03.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 04.09.2020 - 01:18
Avui, com cada any d’ençà del 2010, el nostre país celebra la Festa Estellés. Aquesta celebració va nàixer a semblança de les grans festes que els escocesos dediquen al seu poeta nacional, Robert Burns, amb motiu del seu aniversari i com a reivindicació d’allò que han estat i volen ser. Als Països Catalans, n’hi podria haver uns quants, de ‘poetes nacionals’, és evident, però la tria valenciana i la disposició a impulsar el projecte han imposat un dels millors candidats: el poeta de Burjassot, el fill del forner, Vicent Andrés Estellés.
Enguany la pandèmia ha impedit, també, el format tradicional de la celebració, aquells sopars que es feien a plaça el 4 de setembre –l’any passat, per exemple, a més de seixanta poblacions de tots els Països Catalans i a Brussel·les. Per això la celebració s’ha hagut de traslladar a la xarxa. Tot avui us convidem a piular versos del poeta amb l’etiqueta #FestaEstellés2020 i, si ho voleu, podeu participar també en el programa especial que farem a VilaWeb a partir de les set del vespre. A les festes, als sopars Estellés, es reciten els seus poemes, de manera que si ho voleu ens podeu enviar les vostres recitacions, en vídeo, per WhatsApp, al telèfon 689 34 44 37 i les farem servir al programa.
Hi haurà qui pensarà que, en el moment que vivim, celebrar un poeta, i amb ell la poesia, la llengua, la unitat dels parlants, en definitiva, és una petitesa, un fet anecdòtic. En discrepe enèrgicament. El ‘poble del català’, com tots els pobles del món, no era inevitable, no estava predestinat a existir, no existia ni hauria pogut existir al marge de la voluntat tenaç que la gent ha construït en el curs dels segles. I, tal com passa també arreu del món, la llengua –i els edificis bastits mitjançant aquesta llengua– ha estat la peça determinant, el maó sòlid i ferm sobre el qual hem construït l’ensenya que explica i justifica aquesta tenacitat de segles.
Aquests edificis de la llengua els ha bastits el poble pla, en la vida quotidiana i passant les paraules de pares a fills. Però els han fet forts, els han afermat en les estructures sobretot els escriptors, la gent que l’ha treta del carrer per posar-la a les lleixes, per fer-la lluir en la qualitat i la modernitat, en el prestigi, que la llengua catalana té avui.
Ja ho he dit abans, que hi ha diversos poetes que podrien ser el nostre equivalent de Burns. Començant per Verdaguer, si no volem anar molt més enllà. És evident que, per sort, som un país ric en veus i ric en veus compromeses. Però en qualsevol tria que es pogués fer Vicent Andrés Estellés sempre seria entre els primers i això també ho hem de celebrar avui.
Estellés és a la primera fila quant a la qualitat literària, quant al compromís cívic i democràtic, quant a la formació d’aquest imaginari que consolida la idea de la nació. I ho és sia parlant directament amb la veu del poble, en el monumental càntic de l’assumiràs, sia parlant de la quotidianitat, quan explica que no hi havia a València dos amants com nosaltres, sia proclamant als quatre vents que ell il·lumina enterc aquesta terra que compartim i que va haver de vigilar en un moment especialment difícil.
Amb l’Estellés, a més, ha passat una cosa insòlita: que ha reeixit a saltar el buit generacional i molts anys després de mort ha estat assumit, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, pels més joves de nosaltres, que avui el canten, el porten escrit en samarretes i bosses, el converteixen àdhuc en consigna política en qualsevol manifestació.
Per tot plegat, avui VilaWeb us convida a celebrar Estellés, la seua vida i els seus versos, i a refermar mitjançant aquesta celebració, i fent-lo servir, la llengua catalana i aquesta ‘pàtria lliure, lluminosa i alta’ que ell tant volia i que d’una manera tan bella ens va saber posar al cap.
PS1. Sobre els canvis al govern del Principat, us recomane avui de manera especial ‘L’ultima’ de Pere Martí.
PS2. De matinada ja, ha esclatat un tema d’una importància cabdal: Caixabank i Bankia estudien una fusió que donarà un pes determinant en l’accionariat del nou banc a l’estat espanyol. Quan La Caixa va fugir del Principat intentant evitar la proclamació de la independència ja vam avisar que això la portaria a la desaparició, perquè ser el banc català la protegia de les maniobres de Madrid però sense aquesta protecció no aguantaria. Curiosament hauran estat els impostos de tothom, que van servir per a rescatar Bankia, els que haurà fet servir l’estat per a entrar fins a la cuina de CaixaBank…
PS2. Ahir vam reprendre els debats del dijous a VilaWeb TV, en què els subscriptors de VilaWeb poden fer preguntes a personalitats, en aquest cas al diputat de la CUP Carles Riera. Si voleu, el podeu tornar a veure.
