempre. Que consti que vaig començar. Però no puc. Em sento ultrapassada. Absolutament. Amb les cares de les persones que no conec i que he vist aquests dies a les pantalles dels mòbils, assegudes al costat, parant taula amb xocolata desfeta, oferint la casa, el paraigua, l’abraçada, premsades fent pinya per protegir les urnes davant dels bàrbars i la seva ràbia, amb els gestos i les llàgrimes i l’humor, també, l’humor que sempre ens salva (perquè, si no, què faríem?), amb les veus i les mirades i tot gravat al cervell per sempre més. Déu meu, aquestes persones normals, quanta grandesa, hòstia, quanta grandesa!

I és d’això, que voldria parlar, en realitat. Aquesta seria la crònica, si fos capaç de traslladar al paper tanta humanitat com ens ha omplert els carrers i les places i les escoles i les biblioteques i les cases i tot, que seran sempre nostres, aquest dia de pluja i d’història.

No són persones anònimes, les que han fet la història, aquest 1 d’octubre. Totes tenen noms i cognoms i família i amics i veïns. És només que la resta no els coneixem. Són la gent normal. La que tira endavant com bonament pot la seva vida, i puja els fills o té cura de les plantes del balcó o obre una botiga o aguanta una feina que no li agrada o cerca una feina que no té o escriu un llibre o pinta les parets o demana un crèdit per comprar-se un tractor o etcètera. Ja ho sabeu: les coses normals que fa la gent normal. I quan, el grup de persones que havia passat tot el dia a les meses, amb la tensió de saber que en qualsevol moment podien arribar els bàrbars amb les seves porres i les seves puntades de peu, amb aquella tensió i també amb la serenor necessària per a superar les traves i anar comptabilitzant, ordenadament, vot rere vot, quan aquest grup de persones va sortir finalment de la sala de votació per anunciar el resultat del recompte a la multitud que s’esperava al pati, i que es comprimia en una pinya d’humanitat cada vegada que s’hi acostaven els llums blaus de la policia espanyola (no pas de por, sinó de determinació a no deixar-los passar, es comprimia), quan van sortir i van rebre l’homenatge de la resta, l’aclamació, les seves cares reflectien tot el que jo avui no sóc capaç d’explicar. I vam plorar. I ens vam abraçar. Amb aquests desconeguts que havien estat capaços d’organitzar de manera exemplar la defensa de l’escola, la logística, l’arribada de l’urna, la votació, tot.

L’urna, que va entrar també entre aplaudiments i exclamacions de ‘ja tenim cafè’! En altres bandes eren capses per a les pizzes. M’explicava una amiga, que va dormir a l’escola del costat, la Joan Miró, que allà hi van portar ‘faristols’. Per a les ‘partitures’. I com havien rigut durant l’assemblea de pares i mares, dissabte, quan, a còpia de parlar de música i cànons i melodies i de l’actitud que calia prendre davant dels instruments que portaria la policia espanyola, perquè nosaltres, d’això, res de res, que som una coral i cantem a cappella, el responsable va quedar encallat sense saber com continuar l’explicació, i tothom que es mira: ‘Què li passa?’, i ell que esclata: ‘Que se m’han acabat les metàfores, coi!’, i un altre que li respon: ‘El recompte, vols dir el recompte.’

N’hi ha moltes, d’imatges gravades a la memòria, aquest diumenge d’octubre. I de veus: entre els meus ‘mai no oblidaré’, hi ha la noia dient: ‘m’han trencat tres dits de la mà, un per un, expressament’; la veu esquerdada del batlle de Fonollosa: ‘Han fet mal a la gent’; els vídeos impressionants de la gent normal avançant i fent fora els ocupants a Mont-roig del Camp, a Sabadell, a Alcarràs; el coratge d’aquella àvia preciosa, els cabells blancs, el vestit blanc davant del monstre, tan delicada i tan forta que ens fa a tots invencibles; o aquella altra àvia, més menuda, cabells nevats, que a les cinc ja era al Francesc Macià, i que ja tenia ‘el papel y el sobre, todo’, però que s’havia d’esperar, senyora, fins a les nou, ‘Pues me espero, he traído un libro’, i que va seure tranquil·lament, al costat de més dones grans, com les àvies a la plaça durant el ball de festa major, fins que va començar a ploure i aleshores va semblar que se n’anava, però no: va tornar amb quatre paraigües, per repartir; l’home que recordava i comparava: ‘Avui les urnes són com la impremta del PSUC a la clandestinitat: passant de casa en casa des del 1956, i no va caure’; la cara dels dos mossos quan van rebre l’escalf de la gent que els va fer passadís d’homenatge, ells amb les dents serrades, tothom amb un nus a la gola, tothom; el so de les dolçaines que van arribar des de València fins a Reus amb autocar, i l’agraïment dels qui els rebien a les escoles per on van passar, la música com un bàlsam, i la impressió que va causar als valencians aquell grup de joves que es va abraçar, que es va premsar, quinze, vint persones, tan fort, plorant com qui per fi es deixa anar, i l’amic que m’ho explica i que ho descriu: ‘Eren com un puny, com una flor.’

Un clavell.

Això.