Les seleccions esportives catalanes van tenir el punt àlgid la primera dècada dels anys 2000. Partits de futbol contra el Brasil de Ronaldinho i Ronaldo en un Camp Nou ple a vessar, de bàsquet amb Pau i Marc Gasol, Juan Carlos Navarro i Rudy Fernández defensant la quadribarrada i la selecció masculina d’hoquei patins guanyant amb autoritat una competició internacional, el campionat del món B de Macau.

En aquell moment, les seleccions esportives podien competir contra els millors combinats, amb una resposta social multitudinària i hi havia com més anava més iniciatives i reconeixements internacionals. Les seleccions de raquetes de neu, bitlles, dards, culturisme, curses de muntanya, rugbi lliga i ball esportiu van esdevenir membres de ple dret. Una de les grans fites va ser el reconeixement provisional de la Federació Catalana de Patinatge, que permetia de participar en competicions internacionals, però que no va ser ratificada arran de les fortes ingerències i pressions de la diplomàcia espanyola.

Els clubs de futbol catalans de la primera categoria, la segona i la tercera, inclosos el FC Barcelona i el RCD Espanyol, també es comprometien a promocionar les seleccions catalanes i impulsar el reconeixement internacional de la Federació Catalana de Futbol, amb un conveni amb la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, que va tenir un paper central en totes aquestes reivindicacions.

Tanmateix, van deixar d’haver-hi grans partits contra rivals de renom i tampoc no hi ha hagut avenços importants sobre les seleccions pròpies, i fins i tot es va deixar de fer regularment l’habitual partit de Nadal. L’advocat Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma Pro Seleccions, és contundent sobre la situació: “Actualment és un solar, molt desolador.”

Què ha passat?

El vice-president de l’entitat és del parer que, políticament, les seleccions catalanes van quedar en un segon terme durant els anys del procés, perquè s’haurien aconseguit automàticament amb la independència, i no es va continuar amb la feina específica encaminada al reconeixement esportiu. Però fins i tot ara, aquests anys, troba que hi ha hagut per part del govern “una deixada de funcions i manca de suport al projecte de l’esport a escala internacional. La Secretaria General de l’Esport i el Consell Català de l’Esport són peces bàsiques per a donar suport, ajudar i col·laborar amb les federacions, però fa anys que aquest suport no existeix”.

En referència al fet que ja no hi hagi grans partits mediàtics, ho imputa a la manca de suport institucional: “Tenint en compte el cost que té, per exemple, per a la federació de futbol muntar un partit, cal el suport del teu país, començant per les institucions i el govern, és a dir, hi ha d’haver acció política al darrere, ajuts econòmics, facilitats i contactes. Si no tens això, és molt difícil que les federacions puguin tirar endavant aquesta via.” Això afecta les seleccions reconegudes, com ara la de dards i la de corfbol, que havien anat a campionats del món, però si no tenen suport econòmic, amb prou feina podran anar a jugar a un europeu si és a prop.

La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes en aquests anys ha tingut adversitats importants. “Aquí la plataforma també ha patit la repressió de l’estat i en la forma del 155” i, alhora, es va incloure en l’operació Vólkhov sobre la presumpta trama russa del procés, amb un escorcoll de la Guàrdia Civil, que es va endur la documentació i els ordinadors; el president de l’entitat, Xavier Vinyals, es troba investigat i el jutge prova que no sigui inclòs a l’amnistia. Blàzquez explica que d’aleshores ençà l’entitat ha hagut d’aturar l’activitat, amb l’afegit que ha deixat de tenir el suport i les subvencions del Consell Català de l’Esport: “Per tant, no és que hagi desaparegut, hi ha suspensió d’activitat i ja fa temps que no s’activa, però no es troba ni liquidada ni desapareguda.” Sobre això, diu que és cert que no ho fa la plataforma, que era qui ho encapçalava, però que tampoc ningú no n’ha agafat el relleu. “No ho fa ni el govern de la Generalitat, no ho fa la Secretaria General de l’Esport ni tampoc ho fa la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).”

El retorn a la primera línia política?

Malgrat les taules de negociació i els nombrosos acords d’investidura i pressupost que hi ha hagut aquests anys entre el govern espanyol i els partits independentistes, no han posat mai la qüestió de les seleccions catalanes damunt la taula. Enguany, tan sols els programes electorals de Junts i ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya continuaven incloent el reconeixement de les seleccions esportives catalanes. ERC afirmava: “Defensem i internacionalitzem el nostre dret a participar dels esdeveniments esportius mundials.” Junts deia: “Seguirem impulsant i reclamant l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes i del Comitè Olímpic Català.”

“Per a mi, si no tens l’estat propi, que això t’ho donaria directament, amb la situació actual, no estaria de més que això ho considerem importat en les negociacions amb el govern espanyol, sigui per la investidura de Pedro Sánchez, sigui per aprovar pressuposts o per la investidura del mateix Salvador Illa”, reflexiona Blàzquez, que diu que no tindria més complicació que assolir un acord polític. De fet, sobre les darreres negociacions sobre la investidura d’Illa afirma: “Em consta que, almenys al principi, una de les carpetes de les negociacions era sobre el reconeixement internacional, no solament de l’esport sinó d’altres associacions, i que Catalunya fos membre d’organismes internacionals.”

“Si el govern vol, pot fer molt”

Blàzquez és del parer que “si el govern de la Generalitat s’ho creu de veritat, aposta, dóna recursos, dóna facilitats, i ajuda, i està en les converses amb federacions internacionals, si realment s’implica en això”, es pot tornar a situar la reivindicació al centre del debat polític i recuperar la força de fa uns anys. Sobre això, recorda que impulsar-ho per part de les institucions és totalment legal, una obligació, perquè l’article 200 de l’estatut estableix que “la Generalitat ha de promoure la projecció internacional de les organitzacions socials, culturals i esportives de Catalunya i, si escau, llur afiliació a les entitats afins d’àmbit internacional, en el marc del compliment dels seus objectius”.

El vice-president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes explica: “No partim de zero, hi ha una feina feta durant molts anys, a molts esports ens coneixen, tenim un prestigi, i hi ha molts temes que van quedar mig oberts que es podien reconduir. Però per això fa falta voluntat política, ser conscients de la importància que té l’esport per una qüestió nacional, una qüestió d’estructura d’estat.” I és contundent: “Si el govern vol, pot fer molt.” La figura de les institucions catalanes és, per tant, fonamental, perquè, segons ell, “la societat civil catalana no ho pot fer sola, perquè les federacions necessiten tenir al seu costat i al darrere les institucions del seu país. I fins que el govern de torn a Catalunya no s’ho cregui, el tema de les federacions catalanes serà molt difícil. Esperem que el govern que surti s’ho cregui”. Tot i això, creu que si el govern fa passes endavant “la societat civil reaccionarà i tornarà a demanar i a donar suport a les seleccions catalanes. I si una federació fa un partit internacional de futbol, d’handbol o de bàsquet, s’ompliran novament els estadis”.