Sempre ens quedarà Formentera

Arriba un nou llibre de Xavier Moret, protagonitzat per Max Riera, Formentera blues (Empúries), després de vuit anys sense posar en circulació el detectiu. Al llarg de la seva carrera, Moret ha combinat el periodisme amb la ficció i la literatura de viatges. Aquest detectiu particular, considerat l’últim hippy, ha protagonitzat diferents històries de novel·la negra: Qui paga mana, Zanzíbar pot esperar, L’home que adorava la Janis Joplin i Tramuntana. Ara hi torna, amb una nova aventura situada a Formentera, epicentre del moviment hippy als Països Catalans.

L’argument: A Max Riera, conegut pels seus vells amics de la plaça Reial com el ‘detectiu alternatiu’, li encomanen que faci una investigació a Formentera. Un nou ric s’hi arregla una casa i els paletes han trobat els ossos d’una dona enterrats al pati. Amb el Roc, un periodista que acaba de perdre la feina, el Max torna a l’illa on de jove va viure, es va divertir i va somniar un món diferent. Després d’haver entrevistat personatges de tota mena (un pagès eivissenc, un pintor esnob, un alemany que feia circular drogues…) en Max aconseguirà reconstruir la història de la jove hippy que quaranta anys enrere va tenir una mala fi a la Formentera dels primers setanta. Res no és perfecte, ni a l’illa on Pau Riba, Jimi Hendrix i Max Riera van ser joves.

Llegiu-ne un fragment.

L’editor d’Empúries, Josep Lluch, explica del llibre i l’autor:

«El detectiu Max Riera va veure la llum fa vint-i-dos anys amb Qui paga mana, una novel·la que el periodista i viatger Xavier Moret va escriure als Estats Units, mentre prenia distància de la ressaca olímpica que havia arrasat Barcelona. El ‘detectiu alternatiu’ va connectar amb una ciutadania saturada de triomfalismes, i també va fer fortuna en castellà, amb el títol d’El último hippy. L’esperit de Nazario i el ‘toc underground’ demanava a crits una nova oportunitat després de la plaga de Cobis. Xavier Moret i el seu Max Riera els la van donar.

Han passat els anys i en Max ja viu mig retirat de tot, prop d’una plaça Reial on els turistes han substituït els coloms. Quan el senyor Marsans cita el detectiu al seu despatx del Passeig de Gràcia i li explica, entresuat i nerviós, el cas dels ossos humans que han aparegut enterrats al pati de la casa que té a Formentera, en Max no s’ho pensa dues vegades: hi anirà, retrobarà –o no– els vells amics, mirarà què queda d’aquella Formentera que li va obrir els braços i, sobretot, investigarà el cas que preocupa el senyor Marsans. Al capdavall, ell també té alguna cosa enterrada a Formentera.»