29.01.2025 - 02:00
|
Actualització: 29.01.2025 - 08:17
Massa sovint, quan es parla de pressió estètica als mitjans, tot acaba en reduccionismes i simplificacions sobre els mals de les xarxes socials. Les que ara en tenim trenta i quan en teníem deu ja pensàvem a deixar de menjar per aprimar-nos, sabem que les xarxes són un multiplicador, però no són l’arrel del problema. Que abans d’utilitzar internet ja teníem l’odi al cos ben endins, que ja s’havien encarregat de construir-nos-el des de fora. Per això és d’agrair que Sempre (im)perfectes, el Sense ficció que ahir va emetre TV3, centri l’atenció on cal centrar-la, en tots aquells sistemes d’opressió, discriminacions i indústries que originen o potencien aquests malestars: el patriarcat, la grassofòbia, el capacitisme, el racisme o la indústria de la bellesa.
Trastorns alimentaris fora dels estereotips
Evidentment, les xarxes tenen un paper important que s’esmenta en el reportatge, però no en són, ni de bon tros, el punt central. Igual que els testimonis triats també s’allunyen dels estereotips. Quan parlem de trastorns de la conducta alimentària (TCA) sovint ens imaginem noies joves i extremadament primes, però la realitat és molt més àmplia: els homes també poden tenir-ne, com també gent de totes les edats i amb tota mena de cossos. Que una persona tingui un pes normal o sobrepès no implica que no pugui tenir TCA en aquell moment o que en tingui de fa temps, i tenir-ho en compte és útil per a detectar-ho i prevenir-ho.
Els testimonis de Miki Núñez i Toni Mejías són vitals per treure de la invisibilitat i el silenci els casos d’homes amb TCA, molt sovint menystinguts. “Tots els problemes que he tingut han estat relacionats amb la no-acceptació del cos que tinc”, confessa Núñez, que va començar a tenir aquests pensaments de ben petit i que encara els té presents. “Ni tan sols pensava que fos una malaltia d’homes. […] Et comencen a dir coses positives sobre el cos, i això és com una droga”, recorda Mejías.
El testimoni de Mara Jiménez, que mostra en imatges aquella nena innocent i despreocupada pel menjar que totes vam ser alguna vegada, és especialment emotiu i esperançador. Parla de l’assetjament escolar més cruel i de l’odi grassofòbic a les xarxes –sempre amb l’excusa d’una pretesa reivindicació de la salut–, però també de com sortir-ne i de com reapropiar-se de la paraula “grassa”, que no hauria d’anar lligada a res negatiu. I diu també, i sobretot, que encara cal reivindicar una cosa tan simple com el dret d’existir dels grassos. “El meu cos era un trànsit i la vida venia després del cos que esperava tenir”, recorda.
La joventut eterna i més pressions quan s’és dona
El documentari, com s’aclareix amb els testimonis masculins, no se centra tan sols en la pressió estètica contra les dones, però sí que la fa present en algunes dades demolidores. De cada deu pacients de TCA, nou són dones –tot i que cada vegada es detecten més casos de nois–, i les dones són el 80% de les demandants de cirurgia estètica. Mostrar els casos d’homes que sofreixen pressió estètica és necessari per prendre’n consciència i fugir de les nocions que els volen i els suposen invulnerables. Ara, segurament caldria un altre documentari sencer per a analitzar que, tal com diu Anna Freixas, “el cos de les dones és un camp de batalla des que naixem fins que morim”. Per analitzar en profunditat aquesta diferència estatística i per aprofundir en allò que diu Naomi Wolf: que una societat obsessionada amb la primesa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones, sinó amb la seva obediència.
En aquest Sense ficció, la perspectiva de gènere es posa, sobretot, en la cerca impossible de la joventut eterna, en aquest pes insuportable que les actrius catalanes han denunciat darrerament en una mena de me too de la pressió estètica que a poc a poc va creixent. Emma Vilarasau va assenyalar als Gaudí que moltes dones es castiguen el cos per retardar l’envelliment. Al reportatge, Àngels Gonyalons i Marta Marco palesen que la indústria del cinema no mostra de manera realista les dones madures, i sovint donen aquests papers a actrius més joves. “Ha de ser un mèrit arribar als seixanta amb un cert cos? Prefereixo arribar-hi amb saviesa i pau. […] Les dones sempre hem tingut més pressió perquè som l’objecte del desig”, diu Gonyalons.
Racisme, capacitisme i complexos de què no es parla
El documentari també aborda pressions de què no es parla tant, com ara els complexos derivats del capacitisme o del racisme. És especialment colpidor i lluminós el testimoni de Desirée Vila, una atleta paralímpica que va perdre una cama i que ha hagut de fer front a comentaris com ara “Quina pena, tan maca com eres!”. Com Mara Jiménez, també ha aconseguit capgirar-ho tot gràcies a l’humor a les xarxes, un espai que també pot ser positiu, útil per a descobrir referents diversos amb cossos diversos. És el cas també d’Adriana Boho, que denuncia l’ínfima representació de les persones racialitzades en entorns com la moda i que recorda com va maltractar els seus cabells amb productes químics per deixar de tenir una cabellera afro. “Tot està preparat perquè tu, com a persona negra, et sentis lletja.”
De cada cas que apareix se’n podrien aprofundir molt les causes, amb més minuts de televisió, però l’exposició del conjunt de testimonis serveix per a entendre fins a quin punt és present la pressió estètica en persones tan diverses, com ens interpel·la a tots. “L’ideal estètic està fet perquè ningú se senti a gust. Si ens passa a totes, el problema no és nostre, ve de fora”, assenyala l’actriu i activista Júlia Barceló. És fàcil de comprovar en converses entre amigues: adonar-se que l’altra que tu veus tan maca també té mil complexos, que aquella que ha normalitzat fer sempre dieta no té cap raó per a fer-ne. Que moltes hem maltractat el nostre cos perquè crèiem que tan sols servia per a ser lluït, no per a habitar el món. Que pensàvem que era només un objecte estètic, i no el vehicle per a ser vives. Expliquem-ho, parlem-ne. És solament un primer pas, però, com remarca Miki Núñez, compartir-ho és sanador.