29.07.2018 - 22:00
La freda. Aquest dia vaig quedar acollonit (en l’accepció bagenca del terme) en llegir que la Reial Acadèmia d’aquí al costat tenia previst introduir aviat els termes supremacisme i supremacista. ‘Colló’, vaig pensar, ‘sí que fa efecte, això del canvi de govern a les Espanyes: ara la RAE acceptarà mots catalans, sense fer ni tan sols un pantumaca (vull dir, així, a pèl, sense adaptar).’ De poc no em faig del PSC.
És broooma. El que realment em va garratibar (que aquesta és l’accepció d’acollonir que us deia. Res a veure amb el ‘collonar’ adriapujolesc) va ser que això fos notícia. Aquí, vull dir, perquè el portal que gojosament ens la feia saber era el del 3/24. Realment ens importa gaire, per no dir una mè, el que faci o deixi de fer una institució d’una altra llengua amb les seves parauletes? (Al poble ras, em refereixo. Als professionals sí que ens interessa, és clar, tant com la lexicografia romànica en general, la indoeuropea i de més enllà i tot.) Per més que l’excusa de la cosa estigués relacionada amb el president Quim Torra, què n’hem de fer, natres? Se suposa que allò que als parlants, oients, escrivents i lectants del país ens interessa és què fa la nostra, d’acadèmia. Em va recordar una carta al director de fa temps a no recordo quin diari, on algú ficava cullerada en una polèmica a propòsit d’un mot, posem ‘malaltia’, i deia: ‘Potser vostè ignora el veritable significat del terme. Doncs sàpiga que vol dir això’ i li engaltava una definició del… María Moliner. Que és un diccionari fantàstic, no diré que no, però malaltia no hi surt per la senzilla raó que no és un diccionari en català. L’amable lector hi havia cercat enfermedad. Una conducta absurda (i lamentablement freqüent) que en el fons no fa sinó reiterar el gran principi de la submissió: podem parlar i discutir en el nostre vernacle d’estar per casa, però a l’hora de les misses, si cal establir una veritat indiscutible i certa, que resolgui la qüestió, llavors recorrem a la llengua superior, la que compta, la de debò.
[Per cert, tornant al vernacle inútil, si us interessa saber com tenim noltros la qüestió del suprematisme, aquí la resposta. De res].
La glaçada. La Plataforma per la Llengua ha publicat un estudi on, dissortadament, es desmunta un dels mites del loquillisme justicier: que el rock català i tot el que ha vingut darrere és un invent pagat amb diners de l’Administració. Els de la PL han comparat la política de subvencions del Departament de Cultura amb altres estats o regions equivalents i el resultat és que si lo quillo en qüestió visqués al Quebec, Lituània o Eslovènia el miocardi ja li hauria fet un tilt com una casa de pagès: allà els projectes musicals que es desenvolupen majoritàriament en la llengua pròpia (l’estudi analitza tant intèrprets i grups com festivals) s’enduen més del 50% del pressupost destinat a tal efecte, mentre Catalunya en destina el 61% a patrocinar propostes on la llengua pròpia no arriba ni al 25% de presència. Per entendre-ho amb xifres més concretes: el festival Cruïlla, que el 2015 va programar un 15% de grups en català (ves que no fos la dièresi, que els ennuegava), es va endur 365.000€ d’aquestes butxacones nostres; el de Cap Roig 2016, que va atènyer el temerari percentatge del 23% de catalanocantants, es va embutxacar uns modestos 540.000€; i el Vida vilanoví, que no va passar del 10%, suposo que per no ferir les sensibles orelles del tabarnisme circumdant, 305.000€. Ara, el més xocant de tots és el cas del Sónar, però us deixo que el mireu vatros mateixos, a veure si amb una mica de sort les esgarrifances us animen a fer una ullada general al document (i per tant a la situació). No veig l’hora que la Plataforma publiqui l’estudi de l’any que ve per saber amb quants pistrincs he contribuït a aquest nostrat esdeveniment cultural que és el Reggaeton Beach Festival, estrenat el 2017.
La calenta. Allà on el canvi de govern sí que està portant millores tangibles és a Sardenya. De fet no hi manen pas el nacionalistes, ans el Moviment 5 Estrelles, amb un president del Partit Democràtic. Però, tot i així, fa just un mes que han aprovat la llei de regulació integral de la llengua sarda i les altres quatre que s’hi parlen, un veritable terratrèmol per a un país tan poruc en aquest camp com és Itàlia. Una d’aquestes quatre és l’alguerès, la varietat més oriental de català. Entre altres coses, els pares podran escolaritzar-hi els fills fins a tretze anys i adreçar-s’hi a les administracions. I, cosa encara més inaudita, ara que parlàvem de percentatges, un terç de la programació del servei públic de ràdio i televisió es farà en les llengües pròpies. Com que la situació sociolingüística de l’Alguer és una mica especial, val la pena entretenir-se cinc minuts a mirar d’entendre el valor que té la nova regulació legal per a la varietat més minoritzada d’una llengua minoritzada.
La guarnició. Tornant, per acabar, a la qüestió del supremacisme/suprematisme, una cosa són les propostes de l’autoritat i una altra el que després hem d’entomar per aquests mons de déu. Que l’infern del Termcat és empedrat de bones intencions. Per exemple, aquest semifred que us he posat al títol és l’adaptació que els termcataires han fet del ‘semifreddo’, però de moment el DIEC encara no l’ha validat. Com que una de les dialèctiques més en voga ara mateix és la del ‘food truck’, us deixo aquí la proposta que ens fan, perquè aprofiteu l’agost per: a) fer-la circular per les mil festes i festivals que assistireu; b) comprovar a les mil festes i festivals a què assistireu si realment circula; o c) criticar-la sense pietat per proposar-ne una de millor i més operativa (derrotistes i acomplexats, absteniu-vos-en). Passat l’estiu ens diem com ha anat. Bones suades.
