Sempre ens quedarà París?

En un article publicat arran de la investidura de l’actual president espanyol, vaig ironitzar sobre la discrepància entre allò que deien i allò que feien els partits independentistes que el varen ungir. L’article acabava amb una paràfrasi del comiat entre Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca, tot dient que si els catalans no érem capaços de superar el garbuix estratègic on ens havíem ficat i acabàvem perdent el país, sempre ens quedaria el Polònia. Algun lector trobà frívola l’al·lusió al programa, sense adonar-se que la frivolitat no raïa en el missatge sinó en l’actitud denunciada. Derivar la crítica política a la plasenteria d’una sitcom serveix d’excusa per no fiscalitzar els polítics a la vida real. La referència a l’imaginari autonomista del programa apuntava al fet que el conformisme disfressat de diatriba justificava de patrocinar un polític i un partit que havien estat decisius en l’operació de desmantellar l’autogovern peça a peça i president a president. Així com per a alguns el París ocupat encara podia ser una festa, sota el règim del 155 el Polònia continuava essent un racó de gatzara moderadament sadomasoquista a major glòria i profit del productor.

La popularitat del Polònia té arrels profundes en la psicologia col·lectiva dels catalans. En nom del realisme i la desmitificació, la grolleria s’hi justifica amb el mateix entusiasme amb què el poble frueix la coprofília plasmada en la figura del caganer. Realisme tanmateix limitat per la distinció classista, car la funció excretòria es reserva a un pastoret, mentre els Reis Mags conserven la solemnitat de monarques orientals, el bou i la mula resten en la seva animalitat ideal i Maria sempre acaba de donar a llum sense perdre la virginitat. Així es confirma la regla clàssica d’estil que dicta nivells socials diferents per al sublim i el domèstic. I es confirma no pas malgrat la intromissió de la necessitat natural sinó en virtut d’aquesta. El caganer és la nota discordant que contribueix a separar l’àmbit sagrat del profà, realçant l’esdeveniment de Betlem amb el basso naïf del pastor ajupit a terra. Connectat amb l’humus mitjançant la materialitat de l’excrement, el caganer no sols és una remembrança del final de les coses humanes; és també un exemple de mimesi defensiva. La vulgaritat ens democratitza literalment per baix i alhora ens posa a recer de la burla de l’objecte, car és el pastoret i no nosaltres qui, exhibint les natges, es converteix en víctima de la nostra angoixa de perdre les calces, metafòricament parlant. La tendència d’aquest sentiment de vulnerabilitat a universalitzar-se es realça amb la proliferació de caganers amb el rostre dels personatges públics del moment. Cada nou caganer que accedeix al pessebre respon a un reflex defensiu que, lluny d’apaivagar l’angoixa, l’encén més i duu a multiplicar les víctimes de la burla en una cadena sense aturador. O que s’aturarà sols quan obtinguem el nostre propi caganer i el gaudi d’una comunió general en l’ordinariesa.

El Polònia reinventa el caganer en forma de pastorets de la política. El programa ofereix un retaule d’angoixes subjugades pel clixé, una Catalunya de guinyol on la gent fa barrila amb les natges del primer que tingui vel·leïtats de poder. És un país que mai no coincideix amb ell mateix perquè brolla d’un clixé anticatalà. El Polònia és una eina eficaç per a desconstruir egos, un ungüent per a la profilaxi i la higiene polítiques en la tradició de Juvenal, el poeta que fa dinou segles observà que el poble s’estima més pa i circ que no pas llibertat. Per què fascina tant el Polònia? Penso que atreu per la mateixa raó que els jocs de circ atreien la plebs romana: perquè fa sang. Relativament i de manera civilitzada, no pas trossejant els cossos amb feres afamades sinó trinxant els caràcters mitjançant el ridícul.

La popularitat del Polònia revela un enorme quid pro quo. Sol lloar-se la capacitat de riure d’un mateix com una prova de fortalesa interior, però en realitat és tot el contrari. El gran humanista René Girard, traspassat a Stanford el 2015, comprengué la proximitat, fins i tot física, del riure amb les llàgrimes i el definí com l’única forma acceptable de catarsi per a l’home modern. Molt que passa per riure no ho és realment. Aquest riure forçat, purament gestual, no és cap reacció alliberadora, no expulsa els humors nocius i, en canvi, apuja la tensió que hauria de rebaixar. Parodiar els polítics catalans alleugereix l’opressió espanyola tant com l’aventura amorosa de Bogart i Bergman allibera París de la Gestapo. Totes dues emocions, tant la còmica com la dramàtica, destil·len nostàlgia d’una experiència elusiva que mai no tingué la consistència necessària per a resistir ni la crítica en un cas ni la separació en l’altre.

Baudelaire s’adonava que la diferència entre burlador i burlat no resisteix l’escrutini: “Què hi ha més deplorable que la feblesa mofant-se de la feblesa?” Girard observa que riem emparats en un sentiment de superioritat, que esclafim la riota quan veiem confirmar-se els nostres prejudicis o els veiem desfer-se i caure a miques. Aquest segon cas és més rar, car els prejudicis són tenaços. Ho confirma la quantia d’acudits racistes, que no són res més que prejudicis objectivats. Però per què riem de coses que, ben mirat, no fan gràcia? Per què els gags del Polònia es rabegen amb els trets inconscients, gairebé mecànics, dels personatges escarnits? Per què es recreen amb l’aspecte de cosa inanimada, de putxinel·li, de figura buida, sense vida interior?

Una raó de la crueltat en la befa, diu Girard, és l’ambivalència que sentim vers la identitat i superioritat que intentem de procurar-nos a costa d’esforços constants. L’esforç per a ser qui som és una càrrega molt feixuga, que maldem per descarregar, si pot ser damunt l’esquena d’un altre. Veure que algú perd el control de si i esdevé un titella ens referma la sensació d’autonomia alhora que ens fa menys rígids. La rialla és l’expressió física de l’alleujament. Per dir-ho amb Girard: “Per poder riure de gust, hem de quedar sempre per sobre de l’altre encara que sempre estiguem en perill d’enfonsar-nos.”

El perill que l’independentisme perdés bous i esquelles amb la moció de confiança avui ja no és discutible. Qui s’enlairà a costa de Rajoy no fou pas l’independentisme sinó Pedro Sánchez. L’independentisme quedà atrapat en aquella maniobra, presoner de tòpics i llocs comuns que el condemnen a una política espasmòdica i l’incapaciten per reaccionar als atacs amb la naturalitat dels organismes vius. La política dels partits catalans resulta molt fàcil de caricaturitzar, car ella mateixa ha esdevingut una caricatura. En aquesta situació el Polònia és alhora un vici i un consol. Consol de creure’ns més íntegres i humanament més capaços que els ninots que ens representen. Vici, perquè, en objectivar els mals que ens roseguen com a coautors d’un país d’estrassa, el gag ens dóna, com l’alcohol, una falsa sobreria i una seguretat precària. Tal com van les coses, no és que el Polònia romangui un refugi, ni que sigui frívol, per la identitat catalana, sinó que aviat no ens quedarà ni el Polònia.